Gràcies Aleix, el conte està ideat com una activitat del correllengua d'enguany a Golmés i serà narrat I representat amb titelles el proper dia vint-i-set, amb musica en directe composada especialment per l'ocasió.

Molt ben escrit, inquietant i amb un llenguatge molt planer, fàcil de llegir ha aconsseguit endinssar-me en la història ben de ple acompanyant-me fins un final poc previsible, els morts que ploren els morts!!!

Ben veritat Jaume, com en son de relatives les coses, i com en sob de molestosos els llums antiboira quan no en fa!!!!!!!

Cada quatre anys ens enssarronen un altre cop, i nosaltres en un etsocac sense sortida els tornem a votar, perquè si no ho fessim s'hi asseurien igualment a la seva cadira, i nosaltres massa ocupats guanyant-nos la vida no podem canviar el món. Desgracia de societat que ens empeny a deixar la solució en mans dels mateixos ineptes que ens han enfonsat!!!!!!!

Un relat molt evocador, m'ha agradat la forma com has mesclat una narrativa força quotidiana amb aquell paràgraf tan fi de prosa poètica, moltes felicitats esquerranes, et continuaré llegint i no canviïs de mà per escriure!!!

No et preocupis per aquesta recança de no haver pogut viure més coses amb algú, tots la sentim. T'he d'he dir que he trovat molt bella la penúltima estrofa tant en la forma com en la idea que tracta, el fet de com es van desdibuixant els records amb el temps, els ulls la boca, les mans, aquella riallla, ja no sabem ben bé com eren però l'amor continua ben viu en el nostre cor, felicitats Queca m'ha agradat molt llegir el teu poema.

Ha de ser terriblement frustrant i solitari sentir-se maltractat per aquella persona que en teoria és el teu company a la vida, qui t'ha d'estimar, qui t'ha de cuidar, qui t'ha de protegir. No puc imaginar la inmensa por i la sensació de por sense sortida. Bon poema Anna, he trobat fantàstic el mono-vers "o-bli-da'm", felicitats!!

Suposo que tots en tenim d'aquestes felicitats antigues, temps en que tot fou rodó fins a un final mal tallat, i després de nous amors i de nous temps feliços sempre queda un raconet al cor per enyorar allò que semblava que no s'havia d'acabar mai. Un tema molt tendre i un relat igualment dolç, moltes felicitats!!!

el llenguatge pla i lliure d'artifícis que fa sevir per tractar un tema tant cru, realment reflecteix la frivolitat amb que algunes persones es prenen la seva pròpia salut; una altra cosa a destacar és l'argument en si, com deu estar de trastocada la protagonista per demanar aquest desig banal quan podria tenir qualsevol altra cosa. Molt rodó Unaquimera.
En referència al teu comentari sobre el meu relat "Un gran pas", no has de preocupar-te perquè em pugui molestar, tinc pocs estudis i ara semblen molt llunyans en el temps, però intento fer-ho tant bé com puc, un secret: el meu gran aliat és el diccionari, agraeixo sincerament qualsevol crítica constructiva que em vulguis fer ja que sóc conscient que em queda molt de camí per recórrer, en aquesta vida sempre estem aprenent i les portes de les orelles sempre han de ser obertes. Una abraçada!!!!
P.D. El meu nom és Sigfrid.

aquest poema en que gairebé es pot llambregar silenciosament el mític escultor escarpe en mà. Moltes "facilitats" Jaume!!!

Sí, sí, només un enorme JA!!, que vol expressar una sorpresa divertida i un entretallat estorament, ben tramada la xarxa arña de les lletres!!!, m'ha deixat realment expectant el fet de pensar com era possible un terrible accident en la més absoluta soletat i de cop: sorpresa, els han timat!!! encara que a albacete també hi ha molt bon acer tot s'ha de dir. Per cert molt ben documentat el relat. Moltes "facilitats"!!!!!

que s'endinsa en la negror de la naturalesa humana, tant a nivell col.lectiu en allò que fa referència als prejudicis per una banda i a la tirania del poder per l'altra, com a nivell més íntim i, si s'escau, més interessant, tractant el delicat tema de que els monstres també són persones, que tant el bé com el mal viuen dins l'ànima de la gent i ens recorda, al menys en el meu cas ha estat així, que és al nostra mà apaivagar o deixar lliures aquells mals sentiments que tots algun cop reconeixem dins nostre, però que consti que mai he pensat matar ningú, eh?. Moltes "facilitats" per aquest bon relat.

més que no pas un pam de terra, defensem la llengua, usant-la, vivint-la, construïnt-la, molt d'acord amb tu i molt encertat el poema que aborda tant alta qüestió desde la sencillesa de les coses cuotidianes.

en un món màgic i místic, val ha dir que el fet que la màgia vagi disfressada d'espectacle i que el relat estigui escrit en present i primera persona contribueix enormormement a aquesta inmersió en l'escenari, i un cop em tenies enganxat el sanador gargall m'ha despertat sobtadament del meu estat oníric amb una mescla a parts iguals de fàstic i sorpresa, l'últim paràgraf molt encertat sense grandiolqüències, només la simple constatació de que el remei ha funcionat, és vera la màgia. Fantàstic en el doble sentit!!!!!

dels meus principis has fet que em posés de banda dels furtius enamorats, que sentís amb ells l'exitació d'allò que és nou per segona vegada, que m'enlairés entre les papallones que a la protagonista li surten de l'estómac, per fer-me tocar de peus a terra de cop i volta amb la paraula final: "RATETA". Moltes "facilitats" Núria, un relat realment bó.