Recoi, no ho hauria dit mai!!

RECOI, NO HO HAURIA DIT MAI!!!

Ndongo seu mut a terra amb els colzes damunt dels genolls i els dits d'amdues mans entrellaçats, l'interior de la cabana és fosc i humit com els ànims del vell fetiller, el cor li pesa i els ulls tot just aconssegueixen retenir una llàgrima que s'escapa galta avall. Pensa que l'esperit suporta millor algunes càrregues quan les pot compartir, però el secret que guarda s'ha tornat feixuc, insuportable, desde que va enterrar la seva muller ara ja fa una setmana, la Mamba era l'única persona al món que coneixia també aquell fet inconfessable i ara que ella ja no hi és Ndongo sent que no pot suportar més dur aquest llastre.

Ndongo recorda el passat i maleeix el moment en que va decidir fer servir la màgia per alterar la natura. Llavors li va semblar una bona idea però ara pensa que si la Mamba i ell no podien tenir fills millor hauria estat deixar les coses tal i com estaven i no barrejar-hi forces que no podien controlar, havien realitzat el ritual una nit ara ja molt llunyana a la seva cabana, a tocar de la platja, i havien demanat als esperits que els duguessin el fill que la natura no els volia concedir, després s'havien adormit.

Un matí, al cap d'una setmana, la Mamba el despertà molt excitada i el dugué a fora, Ndongo es fregà els ulls més d'un cop, en part per la son en part per corrovorar que no seguia somiant, encallat a la sorra hi havia un vaixell com no n'havia vist mai cap abans, era fet d'un material que desconeixia i era enorme, l'Ndongo i la Mamba s'hi acostaren prudents i quan hi eren gairebé a tocar fou quant el sentiren, primer molt fluixet i cada cop més fort fins que resultà del tot incofusible, era el plor d'un nadó.

L'Ndongo i la Mamba pujaren a bord amb molta cautela i, seguint el só del plor, s'anaren acostant al lloc d'on provenia fins que es trovaren al davant d'una porta, l'Ndongo i la Mamba l'obriren junts, la Mamba girà la cara instintivament i Ndongo es quedà horroritzat, incapaç d'apartar la mirada d'aquell grotesc escenari. Damunt d'un llit amb els llençols rebregats hi havia els cadàvers d'un home i d'una dona i, entre els dos cossos, hi havia un nadó que bramava desesperat segurament reclamant a la mare la llet que ja no li podia donar. L'Ndogo i la Mamba recollirren aquell petit i se l'endugueren a la cabana, l'endemà al matí no hi havia ni rastre del vaixell i la parella va criar el nen com si fos el seu fill.

L'Nodongo i la Mamba mai més pogueren ser completament feliços, ja que se sabien culpables de la mort dels pares del petit, aquest era el preu que s'havien cobrat els esperits a canvi d'acomplir la seva petició.

La porta s'obre i la petita cabana s'il.lumina amb la llum del Sol, Ndongo veu la silueta d'un jove que s'ha d'acotar per entrar-hi i el saluda:

-Bon dia pare, què em volies veure?

-Si fill seu, hem de parlar.

El jove seu a terra, davant del seu pare i el mira de fit a fit.

-Veuras fill...

Les paraules s'encallen a la boca d'Ndongo i es fa un llarg silenci.

-La teva mare i jo...

Ndongo carraspeja, s'aclareix la veu mentres pensa la millor manera de confesar el seu secret.

-Si pare, digues.

Ndongo pensa que millor serà dir les coses sense embuts i llavors de cop li etziba:

-Fill meu, ets blanc.

-Recoi, no ho hauria dit mai.