ARRIVAT EL MOMENT...

Va empènyer el ribot amb força i va renegar una altra vegada, no es podia treure del cap allò que l'àvia Anna li acabava de confirmar. Per norma, quan no volia pensar en alguna cosa es posava a treballar frenèticament, fos l'hora que fos, però aquell cop no li funcionava, el que havia descovert aquella nit era massa important com per no pensar-hi. Estava fora de si i va estavellar l'eina contra la paret, va seure a terra i es va tapar la cara respirant profundament per intentar calmar-se, aquella mateixa tarda un client li havia insinuat que els seus pares s'havien hagut de casar a corre-cuita i que hom sospitava que el fuster que l'havia criat no era el seu veritable pare.

Aquella setmana la mare era de visita a casa d'uns parents de la capital i el pare feia un any bó que era mort, així que no li quedà més remei que preguntar-li a l'havia que, pobra dona, no li va saber mentir. Estava enfurismat i va ficar-se en camí aquella mateixa nit, l'endemà al migdia ja era a la capital, trovaria la mare i la faria xerrar.

Un cop a la ciutat, i fent unes quantes preguntes, no fou difícil trobar la casa dels parents, va dirigir-si de pet i quan era a tocar de la porta una mà el va deturar, ell va acotar la mirada i va veure un vell esparracat de genolls al seu costat aferrant-se a la seva túnica, la seva mirada buida i el seu rostre suplicant van apaivagar la ira que sentia al cor, es va calmar i li va posar una mà damunt del cap acaronant-lo. Llavors, insospitadament, el vell va aixecar els ulls al cel i va cridar:

-Gràcies senyor, el vostre messies ha curat la meva ceguesa!!!

El jove fuster fa mirar-se, no sense sorpresa, els palmells de les mans i fou en aquell moment que ho va comprendre tot.