A la corda fluixa

Perquè sabia que hi ha una continuació que vas presentar al Repte i que no he volgut rellegir fins posar-me en situació i copsar els sentiments de la protagonista en iniciar la vivència. El que més m'agrada d'aquest relat és la descripció de la situació i de les emocions que hi plasmes, sense que hi hagi ni una sola ombra de judici moral. També, les frases encertades que ens faciliten l'empatia vers aquesta il.lusió per retrotrar complicitats i sensacions que el temps i la quotidianitat acaba marcint. Hi ha també un rerefons en el relat, que convida acompanyar i comprendre encara més la situació, i és quan expreses que la protagonista renúncia als remordiments. De fet, no hi ha el propòsit de trure-li res a ningú, no hi ha el desig de renunciar al que ja té, a la vida que comparteix amb una altra persona, sinó que "sent" que hi ha més per oferir i per rebre.
Un relat excel.lent, Núria. Et felicito, de debó.
I vaig a llegir la continuació, que ara ja estic en línia directe :-)
Una abraçada

Seguir les passions i els sentiments que provoca, potser, una trista i avorrida monotonia és, més que humà, fins i tot necessari. Potser caldria seguir l'exemple d'aquesta dona, en comptes de tancar-nos dins un rol i un paper en el que no acabam d'encaixar, com a persones humanes que som.
Tanmateix, lluny de la utopia d'un món lliure per als sentiments, sempre hi ha persones a les que es pot ferir, i molt, i aquí és quan el conflicte comença...

Fantàstic relat per a descriure des d'un altre punt de vista allò que que la societat s'ha entestat a rebutjar una i una altra vegada...

Una abraçada!

Aiixx...el mobil!!
Des de la primera liniea m'he enganxat al relat com si d'un gelat de xocolata es tractes...per acabar-se aixi, com realment moltes de les histories furtives s'acaben...deixant de sent furtives..
I si no s'hagues deixat el mobil...encara continuarien besant-se amagats?
Gracies per les teves paraules!

dels meus principis has fet que em posés de banda dels furtius enamorats, que sentís amb ells l'exitació d'allò que és nou per segona vegada, que m'enlairés entre les papallones que a la protagonista li surten de l'estómac, per fer-me tocar de peus a terra de cop i volta amb la paraula final: "RATETA". Moltes "facilitats" Núria, un relat realment bó.

Crec que ,en el fons, els protagonistes gaudeixen amb aquestes situacions tan properes al risc del descobriment i els fan augmentar" l'adrenalina."
Tan útils que són els mòbils i a vegades...

No em cansaria de dir-te que escrius de meravella, Núria.
Un petó.

sembla totalment real, fins i tot m’ha semblat presenciar l’escena tan be relatada que està, no hi manca cap detall, records, missatges, desitjos..., una meravella però finalment el descuit posa de manifest la infidelitat.
Una llàstima, o una sort.
Una abraçada
J.Lluís

Un relat divertit que has descrit amb gran habilitat.
El final no té pèrdua.
No sé si dir pobre Andreu o pobre rateta !!

Una forta abraçada

Ja vaig llegir el teu relat quan tenia un altre títol que ara mateix no recordo. Aquest em sembla molt millor i respecte al contingut crec que has fet un retrat molt fidel de la realitat , ha ha!
Ja m'imagino la cara de la prota veient el mòbil a caseta i la del seu home, també.
Molt ben escrit, molt àgil de llegir i una ambientació excel·lent.

Que passis un BON NADAL i un ANY NOU de pel·lícula ( no cal que sigui de l'oest, però!)

Petons, Núria!

Mercè

Collons, ens ha agafat! Quina enganxada! Ai rateta! Que t'ho havia dit, que el politò del teu mòbil era massa cridaner, que et delatava. Que canviessis Charles Aznavour per Shakira i el Waka-Waka!!!

:)))

- - - - -

Bon Nadal, Núria GRRRRRauuu! Arg!

Toni.

Amb l'oració que escrius per introduir el relat, " Des que t'he conegut he perdut el nord", ja aconsegueixes tres importants objectius: acomplir el tema proposat en el Repte, resumir el sentiment de la protagonista, i crear un clima d'intriga que demanarà al lector una atenció constant. El final, encertadíssim, és un gran fermall que augmenta encara més la qualitat del text.

Et felicito pel relat, Núria, i et desitjo que passis un NADAL molt feliç.

Una abraçada,

Pilar

És curiós com hem utilitzat en el mateix sentit dos dels punts cardinals en els nostres dos relats: és clar que són "lugares comunes" expressions molt usades per tothom i que han esdevingut referents universals. En fi, esperem no perdre el nord mirant pel.lícules de l'Oest.
M'ha agradat molt el teu relat: per la manera com l'has desenvolupat, aportant una intriga que injustament eclipsa els altres elements del text. Com ara, la utilització acurada de tots els recursos estilístics d'un relat de gènere. L'ambientació doncs és excel.lent i et va portant a través de frases agudes, explicatives, clares i contundents cap al final, un final de barretada perquè amb l'orientació que porta el lector no s'espera un truncament tan ràpid i brutal de les maniobres clandestines (tan ben descrites i recreades) dels amants. Chapeau!
Espero que les nostres relacions (literàries) es reprenguin amb normalitat a partir d'ara

ÉS clar que m'ha agradat el relat, i molt, Núria, molt. És una història que ja entra dins la quotidianitat, reviure la il.lusió, i qui no ho desitja! Com m'agradaria ser-ne protagonista!
També és cert que la fatalitat del desenllaç ha de portar conseqüències, tots ho sabem.
Un relat engrescador i ben portat ja que essent el tema evident no deixa en cap moment de mantenir-nos l'atenció i el gust per la lectura.

Una abraçada plena de bons desigs,
Núria

Has escrit un relat on crec que més d'una persona s'hi sentirà reflectida. Potser no perquè això li passi en realitat, sinò pel desig de tornar a sentir com vibra el seu cos al contacte d'unes mans que s'anomenen il·lusió. La protagonista de la història viu la situació amb delit, però el cuc del sentit de traïció sura per sobre amb un cert sentiment de fatalitat.

El relat està escrit d'una manera impecable. M'encanta tornar-te a comentar.
Una abraçada

Tal com t'han dit en algun comentari, penso que l'ús de la paraula "rateta" per tancar el relat li dóna moltíssima força. M'agrada molt com està escrit, transmet molt bé el que sent la protagonista. L'únic "però": jo treuria el "A veure..." previ a la frase final. Penso que quedaria més contundent encara.
Felicitats! JTiston

Comentari de la jutgessa del Repte 444:
Un relat urbà, que no surt de la ciutat, i que, segons crec, juga una mica a fet i amagar...
Vull dir que, per un costat, les paraules que l’autora ha decidit posar en boca de la protagonista exposen una situació prou clara, ben delimitada i reflexionada, però per un altre costat, entre mot i mot s’escola una vibració, un batec, un neguit, no sé com dir-ho... com un somriure involuntari en mig del rostre de qui intenta parlar seriosament.
Extremadament coherent al llarg de tot el monòleg, la dona sense nom transmet una sensació de resignació, de distància respecte a la situació que està vivint, és cert.
Però en mig de la formalitat racional amb què es descriuen acords, circumstàncies i límits, es percep una il•lusió de criatura trapella que aconsegueix la complicitat de qualsevol, a més a més de la del vent.
Un cop aconseguida aquesta complicitat, els fets i els moviments s’exposen amb claredat, sense excessos, i van preparant el desenllaç sense fer decaure la narració.

Quan arriba el final, l’espai i el signe ens indiquen que canviem de registre: en efecte, tot i que el mòbil serveix de connector entre les dues parts, hem fet un gir important, hem retrocedit del carrer a casa i som “en camp contrari”, per dir-ho d’algun mode.

I, al meu parer, la pedra de toc d’aquest relat rau en la darrera paraula, aquell diminutiu juganer, afectuós i divertit alhora, que serveix de contrapès al drama probable que pot originar en arribar als ulls a què no anava destinat.
A partir d’aquí, el final queda obert a múltiples possibilitats... i el lector imagina, imagina, imagina... :-0

Molt ben plantejat, Núria... i molt suggeridor!

ReComentari de re-lectora i relataire
Ara que l'he tornat a re-llegir, encara li he trobat més encerts!

T'envio una abraçada confiant en què t'encerti de ple,
Unaquimera

Hola!
Quan l'he llegit m'he divertit molt! La veritat és que és una escena molt habitual... massa! M'encanta perquè és àgil i entretingut. El final és boníssim.
Pobre marit i pobre dona... jeje.
Gràcies una vegada més per comentar-me! La veritat és que mai havia estat tant inspirada ni havia experimentat un sentiment tant profund, i les paraules van sorgir soles! Ja som a Decembre i segueixo pensant el mateix.

Per cert, m'encanta la frase; "Des que t'he conegut, he perdut el nord."

Quan el vaig llegir al repte, vaig pensar que era molt versemblant, tan real com la vida mateixa. Caminar per la corda fluixa (el títol està molt ben trobat, més que l'original) té aquests perills. No et vols fer mal ni fer mal a ningú, però hi poden haver imprevistos, com deixar-se el mòbil, per exemple. Un relat molt amè, molt ben explicat i amb un bon final. Felicitats, Núria!