Un gran pas

La sobredosi de pastilles començava a fer-li efecte, un són profund, embriagador s'anava apoderant de la seva consciència i ja no sentia els braços ni les cames, tenia els ull semi-oberts, la mirada perduda i cada cop era més conscient que no se'n sortiria pas d'aquella feta, si volia ser sincer amb si mateix es començava a penedir d'haver fet aquell pas i haver creuat la frontera decidint suicidar-se.

A cada alenada d'aire que prenia la idea de la mort s'anava fent més i més terrible i cada cop era més llunyà aquell pensament que li va fer imaginar-se-la com una dama llibertadora que posaria fi a tot el seu patiment; de sobte aquell calvari que havia estat la seva vida se li feia curt i els anys começaren a passar per davant dels seus ull mig closos com una pel.licula muda vista a través d'una fina boirina.

Ser una estrella del pop no era cosa fàcil, i molt menys per un nen, Mike no havia tingut una infància normal, o com solia dir ell, no n'havia tingut pas d'infància, el seu pare els havia arrossegat amunt i avall per tot el país a ell i els seus germans de concert en concert, oferint rodes de premsa, gravant discos i assistint a programes de televisió i d'altres actes que no feien sinó apartar-los dels amics que tant enyoraven, dels jocs que ja no recordaven i de l'escola que tant necessitaven. Només hi havia una cosa que feia tot allò una mica suportable per a en Mike: LA MÚSICA.

La música i el ball havien estat les seves úniques autèntiques passions a la vida, de fet no eren meres passions, eren el seu medi, el seu element vital. Sobre l'escenari s'oblidava de tot el que l'envoltava, els focus, els altaveus, la munió de gent que cridava el seu nom i, a vegades, fins i tot s'oblidava dels quatre germans que cantaven amb ell, al seu costat. La música era el bàlsam que l'elevava a un altra esfera on tot era millor, on ell tenia el control i on no existien els crits i les pallisses del pare.

Segons els entesos Mike era un artista singular, el seu geni ja el feia destacar desde ben jove i aviat tregué el seu primer àlbum en solitari. Tenia una veu prodigiosa i una facilitat increïble per al ball i la coreografia. De fet havia estat un dels seus passos de ball el tret característic que havia definit en Mike com a rei indiscutible de la música pop. Realment era un pas d'allò més original per l'efecte extravagant que produïa, talment semblava que anés caminant endavant però realment el seu cos es desplaçava endarrera, "caminar per la Lluna" en deien.

"Caminar per la Lluna" nasqué d'una forma curiosa i ben bé per pura casualitat. Una nit es despertà amb gana i es dirigí a la cuina, una llesca de pa amb oli faria el fet de matar el cuquet, n'agafà una i, quan es disposava a untar-la, el cetrill li relliscà de les mans estavellant-se contra el terra i formant una enorme taca d'oli, en Mike hi era al bell mig i anava descalç, quan va començar a caminar per sortir-ne els peus li patinaven i no es movia del lloc, més aviat anava endarrera, Mike, astorat, aixecà el cap i veïé, reflexada a la porta de la nevera, l'estranya impressió que produïa aquell moviment i vet aquí l'origen casual del pas que l'acavaria de catapultant al més alt cim de la fama i el coronaria com a "rei del pop", origen que, tot sigui dit, mai havia confessat a ningú.

La revolució del "Caminar per la Lluna" resultà impressionant i el sorprenia fins i tot a ell mateix. Ràpidament centenars, o milers, o milions de persones aprengueren a fer-lo, però no era pas un pas fàcil i en poc temps es convertí en el tret característic que distingia els bons i els mals imitadors d'en Mike. Allà on anava veia gent "caminant per la Lluna" i sempre trobava algú que li demanava que n'hi ensenyés.

Però a banda de tot l'èxit i tots els milions de dòlars que havien amuntegat amb els anys ell i el seu "Caminar per la Lluna" en Mike no havia estat mai feliç, la seva vida havia estat un camí turmentós marcat per tots els cops que li havia donat el seu pare de petit, per totes les drogues que havia consumit i per una personalitat hipocondriaca i obsessiva que l'havia fet viure sempre protegint-se de ficticies infeccions i l'havia convertit en un adicte a la cirurgia estètica.

Al final tanta por i tanta inseguretat l'havien dut a un etsocac d'on només en veia la sortida a través de la mort i ara que la tenia tant a prop recordava "Caminar per la Lluna" amb l'afecte i l'agraïment que es mereixia i es preguntava que pensaria la gent si sabés realment com l'havia creat. Però aquest no era pas el secret més gran que s'enduria a la tomba, en tenia un de més inconfesable: en Mike no l'havia sabut fer mai aquell pas, realment sempre havia necessitat untar-se les sabates d'oli per poder "Caminar per la Lluna".

De cop li vingué al cap un pensament que encara l'entristí més: si ell no l'havia sabut fer mai aquell pas, la primera persona que realment havia aconsseguit executar-lo era algún d'aquells abnegats imitadors seus. On devia ser aquella persona? Com es devia dir? El món mai el coneixeria, la fama era així de capritxosa, ningú es recordava mai dels segons a fer grans passos a la vida, de fet quantes persones sabien qui era Buzz Aldrin, el segon home que va donar aquell altre "gran pas per a la humanitat" i que realment si va "Caminar per la Lluna".