FAUSTA

Commovedor. M'hi sento, en part, identificada.
ho podràs veure si llegeixes algun dels meus relats...

m'ha encantat!

Hola Maite. Realment aquest relat és una lliçó de com s'escriu un monòleg. L'argument és molt d'actualitat, per desgràcia, però la forma, el com ho has escrit és fantàstic! Frases clares, concloents, puntuació justa, aquella i una cosa que m'ha agradat molt són les dues aparicions de les trucades al mòbil, que fan una pausa emmig del relat.En fí, molt bon relat. M'ha fet patir una mica el tema, però m'ha encantat com ho has escrit. Una ben grassa abraçada.
aleix

Com pot ser que una cosa tan "redimoniadament" absurda com aquest monòleg, pugui resultar tan interessant, degut només a la forma tan coherent i genial com tu l'expresses?

el llenguatge pla i lliure d'artifícis que fa sevir per tractar un tema tant cru, realment reflecteix la frivolitat amb que algunes persones es prenen la seva pròpia salut; una altra cosa a destacar és l'argument en si, com deu estar de trastocada la protagonista per demanar aquest desig banal quan podria tenir qualsevol altra cosa. Molt rodó Unaquimera.
En referència al teu comentari sobre el meu relat "Un gran pas", no has de preocupar-te perquè em pugui molestar, tinc pocs estudis i ara semblen molt llunyans en el temps, però intento fer-ho tant bé com puc, un secret: el meu gran aliat és el diccionari, agraeixo sincerament qualsevol crítica constructiva que em vulguis fer ja que sóc conscient que em queda molt de camí per recórrer, en aquesta vida sempre estem aprenent i les portes de les orelles sempre han de ser obertes. Una abraçada!!!!
P.D. El meu nom és Sigfrid.

sobre un tema molt seriós i malauradament real
com sempre et felicito i t'envio una abraçada de les que engreixen l'ànima
joande

Sempre resegueixes les diferents vivències que hom pot imaginar amb un realisme que ens fa fàcil trobar lògic l'irreal.
Molt bona història.

d'una protagonista endiabladament malaltissa...
Relat d'autèntica actualitat que ens fa reflexionar i reprendre el mite del Faust en la societat contemporània. Poca cosa més puc dir que no t'hagin dit els 39 que m'han precedit...ara sí que puc dir-te que m'agradat molt el que dius i com ho dius: com sempre, repeteixo, un plaer llegir-te!

Una molt bon relat fruit d'una participació a un repte. Has sabut trobar un pacte original i sorprenent, fora de qualsevol de les expectatives que es poguessin tenir. Alhora, has inserit les paraules clau amb total naturalitat.

Com a excel·lent narradora, ens transcrius un monòleg que fa creïble la sensació que vols transmetre al lector, en realitat: la protagonista del teu relat creu que està dialogant amb el diable.

En aquest relat ens demostres un gran domini del discurs narratiu i, al mateix temps, conèixer mínimament el món de l'anorèxia.

Les persones amb anorèxia tenen una baixa autoestima, és per això que la protagonista d'aquest relat pretén vendre la seva ànima al diable. A més a més, com afirmes al relat, "no volen la seva ànima per a res: no surt a les fotos". La seva única preocupació és la del seu aspecte físic. Pesa 47 quilos i encara es veu massa grassa. Evita menjar i se sent culpable si menja ("Un dau de meló, per exemple. L'última vegada que vaig sucumbir a la temptació, ho vaig vomitar de seguida en adonar-me del que havia fet").

Un text de molta actualitat. Fins i tot, ara fa poc va ser el 50è aniversari de la Barbie, prototipus de nina que sembla potenciar l'anorèxia entre les nostres adolescents ja des de la infantesa.


T'agraeixo moltíssim l'entranyable comentari que has fet al meu relat Pells de serp.

Ens seguirem llegint i comentant!

Núria

amb el diable és una conversa amb el nostre costat fosc.
Una prosa comunicativa.
Felicitats pels anys a relats!
m

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

si pogues ho faria!
els prototips fan molt de mal, he vist moltes companyes que si poguessin be pactarien amb el diable per uns quilos de mes.
el tema es mes que real i depriment pero li dones un toc que mencanta, com sempre!

veig que encara en tinc una pila per llegir de teus... a poc a poc, assaborint, que llegir-te no engreixa, NO?!

una abraçada! i fins la prox lectura!

Tocant amb contundència
el tema de l' anorèxia, el culte al cos, malbaratant la fràgil salut .

Esdevenir presoner d'una imatge o d'una utopia, esclavitzant-se, malnutrint-se,
per aconseguir un somni,
que serà fugisser com un núvol d' estiu.

Un text, un monòleg on queden patents moltes de les alteracions i distorsions que pateixen aquestes malaltes (la immensa majoria són dones). Una història ben reeixida amb imatges i diàlegs que colpegen per la seva cruesa.

Vaig fer una lectura ràpida al fòrum quan el vas presentar al repte i ja em va agradar. Tenia pendent fer una lectura més pausada i comentar-te'l quan trobés un moment.

Una abraçada i molt Bon Nadal!

Xantalam

aquesta noia tan insubstancial que és capaç de vendre la seva ànima per uns quilets menys i que enveja les pobres dones de Etiopia. Demostra una ment malaltissa o alterada per les circumstàncies que l'envolten.
Com sempre un relat perfecte, Unaquimera.
Una forta abraçada i bones festes.
Nonna_Carme

Després de tota aquesta pila de comentaris sobre el relat no sé pas què dir-te, m'he quedat sense paraules. L'he agafat amb ganes i fins al "fes-me prima" hi ha hagut una pujada del to en les espectatives del relat, el moment aquell en el qual et fas preguntes i clau per seguir o no amb el relat. Després has avançat amb aquesta mena de deix irònic que et va atrapant pel camí. El tema de la moda és un dels esclavatges d'aquest temps que ens ha tocat viure.
Una abraçada

(vaig intentar entrar al facebook i em va ser impossible, ho tornaré a provar. Finalment ja vaig penjar el relat de BCN t'estimo.)

Has fet una crítica forta a la societat i els criteris estetics vigents amb el monoleg de la noia que ven la seva ànima al diable.
Terrible la seva vida, terrible el seu destí si no reacciona a temps!

de la tendència "esprimatxada" de la moda, tan controvertida i a la vegada tan absurda. I tan fàtua. De fet a mi el món de la moda mai m'ha agradat i menys tal com està plantejat, adreçant-lo a tipus de gent que no estan entre la mitjana i presentant-nos "models" difícils d'emular i que a sobre generen problemes de salut, sobretot a les joves. Per què s'empatollen en presentar-nos models amb maca de quilos quan a tots ens en sobren alguns? El glamour i les tendències absurdes de l'estètica.
Respecte al relat, molt bé la manera com presenta la magror com a primer criteri a l'escala de valors de la model, descartant tots els altres "valors" que suposadament anirien per sobre. La història va "in cresquendo" fins a fer-nos veure l'obsessió malaltissa que pateix. Ha entrat en un món artificial en què l'èxit implica el sacrifici del cos. I la venda de l'ànima si fa falta... com que no surt a les fotos.

Petons Quim

M

Una abraçada, bon Nadal , Fifo

M'havia oblidat de dir-te que m'agrada molt el muntatge que has fet del teu retrat. És photoshop?
Records

És una mica àcid però m'agrada, el tema és molt actual i per desgràcia molt real. Tot i que les noies joves són les més vulnerables i sensibles en aquest tema també hi ha dones més grans que estan totalment obsesionades i malaltisses per perdre pes. Suposo que els mitjans de comunicació hi tenen molt a veure amb les imatges de dones retocades amb photoshop que semblen "perfectes". Tot i que la perfecció és molt discutible, doncs com tots sabem els cànons de bellesa han anat variant amb el temps. Què diria Rubens si visques ara?...
Gràcies pel teu comentari, espero que tornis a passar i llegeixis algun altre conte meu.
Com que sóc nova de moment no puntuo encara.
Arreveure.

Un relat molt ben aconseguit, amb bon desenvolupament, que és enginyós i ben elaborat i que fa reflexionar sobre moltes coses.
Una abraçada de retrobada!

amiga meva, exposa no tan sols un desequilibri psíquic sinó connotacions profundes sobre la realitat del diable.
L'escena ens presenta una noia que monologa, car el diable no és res que sigui a l'exterior demanant-nos i oferint-nos coses a canvi. El diable és l'ego. Aquest "altre jo" que és fa gran a mesura que creix el materialisme. Quan l'intel·lecte es decanta cap un voler concret, quan un ideal, encertat o erroni, com en aquest cas que la dèria és tenir un cos prim, per exigències d'una professió o per qualsevulla altra raó. Quan diem que la malaltia de l'anorèxia és psíquica, ja no recordem qe el mot grec traduït vol dir ànima, la malaltia psíquica és malaltia de l'ànima. L'ànima és el Jo Superior, l'ego és el diable.
El diable no té realitat pròpia, no ha estat creat, és la conseqüència d'allunyar-se del bé.

No és el diable, que li ofereix el que ella vol, ans al contrari, comença el monòleg "La meva ànima, dius que vols?" "Pren-la! No serveix per a res", ve a dir. No vol altra cosa que l'únic desig que té. No vol dependències, i en té una que és més grossa que un castell. La ignorància no li deixa reconèixer el seu error, i la condueix directe a l'auto-destrucció, i no se n'adona.
No sap què és l'ànima com tants n'hi ha avui en dia. No sap que la lluita interna és entre l'ànima i l'ego, té un únic desig per cert malaltís, primer sóc jo, però no sap de quin jo parla. Tota la seva energia s'ha polaritzat en la banda negativa, ni reflexions, ni sermons, ni avís de cap mena la faran enrere.
Són molts els Fausts i Faustes que contínuament s'està venent l'ànima al diable a canvi de petites concessions, desigs que omplen l'ànima d'il·lusions. El relat, és clar, s'aproxima als límits, en una escala elevada de dependència cap a l'ego, on el desig, magnificat, omple tota la vida de la protagonista.
És un relat acurat, molt ben elaborat, amb justes i precises paraules. Potser no calia introduir el paral·lelisme de les dones etíops, penso que no reforça la idea del relat, el noto com imposat de resquitllada.

Com sempre, amiga meva, rep una forta abraçada
Joanalvol

Caram Uq aquí et superes, si és que això es possible havent llegit la teva magnifica obra. Una critica portada al extrem, que bé podria ser el tema d'un llibre que faria falta que el llegís molta gent d'aquesta societat moguda per les aparences.
Et felicito per haver-lo sabut portar tan bé. Els comentaris de la noia no tenen pèrdua.
Una llàstima no, que aquestes coses si fossin possibles es farien?

Una forta abraçada plena d'admiració

amb la teva línea , clara i transparent .
Endavant!

que et llegeixo, ja saps que fa poc que sóc a RC, i m´ha encantat.
Al principi, la venda de l´ànima m´ha despistat, creia que aniries per altres senderons, però com més et llegia, més intrigada em tenies i més m´agradava el relat, .

Et felicito.Com sempre, l´has brodat!


Una abraçada

Un relat ben intens i una descripció del caràcter (molt elaborada, per descomptat) d'allò més incisiva. Em sumo al comentari de Gessamí_blau, i em quedo amb un dubte a flor de llavis: quantes persones avui en dia segueixen el prototip que descrius en aquest relat? Deuen ser, en tot cas, el resultat d'aquesta societat que arrossega les persones més enllà dels límits de la individualitat.

Moltes gràcies per la reflexió, Unaquimera!!!

T'envio una forta abraçada!

V

I quina habilitat la teva per a transportar-nos fins a la visió d'aquesta ment malaltisa on la superficialitat i el desig d'un físic determinat són els pilars d'una personalitat que la fa viure amb enveja situacions d'altres que haurien de causar-li compasió.
T'he de dir que és un dels relats que t'he llegit que més m'ha agradat, tant per la savia construcció del relat i l'ironia que va destil.lant al llarg de la història, com per la reflexió que se'n pot extraure i que convida a plantejar-nos un cop més alguns valors que avui són vigents a la nostra societat i que hauriem de corregir de forma urgent.
Un cop més, et felicito per aquest relat, que m'ha permés gaudir d'una bona lectura.
Una abraçada

I fàtua. Pobreta, vaja. O no, que és rica, al cap i a la fi, vencedora, triomfadora, fins i tot involuntària humorista negra a costa de la gent més castigada d'aquesta "vall de llàgrimes" -ho diu la insofrible veu acuitada per l'irritant so del mòbil-.
El conte està molt ben construït, perquè no solament reflecteix el discurs intern esquizoide d'aquesta Fausta moderna -postmoderna?-, sinó que l'ambienta sense la necessitat de la descripció exterior.
Ho ha dit la jutgessa dl repte d'on procedeix el conte, i no em penediré de plagiar-la. Podem veure l'afuada ombra impàvida del diable asseguda vora la desequilibrada xerraire. però, vés per on, és la fina ombra que deixen 47 quilos de magre/pobre cos humà.

Una abraçada,

franz

com lectors sota el pseudònims: atzucac, risto2, raigdelluna, cunnilingusfrigidus etcètera, o el autor suplantador o usurpador d'identitat del nostre benvolgut DARKMAN i que avui, ara mateix ja es signa Paul Gustave Doré, ignoro però ara si sota un altre identitat poden ser fins i tot autors coneguts de RC.
Aquets individus malparits potser es creuen que ens toquen els pebrots posant-nos notes baixes per onsevulla?.
Davant de tanta anarquia i impunitat i en un intent de fer justícia pel meu compte, he decidit visitar als meus autors preferits entre els que t'hi comptes i amb la mateixa anarquia i impunitat però amb la cara alta, sense pseudònims d'autor i sí amb el meu nom i cognoms per davant, tenint al meu haver relats publicats i fortament fumigats per aquets animalots, veure si no el titulat Els segadors de l'enveja .... O be el titulat "L'avet llampat" també el titulat "El carreró de la vila" i altres que ja no recordo et puntuaré o tornaré a puntuar aquest relat amb un deu
Una abraçada
J. Lluís

Que escrius molt bé, ja ho sabem tots, estimada amiga, però amb aquest relat m'has sorprés pel final inesperat , que invita a rellegir-lo per tal de copsar-ne tota la ironia que traspua. Al principi la protagonista em feia patir, la pobreta, sense poder engolir més que unes pansetes i sense poder cruspir-se ni un dauet de meló. Doncs mira, pitjor per a ella que ha de viure de la seva imatge. Nosaltres ens podem permetre una bona llesca de pa amb tomàquet i pernil, bé, al menys de tant en tant.
Un relat per a reflexionar, sobretot les jovenetes que enmalalteixen per mor de no engreixar-se. Jo he tingut vàries alumnes anorèxiques i és un problema bastant més seriós del que la gent creu.
Va, ara un relat recomanat "Cor d'infant". En quan l'hagis llegit, et contaré un secretet. Molts petons

M'ha fet pensar el relat sobre la que ven l'ànima al diable per estar prima quan pesa 47 kilos.
Porta una vida de pena per no pujar uns grams, enveja les dones africanes que només tenen pell sobre els ossos, està malalta i es pensa que ha triat: ningú tria la malaltia.
És molt bona la exposició de la veu mental de la model.
Una llepada de les que engreixen, de tant afecte, hehehe, sense fer-te pujar de pes.

enganxa a la primera; la referència a les dones d'Etiòpia expressa molt bé fins on arriba la ment d'una persona amb anorèxia

és la paraula, aquesta és clau de la situació: una noia que podia tenir tantes coses només desitja aprimar-se!
Seria un relat d'horror si no fos tan real!

Sort tenim, en tenim molta, si no caiem en els inferns de la vida! Jo te la desitjo tota, maca.

és el que se m'acut espontàniament després de llegir el teu relat. Quin personatge que has creat!
Darrera d'una prosa directa, aparentment senzilla (pel seu to enèrgic, irònic i pel vocabulari quotidià que empres) s'hi amaga tot un món delirant.
Aquest contrast és el que magnifica aquest fantàstic relat, que ja es feia esperar, he, he.
Vaig a menjar una mica que m'has xuclat les energies tot llegint-te.
T'envio una afamada abraçada, Unaquimera.
Mercè

Gràcies per escriure relats.
Així, d'aquesta manera, no he de vendre'm l'anima al diable per entendre la poesia. Ja t'he dit, més d'una vegada, que jo, només entenc la poesia que diu amb les paraules que diu, el que vol dir... és complicat oi?
Una abraçada sense cap mena de pactes.
- Joan -

Tot llegint el teu relat-conversa descobreixo un ventall d'afirmacions lliures, sense dependències. Visca !!!

Celebre aquest "tres" que anunciaves al fòrum, amiga. Com les grans dames, t'has fet esperar i l'espera ha pagat la pena. Ha estat una agradable sorpresa descobrir que el que ens ofereixes, amb aquesta suposada conversa amb el diable, és un monòleg interior on actualitzes i "feminitzes" el mite del Faust literari i operístic. Perquè els vels que anem enretirant tal com progressa el discurs d'aquesta veu femenina de ficció ens van acostant a una realitat que, malauradament, no es pot resoldre amb un pacte, ni amb la sola presència del pensament màgic. Has retratat magistralment la neurosi ,-o més aviat ja la psicosi- d'aquesta jove fent-la parlar en primera persona: quantes joves intel·ligents i responsables -sovint massa responsables-, no necessàriament models, demanarien el mateix si algú els proposara l'exercici de parlar-li a un diable imaginari? Perquè, qui és el diable en aquesta història d'aparences? Aquell qui sembla escoltar impàvidament i sense mostrar-se en estil directe en cap moment, o el món de l'excessiva autoexigència, de la baixa autoestima, de la manca de poder personal, de la dictadura de la moda, de la manipulació...? És aquest un diàleg amb el diable, o un retrat del deliri i de la desesperació? Quaranta-set quilos. Quaranta-set. No és una hipèrbole. Admirable, mestra.

La model venent la seva ànima al diable. Faust rediviu a la pell d'aquesta noia que tan magistralment descrius.
Ho escrius amb el ritme adequat, i amb un punt d'ironia i de sarcasme que permet subratllar el caràcter crític del teu relat.
Com sempre, ho fas de meravella.
Una abraçada cordial,
Ramon

el meu comentari serà faust...
Després de llegir el teu relat: un diàleg amb tu mateixa. No sé si menges poc o molt, suposo que no tot el que el cos et demana. Recorda allò que deien les àvies abans: tot que és bo, o és pecat o engreixa...

Me'l tornaré a llegir pausadament, sense pressa, sense mòbil, sense ordinador, sense música.

Rep una abraçada fausta...
onatge