La boja

Un relat de: Antònia Puiggròs Muset
La senyora Immaculada estava boja! Era un fet incontestable i el sabia tot el poble. Pobre dona!
La Immaculada era del nord, de la comarca del Goierri, prop de Donostia , terra de muntanyes altes cobertes d’herbei i de gent ferma, tossuda i acollidora. Acabada de maridar, va arribar a Alcubilla d’Avellaneda, a la província de Soria, seguint el trasllat laboral del seu home, guàrdia civil, i ambdós es van instal•lar en un habitatge situat a la sortida del poble i que, temporalment, els va cedir l’Ajuntament.
La casa en qüestió estava situada a costat d’un rierol que resseguia un camí de terra amb pollancres a banda i banda. Tenia l’aire senyorívol i decadent de les cases noucentistes de començament de segle i no gaudia de cap de les comoditats modernes. Ni la llum que es filtrava pels vidres acolorits dels amplis finestrals rematats en forma d’arcada, ni el jardinet al que s’accedia per una terrassa que hi havia darrera la casa, aconseguien fer-la acollidora. La Immaculada no s’hi sentia bé!
Tampoc es va sentir mai lligada al paisatge d’ aquella terra, tan pla, ni a l’home feréstec en que es va convertir el seu marit poc temps després de casats. Només el naixement dels seus dos fills, les seves rialles i la necessitat d’atendre’ls omplien la buidor que sentia.
Quan la filla petita va estavellar la seva bicicleta contra la paret d’aigua del rierol i el seu germà gran, intentant ajudar-la hi va caure darrera d’ella, mentre el marit, distret, la feia petar uns metres més enllà amb el batlle i el capellà del poble, l’enteniment de la Immaculada es va esberlar en infinitat de bocins. A l’enterrament dels seus fills, somreia. Va deixar de parlar més enllà d’uns pocs mots imprescindibles, d’ocupar-se de la seva llar, de pensar, i es va convertir en una ombra que anava amunt i avall pel passeig dels pollancres amb la mirada fixa en l’aigua del rierol. És va tornar boja!
El seu home, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, i molt menys a la seva dona, va demanar el trasllat. Feina inútil! La Immaculada no va voler seguir-lo . I es va quedar allà, sola, vivint d’una petita pensió que li passava el seu marit, alleugerit per haver-se desfet de la companyia d’aquella boja. Es va quedar allà, a aquella casa que mai li havia agradat i que, sense les seves atencions, aviat va mostrar un aspecte més decadent encara. Ningú va gosar desnonar-la. Al jardí, només la buguenvíl•lia floria tímidament!
Durant quinze anys no es van evidenciar canvis en el seu estat mental. Tan intens era el dolor que els seus ulls reflectien i tan poca l’esma que tenia per viure que el dia que una parella de veïns la va veure a un centenar de metres, ran de l’aigua, al lloc on havien mort els seus fills, van témer el pitjor. Van atansar-s’hi tan de pressa com van poder per intentar evitar l’inevitable. A l’arribar on era, la Immaculada sortia del rierol amb la roba i els cabells xops, però amb una espurna de lluïssor als ulls i una expressió serena al rostre.
Des d’aquell dia de primavera , va tornar a somriure, a parlar de temes banals a les botigues, a assistir als actes religiosos i a ocupar-se del manteniment de la llar. Els seus veïns van començar a pensar que finalment havia acceptat la mort dels fills i el seu jardí li va agrair les renovades atencions omplint-se de roses i geranis de tots colors!
La senzilla gent del poble va celebrar aquell canvi inesperat que, no obstant, no va ser suficient per que la dona deixés de ser “la boja”. Malauradament tothom ho sabia! Malgrat la nova aparença de normalitat, la Immaculada parlava sola!
Tothom ho sabia i la majoria ho havia comprovat. Només calia atansar-se a casa seva per sentir com parlava amb els seus fills, insistint-los perquè s’acabessin el menjar, perquè no fessin massa tabola, recordant-los que els calia fer els deures que la senyora Magdalena, la mestra del poble, els havia manat i fins i tot explicant-los contes cada capvespre! Només el silenci responia a la seva veu!
Les estacions es van succeir. Fins a trenta vegades, les fulles tendres dels pollancres van esdevenir capçades frondoses abans d’esgrogueir-se i deixar-se endur pel vent. La senyora Immaculada, “la boja”, va envellir discretament, quasi imperceptiblement si no hagués estat pels cabells blancs que emmarcaven la serenor d’un rostre arrugat amb tendresa.
I un dia els veïns van deixar de veure-la i d’escoltar-la! Aleshores, l’Ajuntament va decidir avisar al jutge i els funcionaris pertinents van adreçar-se a la casa per veure què li havia passat a la pobre dona.
Quan hi van entrar , la senyora Immaculada, esblanqueïda i freda, dormia de cap a la taula de la cuina, curosament parada per l’esmorzar de tres persones i en un racó de l’estança dues petites bubotes, abraçades, ploraven desconsoladament.

Comentaris

  • Un relat corprenedor i tendre, femení[Ofensiu]
    Mena Guiga | 19-08-2012

    ...en el sentit ample i bo.
    Molt ben ambientat i ple de sentiment i amor, no pels fills ja, sinó pel tractament que es fa a la boja, que no ho és. A mi m'han dit que qui parla sol és senyal de saviesa. O dec ser boja també?

    Una abraçada desde terres maresmenques!

    Mena

  • He hagut d'anar a la Wiki[Ofensiu]
    allan lee | 21-03-2012

    per entendre aquest mot poc corrent al lloc on visc. Tota la narració m'ha fet emocionar i sentir. Escrius d'una manera que "veig" el jardí, el cap aclofat de la dona, el seu caminar consirós. És un altre relat de màgia trista, però màgia meravellosa. Com ja et vaig comentar a L'Escandalós i l'avi Pau, penso que tens una qualitat literària molt per sobre de la mitjana. Amb la meva admiració,

    a

  • M'ha enganxat des del primer mot!![Ofensiu]
    sigbar | 17-03-2012

    Molt ben escrit, inquietant i amb un llenguatge molt planer, fàcil de llegir ha aconsseguit endinssar-me en la història ben de ple acompanyant-me fins un final poc previsible, els morts que ploren els morts!!!

l´Autor

Antònia Puiggròs Muset

49 Relats

148 Comentaris

40362 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig nèixer l'any 57 a les envistes de Montserrat. No sóc pretenciosa al dir que he estat una digna lectora, però no vaig començar a escriure de manera regular fins ara fa un any. I m'encanta!
També m'agrada passejar pels camins rurals, la natura m'asserena, i pels carrers plens de gent i de llums.
Passo molt bones estones llegint els vostres relats, desitjo que us agradin els meus i agraeixo d'allò més els vostres comentaris.
Ah! Em dic Antònia i Escandalós no és un pseudònim que s'avingui al meu caràcter sinó el nom del personatge del meu primer conte: L'Escandalós i l'avi Pau.