...però ja saps que, tot i que el primer ocell és qui es menja el cuc, el ratolí que es menja el formatge és el segon ;)

Gràcies pel relat.

No sé quina mena d’impuls ens empeny a aprofitar, si trobem algú amb prou paciència o que no pot fugir, per exposar-li el nostre discurs ("Hablar de mi libro"). Egocèntrics pensem que l’altre no té cap preocupació o cap interès més gran que escoltar-nos les ocurrències, i si toca sentir les seves, ho veiem com una penyora que hem de pagar si volem poder exercir el dret de paraula. Per sort, de tant en tant, trobem gent empàtica que presta atenció i que és capaç de contar les històries amb una gràcia i senzillesa que fa goig. Moltes gràcies Rosa.