Com és l’amor! L'estimada t’embruixa, t’empresona, s’endú el teu cor captiu, i, malgrat tot, vols viure amb ella refugiat dins la natura immensa. Tinc la sensació que el “Fràgil desig” del que parles al començament es desmenteix en la resta del poema. Així, doncs, felicitats per a la princesa bruna que encén el teu cos com la primavera ho fa amb les flors i, com no, també per a tu.

Tota una invitació a aturar-nos a gaudir del present i evitar que la vida se’ns passi sense adonar-nos. Felicitats.

Com deia el poeta, es fa camí en caminar. Tant de bo poder mirar enrere i veure que l’hem fet acompanyats de la gent a la que estimem. Bonic poema.

Quin hort més divertit! No em cap al cap que un infant que llegeixi el teu poema encara digui que no li agrada la verdura!
;)

"I així han anat caient molts del meu voltant, d’improvís alguns o després d’una llarga malaltia. Pares, germans, amics, amants... Un darrere l’altra. Ara cada vegada actua més sovint".
...reflecteixen aquest sentiment que no pots evitar quan arribes a certa edat i comences a veure que el teu món s'enfonsa i que de molts personatges de l'obra només en queda el record.
Felicitats Atlantis.

...però ja saps que, tot i que el primer ocell és qui es menja el cuc, el ratolí que es menja el formatge és el segon ;)

Gràcies pel relat.

No sé quina mena d’impuls ens empeny a aprofitar, si trobem algú amb prou paciència o que no pot fugir, per exposar-li el nostre discurs ("Hablar de mi libro"). Egocèntrics pensem que l’altre no té cap preocupació o cap interès més gran que escoltar-nos les ocurrències, i si toca sentir les seves, ho veiem com una penyora que hem de pagar si volem poder exercir el dret de paraula. Per sort, de tant en tant, trobem gent empàtica que presta atenció i que és capaç de contar les històries amb una gràcia i senzillesa que fa goig. Moltes gràcies Rosa.