COM UNA COTORRA

Molt bon Relat. Sensible i sincer. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre les Paraules.
Salutacions cordials.

Un relat amb un bon començ i no gens desestimable final genial! En certa manera m'he sentit retratat amb aquesta antiga companya d'escola... , i fins i tot m'ha fet enrogir recordant una actuació per part meva semblant. Abuidar el pap és a vegades una necessitat donada per un cert nerviosisme de la persona. Rosa, un relat molt bo...Disculpa si et comento amb cert retard, Porto mesos abstret en permisos d'obres i llur execució que finalment s'estan duent a la pràctica ...

Bon relat que ens fa pensar en la quotidianitat i el difícil que és conversar i escoltar l'altre. Més que com una cotorra que repeteix el que ha sentit o li han ensenyat, la teva coprotagonista sembla una metralleta, que dispara a gran velocitat i de forma sostinguda projectils d'informació. Està molt ben resolt el final i és un bon consell per a totes les persones que reben les motxilles que altres els hi descarreguen al damunt.

Molt bona descripció d'una situacio habitual. La pobra Laura deu viure sola i ha tingut que explicar tota la vida a la Laia en cinc minuts.
El final és genial. M'ha agradat molt.

Hola, Rosa,

Molt bon relat, he gaudit molt de la seva lectura. Amb tocs d'humor subtil i alhora corrosiu, ens descrius una situació quotidiana ben graciosa i de forma que qualsevol s'hi pot identificar amb les protagonistes; supose que totes hem sigut Laia i Laura en algún moment de la nostra vida.

Moltes gràcies pel teu comentari a "Ara que ve el fred"; me'n alegre molt, que t'hagi agradat. Salutacions des del País Valencià! ;)

No sé si aquest tan ben trobat però alhora versemblant relat és pura invenció o es fonamenta en situacions viscudes. Per part meva t'haig de confessat que a mi m'ha passat més d'una vegada, però no com a víctima sinó com a botxí. Sí, Rosa, sí: vull dir que jo era el pesat, el paparra, i que fins després d'haver deixat marejat el meu interlocutor (més que "interlocutor" hauria d'haver escrit "convidat de pedra") no me n'havia adonat que la meva col·lecció inacabable de batalletes no venia al cas.

No sé quina pot ser la justificació d'aquest comportament en altres casos, però en el meu crec que és la timidesa o, més concretament, la falta de seguretat en mi mateix: suposo que tinc por de quedar-me callat de sobte, sense saber com seguir una conversa, i aleshores, quan descobreixo una veta mineral, una anècdota que puc encadenar amb d'altres, no m'aturo fins haver esgotat el filó.

Les trobades tenen una gran força emotiva. Vivència enriquidora. Molt bon Relat.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions cordials.

Rosa,
El teu relat resulta molt espontani i amè, amb unes paraules que enllaces com musica quotidiana, però ferma i desvetllada.

Pinya de rosa

A vegades donem moltes voltes a la vida, els pensaments més estranys. Però el que has escrit en aquest gran relat, és la veritat, senzillament. Quanta gent en diu conversa de xerrar ella i prou? Una forta abraçada.
Aleix

Hola Rosa,

Real I sobretot, divertidíssim Molt ben escrit.

Hi ha tan poca gent que sap conversar... Amb aquest relat ho retrates molt bé. Molta gent sap parlar però molt poca sap escoltar.
Una abraçada i gràcies per compartir
Joan

Ens llegim. GRàcies per comentar

..un mirall a aquestes persones perquè parlen per a elles mateixes i no per a qui els escolta. M'ha agradat molt l'explicació i les anècdotes. Enhorabona per arrancar-nos somriures amb els teus relats. Un plaer llegir-te! Endavant Rosa! Magda

..un mirall a aquestes persones perquè parlen per a elles mateixes i no per a qui els escolta. M'ha agradat molt l'explicació i les anècdotes. Enhorabona per arrancar-nos somriures amb els teus relats. Un plaer llegir-te! Endavant Rosa! Magda

En conec unes quantes d'aquestes persones que encara no has dit "Hola" ja obren l'aixeta de la verborrea, a més, no fan descansos, no hi ha manera de trobar una escletxa per marxar pitant. I passa com al teu relat, que no els escoltes del tot perquè està pensant en la manera de deslliurar-te de la xerrameca. Quan per fi te'ls treus de sobre, o ells et deixen perquè tenen pressa, penses que no t'has assabentat de res hahaha. Molt bon relat!

Sí, teniu raò, això és pur egocentrisme, però per explicar-ho sempre és millor riure que fer-ne un drama. Moltes gràcies per les vostres opinions.

No sé quina mena d’impuls ens empeny a aprofitar, si trobem algú amb prou paciència o que no pot fugir, per exposar-li el nostre discurs ("Hablar de mi libro"). Egocèntrics pensem que l’altre no té cap preocupació o cap interès més gran que escoltar-nos les ocurrències, i si toca sentir les seves, ho veiem com una penyora que hem de pagar si volem poder exercir el dret de paraula. Per sort, de tant en tant, trobem gent empàtica que presta atenció i que és capaç de contar les històries amb una gràcia i senzillesa que fa goig. Moltes gràcies Rosa.

Tornat a llegir aquest Relat. Important la comunicació i també una escolta atenta.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions cordials.

Bona vesprada, Rosa: Gràcies per la teua opinió al meu poema "El sol de llum pura".

(Realment, les felicitats, és quan algú ha fet un nou any i "enhorabona", és quan t'ha agradat el relat, donant-li la teua alegria per tal relat. Dic jo).

Cordialment.

Doncs encara sort que tenia pressa!
Cal anar amb compte quan et trobes algú que fa temps que no veus perquè hi ha persones que davant la pregunta retòrica"què tal, com et va la vida?"doncs va i te l'expliquen.
Divertit relat.

Atentament

Vaja, impressionat! M'he divertit molt amb aquest relat! Un parloteig que m'ha divertit, fins i tot l'avió de fullet. Cal dir que és com una cotorra, que ho escrius directe i sense dubtes.
Enhorabona, Rosa.
Cordialment.
Perla de vellut

He gaudit força, llegint aquest Relat recordatori.
Anima recordar, valorant reaccions i accions. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat, Serenor.
La Serenor ajuda molt a prendre decisions adequades.
Salutacions cordials.

Un relat que tal com està escrit et fa viure la situació que sembla que siguis tu mateix qui pateix el monòleg.
Un bon final, potser l'avió li passarà pel costat de l'orella i li xiuxiuerà: pesadaaaa!

Un bon escrit!
Amb total cordialitat

Avui en dia, amb els mòbils, simular una trucada de la mare quan el monòleg es fa insuportable és la manera més senzilla de posar fi a l'allau de paraules. Una mentida pietosa, vaja. En el fons, aquestes cotorres pateixen d'inseguretat crònica i explicar les seves vivències les allibera d'un munt de pors. Un relat entretingut i ben trenat, enhorabona!

.. recomana-li que ho escrigui. Només així podrà entendre el que diu. I també que, potser, el millor que pot fer és callar.

Bona vesprada,

M' agradat força el teu relat.

Espero llegir-ne el teu pròxim relat.

Una abraçada

Noia Targarina