Avui he descobert aquest relat i... és que no sé què dir. No em vull posar sentimental, potser perquè no cal però havia de dir-te que aquest relat m'ha fet recordar el què va ser un dels millors moments de la meva vida.
I si, m'ha fet plorar.
M'encanta, perquè a part de sentir-m'hi totalment identificada està molt ben escrit i és que no sé... genial, fantàstic...
No res, no m'he pogut estar de comentar-te'l...
Fins ben aviat Guspira...
Gràcies per haver-me deixat recordar...
Un petó molt fort.
Fins aviat!

Ja sé que és un barbarisme... però quin relat! Ets genial! Saps escriure tan bé... I escrius sobre uns temes...
I tries els títols magnificament!
Em ve al cap un poema de Mario Benedetti llegint aquest text. Potser és el poema que m'agrada més... Te'l copio amb castellà perquè no em veig en cor de traduir-te'l...

Quizá fue una hecatombe de esperanzas
un derrumbe de algún modo previsto
ah pero mi tristeza solo tuvo un sentido
todas mis intuiciones se asomaron
para verme sufrir
y por cierto me vieron
hasta aquí había hecho y rehecho
mis trayectos contigo
hasta aquí había apostado
a inventar la verdad
pero vos encontraste la manera
una manera tierna
y a la vez implacable
de desahuciar mi amor
con un solo pronostico lo quitaste
de los suburbios de tu vida posible
lo envolviste en nostalgias
lo cargaste por cuadras y cuadras
y despacito
sin que el aire nocturno lo advirtiera
ahí nomás lo dejaste
a solas con su suerte
que no es mucha
creo que tenés razón
la culpa es de uno cuando no enamora
y no de los pretextos
ni del tiempo
hace mucho muchísimo
que yo no me enfrentaba
como anoche al espejo
y fue implacable como vos
mas no fue tierno
ahora estoy solo
francamente solo
siempre cuesta un poquito
empezar a sentirse desgraciado
antes de regresar
a mis lóbregos cuarteles de invierno
con los ojos bien secos
por si acaso
miro como te vas adentrando en la niebla
y empiezo a recordarte.

Segú que tu saps copsar-ne el sentit. És bonic, eh? Petonets! Ets una autèntica passada!

Ei, m'encanta! De debò, eh? El trobo una passada, pura dinamita! Hi ha una cançó de Sau que es diu així: corre, corre't, corre... És wapixima!
I aconsegueixes descriure una nit, fuma, balla, beu... Qui no ho ha fet i ho fa això de tant en tant?
És fresc, senzill però prefecte!
Bona feina!
Fins ben aviat!

Quin poema. Ets clara i precisa, dius el què vols dir, sense posar-hi paraules que segurament sobrarien.
M'agrada, sobretot el segon vers...

Res.
Al buit; aquí és on et trobes.

L'he trobat simplement bonic... No res, fins ben aviat!
Una abraçada plena d'inspiració!

Com t'ho fas per escirure així? Ets genial Capdelín...
I aquest poema... M'agrada molt, ja des del principi, amb aquest títol tant encissador.
No acostumo a valorar els relats però aquesta vegada t'ho mereixes!
Un petó!
Fins ben aviat!

Explica'm quetzcoatl, com pots tenir tanta imganinació? Tu deus ser dels que els hi ensenyes un full en blanc i hi veuen 1000 coses diferents...
Quin relat, eh?
I fa pensar, fa pensar moltíssim...
Ha sigut un plaer llegir aquest relat i per això no he pogut estar de comentar-lo.
Bona feina, com sempre.
Una abraçada!
Fins ben aviat (i amb un relat com aquest)!
Un petó!

Quin poema... una passada... I m'encanta que utilitzis el mar com una eina...
És tan bonic... Les onades, aquell color blau capaç de travessar-ho tot... I tot això en contrast als colors càlids de la sorra, i el sol...
Diuen que la vida, si la vius bé, comença amb llàgrimes però acaba amb un somriure... Potser, l'amor també té aquesta particularitat.
Molt emotiu, de debò.
Un petó
Fins ben aviat!!

Skatalites, Obrint Pas i Rafa Nadal, em sona!
I tot això barrejat amb humor dona un resultat inmillorable. Molt divertit, Sara...
Ah, per cert, el Rafa està... però és del real madrid, eh? jeje...
Fins aviat nena!!!
Petonets!!!

P.D No t'agrada NO HI HA DEMÀ... és preciosa nena!!! Jo de tu, l'escoltaria!!!

Ja des del principi, pel meu gust inmillorable, demostres el teu gran talent...

La volta celeste era una gran closca de tortuga fosca. Nomes les tenues insinuacions de llum de lluna en marcaven figures de geometria esponjosa i desgastada, alguna vegada -de dia- nuvols.

A partir d'aquí, les imatges segueixen endavant, una darrera l'altra, deixan-te amb la boca oberta i sense paraules...
És una autèntica passada... de debò..
No acostumo a valorar els relats, però faré una excepció.
Molts petons i fins ben aviat...
Espero amb delit el teu pròxim relat...

Quin poema AtzaVaRa... És preciós... Martí i Pol es deu sentir orgullossísim de tu.
Saps què? Jo també vaig dedicar un relat a Miquel Martí i Pol! I també el tinc publicat!
No res, fins ben aviat...
Un petó.

Ostres, Lavínia, no em cansaria de llegir-lo... A partir d'ara, si veus que el llegeix molta gent ja saps, eh? (potser només seré jo que hi entraré cada dia...)
És preciós... Sobretot la primera estrofa...
Llegiré més coses teves!
Fins ben aviat.
Una abraçada.

Com pots dir tant amb tant poques paraules? Com ets capaç d'escriure així? Vaig llegint cosetes teves però els examens m'impedeixen comentar tots els textos que vaig llegint i que m'agraden...
Ets una bona escriptora, i ho dic de debò... I encara que no sé si t'ho hauria de dir, crec que hi ha alguna cosa més que ens uneix... És un nom preciós, oi?
Espero llegir altres coses teves.
Un petó bonica,
Fins ben aviat.

Ets genial, però genial genial. Llegeixis el que llegeixis, si és teu, és impossible que sigui dolent!
Com t'ho fas per escriure tant bé?
Seguiré llegint-te.
Un petó ben fort!

Ei, m'encanta!
I el final, inmillorable... L'última paraula és capaç de transmetre tant... T'espero...
Saps què? Aquest final em recorda el d'un poema de Mario Benedetti (la culpa es de uno).
Apa, res més...
Segueix escrivint, ho fas molt bé. Petons.

És boníssim Tiamat... Ei, de veritat, me l'he llegit quatre vegades i si me'l llegis una cinquena encara el trobaria millor.
Un relat realment genial i ple d'originalitat i màgia...
Estaré atenta a llegir altres relats teus...
Fins aviat.