Crònica del 21/04

Un relat de: Sareta_16

- Pipipiiiii! -l'alarma del mòbil m'avisa de que són les 6:30.
Pfff... quina son tinc i avui m'espera un dia dur, és dijous i tenim dos hores de mates. -penso.
- Bara aixeca't que és hora d'anar a cole! -li dic a ma germana amb veu ronca.
- Però que dius flipada!Que avui anem al Godó! -em contesta mig adormida.
- Òstia!És veritat, no m'en recordava.Que bé!Podrem dormir més.

Tot i que m'és igual dormir més, no crec que pugui... un cop em llevo em costa molt adormir-me de nou.

-A les 10:00 ens aixequem, val? -em diu.

Jo no li contesto estic capficada en els meus pensaments. Tinc la sensació de que serà un dia important per mi, tot i que el temps no acompanyava m'espera un dia a vessar d'emocions.

A l'habitació és fa silenci, tan sols se sent la respiració acompassada de ma germana. Sempre he admirat la seva capacitat d'adormir-se en un moment.

Em llevo d'un salt i em poso a feinejar, sense saber perquè avui sóc feliç.
Arreglo la cuina que mun germà ha deixat desendreçada perquè com sempre feia tard a la Universitat. Em trobo un missatge de la meva mare on diu que tregui les coses del renta-plats, ho faig sense protestar.
Em poso a mirar la televisió, començo a mirar i aquelles hores tot són notícies. Lo de sempre. La tanco.

Em dutxo i em poso uns texans del Stradivarius i una samarreta sense mànigues per si surt el sol i em puc posar una mica morena i per acabar el jersei de Skatalites. No sóc gaire presumida, per no dir gens. Em dóna igual si no els hi agrada com vesteixo, em sembla una estupidesa classificar a les persones per la seva forma de vestir...que si pijos, que si killos, que si skaters...
Bahhh!Bajanades. Tothom hauria de tenir el seu propi estil i no cal copiar-se de la persona del cantó..amb això es demostra la poca personalitat que tenen algunes persones, que segueixen les modes aquestes.

Crido a ma germana que com sempre em demana 5 minuts més. Li encanta dormir, a mi no.. penso que perdo el temps dormint, desaprofito les hores de sol.

Vaig a comprar el pa, per variar. La gent em mira extranyada, com una noia de la meva edat no és a cole? M'és ben igual el que pensin o deixin de pensar.

Arribo a casa i per sorpresa meva ma germana està aixecada. Uauuu penso ens hem superat, eh? Ella també en té ganes d'anar, veurà a unes amigues que fa un munt de temps que no les veu.
Vaig fent els entrepans de truita, el recurs fàcil.
Millor emportar-se entrepans de casa que les paradetes de dins són carísimes i també sempre està a vessar de gent i a mi això dels llocs aquests on la gent m'apreta m'agobia moltíssim.

Ja està tot llest. Ens fem les bosses, miro el cel i el veig enuvolat i m'emporto l'anorac. Ma germana no em fa cas i va amb una samarreta tan sols, sense jersei i menys amb anorac. Tu sabràs li dic.

Agafo la càmara digital i el discman amb un el cd d'Obrint Pas i vaig escoltant la cançó de Som.
Som la cançó que mai s'acaba, som el combat contra l'oblit, som la paraula silenciada, som la revolta d'un sol crit [...] I quan la nit ens ve a buscar, som tot un món per estimar, som una història per guanyar, tot un futur per començar...
M'encanta aquesta cançó.

Arribem a la parada del bus i se'ns acaba d'escapar. Típic.
Bueno el 63 passa cada 10 minuts així que no serà un trauma esperar-se.
Ja ve el bus que ens portarà al RCT. Barcelona, està força buit. Tot i així no m'hi assec, em quedo dreta absent observant el paisatge, només es veuen cotxes amb pressa, estudiants anant cap a les seves Universitats corresponents, gent que corre, que va amb bici o passeja el gos. Penso i imagino les seves vides, de què treballen, què estudien, on van...

Arribem al nostre destí. Av. Pedralbes - Pg. Dels Til·lers.
Ens acostem cap a les taquilles a comprar les nostres entrades i veiem dos preus, les de 45 € que són les de les grades inferiors i les de 36 € que són les grades superiors. Per descomptat agafem les més barates.
Estic per agafar i tornarme'n, però el desig de veure'l m'ho priva.

Entrem sense fer gaire cua. Ja som dins, tot de paradetes a cada costat , de diverses marques... Nescafé, Buittoni, Tenis a fondo on em quedo embobada on tenen penjat un pòster del Rafa, uauuu penso desprès em compraré la revista així no vaig carregada tot el dia.
Ens donen un diari i a la primera plana surt el Rafa, és una foto d'ahir. Va guanyar i sobrat 6-0 6-2. És el crak, el torneig és per ell.
Miro l'horari de jocs, i posa Nadal vs. Hrbaty no abans de les 15:20. Bueno encara queda força estona...
I dic els faré la perduda (als meus amics) perquè vagin al davant de la tenda Nike com vam acordar. No fa falta me'ls trobo de casualitat, m'alegra veure'ls, són molt bona gent i mentres anem a donar una volta a inspeccionar la zona ens posem al dia.

Anem a la tribuna B on tot seguit en la pista principal començarà Còria contra Calleri. Vull que guanyi Calleri, Còria va jugar la setmana passada amb el Rafa al torneig de Montecarlo la final. Per suposat Nadal va guanyar.
Mirem el partit mentres el sol s'amaga i surt, el vent bufa una mica i fa fresca. Veig com ma germana té la pell de gallina. Ja sabia jo...si es que no em fa cas.

Li dic que si vol que anem a casa a buscar algo d'abric i em diu que val, em fa molt de pal tornar-me'n però bueno mentres sigui aquí pel partit del Nadal...
A la sortida ens donen un paper groc per poder entrar desprès i un home se'ns acosta i ens pregunta:
-Volvereis a entrar?
Me'l miro i penso tindrà barra em gasto 36 € de la meva paga i li donaré la entrada perquè pugui gaudir ell...si vinga està flipant!
I li contesto educadament: - Si, ho sento.

Agafem el bus i fem el recorregut a la inversa. Tota distreta anem xino-xano cap a casa i em trobo a mun germà fent-se el dinar. M'entra una vagància i m'apalanco al sofà, em diu de marxar però li dic que vagi tirant que ja aniré més tard.
Engego la tele, i passo tots els canals sense deturar-me. Res. Ara fan els típics programas del matí que només veuen les àvies. L'apago.
Li faré companyia al meu germà mentres dina. Bueno ja han passat 30 minuts i tot que em fa molt més pal que avans penso que veuré el Nadal en directe i m'animo a marxar, li dic que endreçi la cuina sinó la tindrem amb ma mare.

Surto al carrer, per segon cop el mateix recorregut cap allà. Quan arribo me'n adono que m'he deixat el paper groc a casa. Merda! penso, no hi ha fe de que torno.
Vaig a l'entrada i clar em demanen el paper dels ous i li dic es que me l'he deixat a casa i em diu el segurata tot borde doncs el vas a buscar. Comencem a discutir...
-Estàs flipant que me'n torno a casa. No em siguis cabron i em facis la putada.- li dic enutjada.
-Són les normes, no puc fer-hi res - em respon.
-Les normes te les saltes. M'estàs dient que he pagat 36 euracos perquè ara no em deixis passar i no pugui veure el Rafa - li contesto indignada.
-Ais el Rafa, una altre adolescent enamorada del Rafa.
Serà imbecil, m'està començant a alterar...
-Li faig una ganyota i em quedo allà plantada.
-Au va, passa. Ves a veure el teu enamorat.
Què estúpid penso però em callo no sigui que s'ho repensi.
Li dec haver fet pena. Però he aconseguit el que volia. Entrar!

Em trobo amb aquells que estan mirant el Ferrero que juga amb Martin ja està acabant, aprofito per fer-li unes quantes fotos, tot i que no m'agrada però per la Laia que sé que li encanta.
M'oblido de l'enganxada dels últims minuts.

Els dic d'anar a donar una volta... i només l'Eli s'anima.
Veiem una acumulació de gent en una porta i pregunto que fan a qui esperen, una em respon que per allà surten els jugadors.
Òstia penso, amb una mica de sort veuré el Nadal. Quina emoció!
Van passant els minuts i cada cop em poso més nerviosa, vaig veient sortir gent però ni rastre del Rafa.
Com reaccionaré quan el vegi? Bfff... però en breus instants tindré la resposta.
Pfff l'espera es fa eterna i de sobte em quedo paralitzada per la meva sorpresa surt el meu amor platònic, allà en directe, a 5 metres el tinc, el cor em fa un salt i comença a bombegar amb força...acompanyat per una escolta de segurates. No m'estranya que l'acompanyin es podria temer per la seva vida, amb lo agressiva que es posa la gent en aquests moments de tensió i emoció se li tirarien al coll.
Es fa una histèria general, la gent comença a cridar on jo m'hi excloc. Mai crido en aquests moments, no sóc la típica fan histèrica.
Es va acostant i passa pel meu costat, si és guapo per la televisió en directe es supera. Se'l veu concentrat en el partit que li espera.
Tothom li allarga bolígrafs perquè els firmi i jo penso que idiotes ara es posarà a firmar quan té un partit de quarts...
Trec la càmara tota nerviosa i em disposo a seguir-lo, mentres el van aclamant i animant-lo que és el millor, que guanyarà.
No és necessàri, ell ja ho sap tot això.
Començo a disparar intentant imortalitzar aquells moments. Tan sols li he pogut agafar el perfil en una foto on tinc un primerísim pla de la seva cara. Amb això en tinc més que suficient, sempre podré treure fotos d'ell d'Internet.
Una amiga meva que tenia un enchufe impressionant i veia el Nadal des de molt aprop (tant de bo m'hagués cambiat el lloc) li va fer fotos per mi. Des de aquí et donc les gràcies Silvia.
Però la fotografia que li vaig fer jo és meva li tinc un carinyu especial...La tinc posada en el fons de pantalla del meu ordinador.

I de sobte quan ja havia entrat dins la pista em poso a plorar, massa bonic per ser cert. El Rafa, el meu Rafa a un metre.
No m'ha dedicat ni tan sols una mirada però tot i això sóc molt feliç, moltísim!
No sap de l'existència de la meva persona, ni tampoc la gran admiració que li tinc que supera qualsevol límit establert, no sap res de mi i jo en canvi sé molt d'ell, per ell sóc una més, una fan més que gaudeix amb el seu tennis, que gaudeix veient-lo guanyar, que disfruta de les seves victòries, que pateix quan se li compliquen les coses, que li dol veure'l perdre...
Sóc insignificant
en el seu món, una més em repeteixo...em dol pensar-ho perquè per mi ell és algú molt important, una persona a que admiro en tota la seva faceta com a persona tant com a noi i com a tenista professional...però és el que hi ha. Em resigno al que tinc. Mai el tindré, ni tan sols tindré la oportunitat de ser la seva amiga, però tinc l'esperança de coneixe'l algun dia... Qui sap, potser algun dia ho podré contar, sinó sempre em quedaran els somnis per imaginar-m'ho.

Quantes emocions, quants sentiments, si en aquell moment hagués tingut paper hauria vomitat tot un seguit de sensacions indescriptibles. M'agradaria poder-te demostrar els meus sentiments, plasmar en paraules les meves emocions, però el amor que et tinc no té paraules, només entén de silencis callats que ho diuen tot.
Se que mai llegiràs aquesta carta i tan sols seré jo qui la llegeixi de tan en tan per tornar a rememorar aquests moments de felicitat que em vas provocar.
Si potser et tinc idealitzat, però mai m'hauria imaginat admirar tan a una persona que no conegués. Suposo que t'ha de passar per saber el que se sent.

Vaig despertar d'aquell estat d'ingravidesa en el què em trobava en el moment en que una persona em va picar l'esquena, era l'Eli. Em va abraçar i em va secar les llàgrimes de felicitat. Vam tornar a la tribuna i els va explicar tot el que havia passat jo no volia parlar encara estava païnt els darrers minuts, no era capaç de creure-m'ho. Vaig asseure'm i plena de joia em vaig posar a observar el Nadal com jugava. No va durar més d'una hora el seu partit però va ser fantàstic. Jo disfrutava com un nen el dia de Reis, com una mare a qui li ha tingut un bebé, com aquell que guanya un campionat, com aquell que li toca la loteria...

Vaig envejar el banc on t'asseies, la noia que et passava les begudes, els recull pilotes que et passaven les boles, les tovalloles que t'eixugaven la suor, la raqueta que agafaves amb força, l'aigua que bebies, l'aire que respiraves...
Has guanyat i has passat a les semifinals on també has passat ronda i estic convençuda que també resultaràs guanyador i demà t'enfrontes a Stepanek que segur que el guanyes i et plantes a la final que estic convençuda que el torneig és teu. El primer noi de la història que amb 18 anys s'ha emportat el Open Seat Godó. Ets el millor amb diferència, nascut per esdevenir un triumfador i un model a seguir. Tot el que tens no t'ho han regalat sinó que tu has currat i t'ho mereixes.

El que em fa més ràbia es que la gent s'interessi per les persones quan són reconegudes pels medis de comunicació.
Jo no sóc una d'elles, no em vaig començar a interessar per tu en el moment en que vas començar a fer-te famós...
M'en recordo perfectament farà 3 anys quan encara no eres conegut estaves a les pistes entrenant i poca gent et mirava, jo era una d'elles. Embaladida observaba la perfecció dels teus moviments, la força que li posaves, l'esforç i les teves ganes, on ho entregaves tot et deixaves la pell dins la pista, la qualitat del teu tennis que cada cop vas millorant, amb un estil perfecte, únic.

Tu encara no tenies prou classificació per entrar a la fase final directament i vas haver de fer les prèvies on clarament vas guanyar i vas passar a la fase final sense guanyar cap ronda tot i així el fet d'haver passat a la fase final ja era molt i no et vas rendir sinó que va motivar-te a entrenar-te més durament per algun dia ocupar el lloc dels millors.
Desde aquell moment vaig començar a seguir-te i a veure en tu que tenies molt bon tenis, que arribaries a fer-te un lloc en els llocs més alts, que treuries el lloc a jugadors molt més experts i veterans que tu.
I si s'han complert totes les meves previsions i les que queden, 18 anys tens i un munt de títols guanyats, els jugadors et temen, t'has convertit en el crack del s.XXI en el camp del tennis.
I jo juntament amb milers de persones t'admirem.
Mai deixis de ser tan humil, honrat dins la pista i mai et tornis cregut com gran part de tenistes professionals, que la fama no et canvi.
Ets el millor.

D'una fan.

Comentaris

  • Ei, ei, ei...[Ofensiu]
    Magdeta | 29-05-2005

    Skatalites, Obrint Pas i Rafa Nadal, em sona!
    I tot això barrejat amb humor dona un resultat inmillorable. Molt divertit, Sara...
    Ah, per cert, el Rafa està... però és del real madrid, eh? jeje...
    Fins aviat nena!!!
    Petonets!!!

    P.D No t'agrada NO HI HA DEMÀ... és preciosa nena!!! Jo de tu, l'escoltaria!!!

  • Algo més que un tenista...[Ofensiu]
    Sanke85 | 05-05-2005

    Està clar que el que tu sens envers aquest grandiòs jugador de tenis, si no es amor, n'és algo de molt semblant.

    Un relat llarguet, però amb molts detalls ben explicats que fan una lectura molt amena i divertida en alguns moments.

    A veure si publiques un altre aviat eh? ;·)

    Molts petons:
    Sanke85

  • Un relat per al teu novio tenista[Ofensiu]
    ITACA | 03-05-2005 | Valoració: 10

    Com no Sareta ! jaja, men alegro moltissim de que t'ho passesi tan be al parttit, per a tu un gran somni poder veure al teu idol tan aprop... ES UN AMO !!!. Esta molt be, m'ha fet molta gracia perquè anava recordant quant m'ho anaves contant en persona i les cares que feies al veurel per la tele jaja. Vinga Sara cudiat moltissim nina.

    Clara

  • Nadal! (i no és desembre... jejeje)[Ofensiu]
    kispar fidu | 29-04-2005

    Bones! Doncs si, una mica llarguet si que ho és... però bé, de tant en tant em trec la mandra i també faig un cop d'ull als relats de més de 4 o 5 minuts! I a més a més ara, que jo també en tinc un d'uns 1e minuts... que quan vaig veure quant ocupava vaig pensar: Ostres! tu que mai llegeixes els de més de 5 minuts i vas i en publiques un de 13!!! jajajaja, o sigui, que no em puc negar! ;)

    No sabia que t'agradés el tennis i que fossis una fan "incondicional" del Nadal! A la uni també tinc una amiga que ho és! jajaja. El primer dia que en va parlar, em va fer molta gràcia, perquè va dir: "si! és el meu veí!" I jo: "que?¿?" i ella: "si, si! Ell és de Mallorca!" i és clar, ella és de Menorca!!! jajajaja, ja ho veus, veïns de cantonada!!!! jajaajaja

    Bé, doncs si, també és un amor platònic, un amor impossible també (weno... qui sap, no?). La veritat és que jo mai he sigut fan d'algun personatge "famós". No sé... no m'ha atret mai. No sóc fan de ningú en especial... Però veig que te l'aprecies un munt, i que no només pel seu físic (que no dic pas que no sigui maco el noi! ;) ), si no també com a persona. Perquè tot i que està triumfant, no se li han pujat les fums de la fama al cap!!! (i esperem que duri!)

    Doncs bé wapa, que merci per tots els teus comentaris! que jo també seguiré passant-me per aquí i anar-te llegint i comentant!

    Que vagi bé!!!!
    Gemm@

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sareta_16

Sareta_16

28 Relats

145 Comentaris

46115 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
Avans de tot només dir que no em considero bona escribint, simplement escric per exterioritzar els meus sentiments i sensacions i així mitjançant aquesta terapia no em destrossen per dins.
Els escrits són el reflex dels meus sentiments...

Aviam que us puc contar de mi, tot i que no sóc bona describint-me...

Sóc una noia de Barcelona i tinc 16 anys, estic estudiant el Batxillerat científic. Un dels meus somnis és ser Biologa.
Les mates són el meu pitjor malson...O_ô

Llegir m'apassiona és un mòn on em puc evadir de la realitat, oblidar-me de tot el que m'envolta i viatjar més enllà dels somnis...

Recomano la ITACA, té molt talent i és una bona amiga, per no dir la millor que he tingut mai!:)

Si em voleu conèixer el meu msn és: sara_romero_88@hotmail.com

--------------------------------------------
Som la cançó que mai s'apaga, som el combat contra l'oblit, som la paraula silenciada, som la revolta d'un sol crit...
I quan la nit ens ve a buscar, som tot un món per estimar, som una història per guanyar, tot un futur per començar...

[[El valor de les coses no resideix en el temps que duren..sino en la intensitat amb la que es produeixen...per això existeixen moments inoblidables, coses inexplicables i persones incomparables]]

>> No em preocupa el que pugui pensar de mi la gent, simplement estan massa capficats pensant en el que pugui estar pensant jo d'ells...