In memoriam

Tinc moltes preguntes, preguntes sense sentit que podrien arribar a semblar filosòfiques. No us diré qui sóc, però potser, (encara no ho tinc clar), al final firmaré i aleshores vosaltres també tindreu moltes preguntes, preguntes sense resposta, preguntes com les meves.

Tot el passat, em condiciona, d'alguna manera, el futur. Aquest futur tan incert, insegur, que pot arribar a ser angoixant. També condiciona això, aquesta carta.
Pregunteu-me com és que escric aquesta carta, pregunteu-me qui l'ha dut fins aquí, pregunteu-me on sóc...

Jo però, de moment, només us faig arribar això, el què podria ser, el meu últim escrit. Un escrit ple de sentiments, ple de sensacions, també ple de màgia.
Quan era petit i deia que volia ser escriptor la meva mare em deia: "Escriptor? El què has de fer és guanyar-te la vida. Ser escriptor només ho aconsegueix un de cada mil i dubto que aquest siguis tu" I jo li repetia, incansablament, que jo seria aquest un que ho aconseguiria, no perquè fos el millor, sinó perquè escriure era la meva vida.

Els pares, no sempre tenen la raó. T'ho ensenyen tot, t'eduquen, però també s'equivoquen. Això, només ho escric, perquè he tardat tota una vida a aprendre-ho i podria anar bé als que es pensen que els pares són els qui ho saben i ho controlen tot, una mica com l'àguila de Zeus.
Ja que he començat a donar consells (i qui sóc jo per donar-ne?), continuaré. Tinc consells per tothom, però no em féssiu cas, podríeu acabar com jo, amb vidres a la sang.

Pels nens: No sé on ets, ni si estudies, ni si t'agrada el món on vius, ni tan sols si avui has dinat, però ets un infant, i només amb això sé què has de fer: somia, somia com ho feia jo (i com faig encara ara) i viu, sobretot, viu.

Pels no tant nens: És difícil escriure això. Aquí englobem tanta gent, i tan diferent, que no sabria que posar-hi. Tampoc sé on ets, però ets un adult. I aquell consell tant important: Oblida el que et fa ballar i segueix endavant com et mereixes. I viu, viu com un nen, emociona't el cinc de gener amb els reis, riu, plora (si cal)... Que siguis feliç.

Pels més grans: Potser et trobes vell, cansat, potser no saps on anar. Però això si, has arribat fins on ets orgullós, lluitant. Segueix el camí pel laberint de la vida.

També tinc altres consells, per tu, per ell, pels malalts, pel drogaaddicte, per tothom. Però s'ha acabat, ara ja no puc dir res més.
La gent em defineix com el poeta d'una generació i d'una petita pàtria. Sóc això? Només un poeta?
Recordeu-me com una persona, també com un poeta. Recordeu Roda com un poble, el poble on jo vivia. Recordeu el Ter com un riu, el meu riu. Recordeu la meva obra com els nostres records, els records de tots.

I aquí em despedeixo, i malauradament no és un adéu curt, és un adéu llarg, potser per sempre.
Fins ara, havia estat presoner de la meva malaltia, ara però, potser estic encadenat a l'angoixa. Si, a l'angoixa i a la solitud de la meva mort.
Sempre vostre;

Miquel Martí i Pol



NOTA DE L'AUTOR
Ha sigut difícil escriure això. He estat força temps llegint coses seves i intentant escriure com ell. I finalment, m'he atrevit a escriure això, a parlar per ell, fins hi tot, potser, a ser ell per uns moments.
Miquel, ni tu em coneixes, ni jo et conec a tu. Espero que et recordi com tu volies que et recordéssim.
I per acabar, copiaré un poema, un poema d'ell, per ell, potser com a homenatge...

PAS DE DANSA
Tinc el capvespre i tinc paraules dures,
com absència, fosca, solitud.
Tinc paraules urgents: neguit, camí,
i una blana sentor de margarides.
Tinc papallones, caragols marins
I records esfullats, melangiosos.
Tinc una boira fina al fons dels ulls
i les mans tremoloses. Tinc silencis
i paravents i un balancí de boga.
Tinc una cigarreta que es consum
I un fosc desig de viure. Tinc paraules
Balderes i tinc dies de paper
Sense cap mot escrit i tinc misteris
Indesxifrables. Tinc un gust d'arrels
A dins la boca, i a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
Onsevulla que giri la mirada.