La molt cabrona

És boníssim Tiamat... Ei, de veritat, me l'he llegit quatre vegades i si me'l llegis una cinquena encara el trobaria millor.
Un relat realment genial i ple d'originalitat i màgia...
Estaré atenta a llegir altres relats teus...
Fins aviat.

Una descripció força original de la inspiració. Tens força raó, realment moltes vegades ens deixa despullats davant de la gent i fins i tot davant de nosaltres mateixos, arriba quan menys t'ho esperes i ens fa escriure el que ella vol. Es com si s'endinsés en el cervell i n'agafes el comandament.
Vist així, doncs és una cabrona, però que faríem sense ella, no?
Com diu el neret, en tu s'hi passeja força sovint, potser fins hi tot s'hi ha quedat a viure!

Una abraçada!

...amb tu fa hores extra aquesta inspiració noia!

Aquest relat és magnífic i molt original. Vigila, però, les faltes d'ortografia.

Continua escrivint TIAMAT, ho fas molt bé.

Volia dir “Sotmetre-la a les seves voluntat” i si volies dir: “Sotmetre-la a la meva voluntat”
Salutacions.

Crec que has volgut expressar, que la inspiració es com un/una amant al que veus de tant en tant. Penses en ell/ella, ve a on heu quedat, et sedueix, t’omple de plaer, però quan el/la deixés, no saps quan el/la tornaràs a veure i estàs pitjor que abans.
Hi ha una cosa que no entenc. Quan dius: “A qualsevol lloc impossible de sotmetre-la a les seves necessitats” es això el que vols dir o vols dir: Sotmetre-la a les meves necessitats” Una abraçada.

Em sembla molt ben trobat el joc que crees entre el fastic i la necessitat... El lexic li escau de conya i el surrealisme no et deixa perdre't perque es curt pero intens. ; )

Felicitats!

m