cor de papallona, corriol de solitud.

enyorança i culpabilitat.

Són les dues paraules que m'han anat venint al cap contínuament al llegir aquests text que m'ha agradat tant, però tant!!

No se que és això que creus que li ha fet tant de mal a l'altra persona, però a la vida fem mal als altres i ens fan mal, és inevitable en molts casos.

Per això el fet de reconèixer-ho i recapacitar, de valorar les conseqüències dels nostres actes, hauria de ser suficient.

Hem de superar la culpa per poder mirar endavant amb els ulls i el cor, amb claredat.

Suposo que no soc la primera que et diu aquestes paraules, però és que per un error, per una decisió equivocada, per una inconsciència, per aquestes coses, no podem permetre'ns ser feliços? Tots ens ho mereixem, fins i tot la més mala persona te dret a ser feliç. Però el primer pas per aconseguir-ho és perdonar-nos a nosaltres mateixos.

Així que perdonat i donat una altra oportunitat, de debò!

Avui l'editora destaca aquest relat i així he arribat fins a tu. Després de 643 lectures i 21 comentaris, l'aportació que jo puc fer ja no té massa interès. El que té interès és l'aportació que fas tu a qui llegeix aquestes línees. En llegir-les m'he adonat que l'art (literatura, cinema, música, pintura...) es manifesta de dues maneres diferents. Hi ha un tipus d'art destinat al gaudi immediat, que deixa bon gust o sensació d'incomoditat segons la pretensió de l'autor. N'hi ha un altre destinat a deixar empremta en la memòria. "Cor de papallona..." és un cant a l'amor, un cant de referència, que ens remet als amors perduts, a la petja que aquests amors únics ens deixen al cor, per això és fàcil fer una simbiosi entre el sentiment del lector i el que tu exposes com autora, perquè tu has plasmat en paraules allò que el lector hauria volgut dir però no ha trobat la manera.
Mira-ho així: escrivint aquest relat has fet molt de bé. Més de 600 persones et deuen estar agraïdes per sempre.
Una abraçada,
Fredia

he llegit aquest relat en el llibre i, de tot el que he llegit de moment, és sens dubte el que més m'ha agradat, no goso dir el millor, per allò de la subjectivitat en el'art, però ho podria fer sense recança.

El relat flueix com l'aigua, és dolç, suau... m'ha recordat un relat de la Carme Riera, del llibre "Te deix, amor, la mar com a penyora" és deliciós, si no l'has llegit, penso, que t'agradarà. I també m'ha recordat a mi, que faig prosa poètica i tot i que les meves històries són més reals, vanals, quotidianes, m'ha semblat que hi ha algun petit matís que ens acosta, poquet, perquè sincerament, em provoques enveja.

T'he llegit poc a la web, tot i que en recordava la teva biografia, perquè em va impactar, procuraré passar més per aquí per seguir saborejant aquest espai d'aigua que has creat.

Thalassa

...em produeixen, gairebé sempre, sensacions trobades.

D'una banda, la teva tècnica m'enlluerna. T'ho dic sincerament. Tens una capacitat per a crear imatges, un vocabulari, un domini del llenguatge, que -i no exagero- t'eleven a anys llum del 99,9% de la resta dels autors del web. En aquest sentit no et puc posar cap però, ans al contrari...

Malgrat això, la majoria dels teus relats... em costen. Potser és perquè tu rarament escrius històries en el sentit estricte del terme. Tu descrius sensacions, recrees sentiments, crees atmosferes... I ho fas d'una manera exquisida, impecable, envejable.

Però, però... els homes-prosa com jo, els que potser tenim una sensibilitat diferent, els yonkis de les històries de tota la vida... moltes vegades arribem al final i trobem a faltar alguna cosa.

Això no és una crítica, perquè seria absurd. Crec sincerament que gairebé sempre aconsegueixes amb els teus escrits exactament allò que pretenies i que, a més, ho fas amb una tècnica exquisida, envejable. És només un recordatori que, malgrat ser tan bons com tu, som incapaços de satisfer a tots els lectors.

He volgut fer-ho perquè he pensat que després de tantes alabances (i tan merescudes!) potser valia la pena posar una nota discordant en aquesta simfonia.

I, per cert, aquest`"però" te'l poso jo, que escric força pitjor que tu i que, a més, crec que connecto menys amb el lector. O sigui que pren-te-la com la crítica que li faria Salieri a Mozart (sense el verí, això sí).

Una abraçada!

Cal tenir el coratge d'un suicida per viure plenament cada instant. Llegir-te és més facil i a més a més un plaer.

Pocs molt pocs, poquissims tenim el valor de mirar-nos al mirall, començar a treure màscares i més màscares, mil cares que hem possat en situacions distintes, amb actituds distintes, amb persones distintes. Sempre fugint, tancant portes per obrir-ne d'altres sempre circularment, sense aprendre, em miro al mirall i dic prou! Car que em pesi m'he equivocat moltes vegades, he fet mal a molta gent (puto orgull) per sentir-me fort. Un dia però, em vaig mirar al mirall i vaig dir prou. No és fàcil, mai ho ha sigut ;reconèixer que s'és dèbil i amb ganes de viure!

Això m'ha despertat el teu relat.

Una abraçada

Impressionant... només aquesta paraula em passa pel cap contínuament després de llegir aquestes línies.
Ni tan sols he gosat llegir els comentaris que altres relataires t'han deixat, perquè ni en ells trobaré les paraules que podria escriure't, perquè no en tinc, de paraules, per dir el que m'ha passat pel cap en llegir entre línies tanta dolçor, alhora que traspuaves dolor... I tot entre un mar real que es confonia amb el teu propi mar, el teu mar de sentiments, petxines i escumes...
L'enhorabona (i no sé si és aquesta la paraula) per saber trobar les paraules adequades en parlar de tot allò que ha s sentit en algun moment de la teva vida. T'envejo (amb enveja sana!).

Felicitats (q tpc sé si és la paraula adient...) pel relat... Però no deixis que les teves ales s'aturin, segur que saps que no val la pena..

...un esqueixament corprenedor, un concepte absolut de l'amor, que traspassa fronteres i arriba al nucli. L'amor que trenca epitelis, en qualsevol forma de donació. L'ésser intensament exposat al goig i al dolor, amb totes les conseqüències, fins la pèrdua, que ens arrenca també de nosaltres mateixos.
Tremolós, angoixós, canviant, amb el temps que es mira la vida que transcorre, impotent.
Una meravella, poder expressar-te així. On n'has après? Com? Qui t'ha lliurat aquest do que portes a dins?
Una abraçada molt forta.

que diria que tens la textura d'una peça de seda. Descrius l'amor, el goig, el desamor, el desengany amb tanta passió com elegància, perquè el sentiments poden arrossegar-nos però la mesura en les paraules les hem de posar nosaltres.

Et felicito, quetzcoalt!! De debò

I com t'havia dit al fòrum, BENVINGUDA!!

No tinc molt clar per on agafar-lo. Si és autobiogràfic, tindría que dir-te "sento molt el que t'ha passat", "es bo reconeixer les propies equivocacions" i d'altres frases que no per tópiques tenen que ser menys sinceres.

Però, si estic devant d'un relat fruit de l'imaginació, tinc que felicitar-te per haver sapigut donar-li aquest toc de realitat.

Difícil elecció.

Fa uns anys, vaig escriure un conte que tocava un tema semblant, però des dela banda de l'home. Penso que pot-ser el desenterri, el revisi i el pengi. "Aquella vegada a Port Royal", es diu. En tota relació acavada hi han dues versions, o tres o quatre, que no sempres es reconeixen entre elles.

La meva historia, però, es pura il·lusió. Com gairabé tot el que escric. Al contrari, diria, que les teves que semblan portar un bocí de quetzcalt a dintre.

Una abraçada.

Fes cas del que t'han escrit els que em precedeixen. Són comentaris excel·lents.

No estàs sola.

Segurament l'univers, sense tu seria qüestionable.

Una abraçada.

Genial! De debó! Ostres, molt sovint, mentre et llegeixo, em sembla que estigui descobrint coses d'una persona amb molta experiéncia, que ha viscut un munt de coses en aquesta vida, i que em supera molt en edat i coneixement... i després, al mirar la teva biografia i veure que tens 20 anys i pensar que jo en tinc 19, m'adono de que només ens portem 1 any!!! (i penso... quina diferència!! jajaja). De debó! Sobretot m'ha passat molt amb aquest relat.

Estimar amb tanta força. Saber que mai estimaràs tant. Que el què vas sentir durant aquell temps, sobre herba humida, al costat de llacs, enmig de la foscor de la nit, entre càlids braços; mai podrà ser igual...
Cor de papallona que mai oblida el que va ser capaç de viure, que sempre recorda aquell corriol de sentiments i escalfor que la va abraçar durant un temps.

Segueixo tenint curiositat pel significat del teu pseudònim: quetzcoatl, que diria que un dia vaig veure que se'n parlava pel fòrum, però no vaig acabar d'entendre-ho... (diri que vas dir alguna cosa de la pluja, o quelcom així, no??).

Gràcies pel teu comentari al meu escrit sobre el piano. La veritat, és que no m'agradava gaire... no m'acabava de fer el pes com m'havia quedat... però veig que si que està prou bé. I la veritat és que també penso que l'inici i el final li donen molta energia.

Que vagi tot molt bé!!! Bones vacances!!
Gemm@

Un relat molt intens... tot sentiment!

A vegades és inevitable fer mal a algú, tots som persones diferent i per tant tenim sentiments diferent... és impossible saber sempre com actuarà algú davant les nostres decisions... ara bé, crec que és molt important adonar-se del mal que fem, això ens ajuda ha conèixer millor a l'altre persona i a conèixer-nos millor nosaltres mateixos, si som conscients del mal que fem i del per què, podem disculpar-nos i intentar no cometre els mateixos errors en el futur.

Malgrat fer mal algú, com ja he dit, a vegades és inevitable, nosaltres tenim una vida per viure, i no ens podem sentir condicionat i lligats a una altre persona si no ho volem... i menys encara, lamentar-nos eternament per les decisions passades, i que aquestes ens condicionin el nostre futur i les futures relacions... segur que tot i no voler-ho, ens tornarem a equivocar i a fer mal a algú, és llei de vida...

M'ha agradat molt com has explicat aquest sentiment... gosaria dir: de culpa.
M'ha agradat especialment la següent frase:
"Darrera la porta tanques els ulls i plores perquè no em pots odiar."
... d'aquí extrec dues lectures:
1a. això em fa pensar: potser t'estimaries més que t'odies? ... potser així tot seria més fàcil, hi hauria una excusa pel distanciament i l'oblit: l'odi.
2a. personalment crec que quan dues persones han compartit un sentiment tan profund com l'amor pur, és impossible odiar, passi el que passi. Sento llàstima per la gent que odia a la seva antiga parella, per mi, senyal que no han arribat a estimar-se.
Per tant, crec que pots estar orgullosa de que sigui incapaç d'odiar-te, senyal que vas ocupar un espai molt especial en el seu cor.

"També sé que mai més podré arribar a fer tant de mal."... tan de bo, però que això no et privi de seguir els destinis del teu cor, i que et permeti sempre ser lliure.

una abraçada,
Jordi.

Ja sé que és un barbarisme... però quin relat! Ets genial! Saps escriure tan bé... I escrius sobre uns temes...
I tries els títols magnificament!
Em ve al cap un poema de Mario Benedetti llegint aquest text. Potser és el poema que m'agrada més... Te'l copio amb castellà perquè no em veig en cor de traduir-te'l...

Quizá fue una hecatombe de esperanzas
un derrumbe de algún modo previsto
ah pero mi tristeza solo tuvo un sentido
todas mis intuiciones se asomaron
para verme sufrir
y por cierto me vieron
hasta aquí había hecho y rehecho
mis trayectos contigo
hasta aquí había apostado
a inventar la verdad
pero vos encontraste la manera
una manera tierna
y a la vez implacable
de desahuciar mi amor
con un solo pronostico lo quitaste
de los suburbios de tu vida posible
lo envolviste en nostalgias
lo cargaste por cuadras y cuadras
y despacito
sin que el aire nocturno lo advirtiera
ahí nomás lo dejaste
a solas con su suerte
que no es mucha
creo que tenés razón
la culpa es de uno cuando no enamora
y no de los pretextos
ni del tiempo
hace mucho muchísimo
que yo no me enfrentaba
como anoche al espejo
y fue implacable como vos
mas no fue tierno
ahora estoy solo
francamente solo
siempre cuesta un poquito
empezar a sentirse desgraciado
antes de regresar
a mis lóbregos cuarteles de invierno
con los ojos bien secos
por si acaso
miro como te vas adentrando en la niebla
y empiezo a recordarte.

Segú que tu saps copsar-ne el sentit. És bonic, eh? Petonets! Ets una autèntica passada!

El teu relat m'ha fet emocionar, suar, identificar i moltes coses més... M'encanta la sinceritat que amara cada línia. I cap línia sobra.
Suposo que ha degut ser difícil per tu escriure tan francament, jutjar-te i declarar-te culpable davant el jurat més exigent: el teu cor.

D'altra banda, crec que estas equivocada amb la teva conclusió: "mai més tant", perquè crec que significa que pretens no enamorar-te mai més tant de ningú, pel mal que fan els desenllaços... Jo també m'ho havia promès, però hi he tornat a caure i aquest cop encara amb més intensitat... Crec que la solució està en l'experiència del que ja has passat (si creus que t'has equivocat i saps per què, no tornis a equivocar-te... ) Estima de nou amb tota la passió. Com diu Isidre Martínez "Torna a fer sempre la primera passa".

Quin relat més bonic, bonic de contingut i de continent.
No hi ha paraules per descriure la suavitat en què es fa el descens en aquest relat, que la pega que té és que és biogràfic, amiga meva, però diuen que l'encontre i el desencontre ens fan caminar i sentir que caminem. Jo sé que camines amb una banda musical darrera teu marcant ritmes de festa major i de tant en tant algun tango per ballar de nit, sota una lluna còmplicement gran.
Una abraçada molt forta

Quin relat més bonic, bonic de contingut i de continent.
No hi ha paraules per descriure la suavitat en què es fa el descens en aquest relat, que la pega que té és que és biogràfic, amiga meva, però diuen que l'encontre i el desencontre ens fan caminar i sentir que caminem. Jo sé que camines amb una banda musical darrera teu marcant ritmes de festa major i de tant en tant algun tango per ballar de nit, sota una lluna còmplicement gran.
Una abraçada molt forta

Hi ha tanta tendresa i amor en aquestes paraules que a mi ja no em surten... Gairebé tot està dit, només em resta respondre't:

AMB SENZILLESA...

I vacil·lant, fent dos passes a la dreta i deu cap endavant; pretesa-ment, alliçonant la teva vida sota el blau del cel.
On creix la tendresa dels paradigmes,
amb silenci displicent,
després de tan llarga espera,
encegada sense promeses,
sota l'arbreda,
on les herbes es vinclen
sota el cossos.

I ara te'n vas, quan la neu s'ha fos. Així és. Així serà... Mil i deu mil vegades...
i quan el sol suscitarà la inquietud, sobre un mar boirós.

Finalment et mires, amb vaga temença, defallint darrera cristalls entelats, aquells que oculten, parcialment, la veritat de l'amor...

Sempre te'n vas,
amb senzillesa...

comentari per parts

I:
El mal d'un passat torna, i torna a fer mal...

II:
Només els coralls saben quant vas estimar..., només tu i ell.

III:
Un no que t'ha atacat.

IV:
Homes, homes, homes... ai quin mal!

V:
Solitud i records dolços.

M'ha agradat molt el relat, suposo que les parts són per diferenciar, els pasos, fases de l'enamorament...

Expliques coses molt dolçes, en cada part. N'hi ha de mes tristes o menys.

una abraçada molt forta

Equinozio

Pd:Gràcies per tots els comentaris, i també a les fotos. No he tingut molt de temps que estic amb la sele. Però m'ha fet molta ilusio. Haviam si t'animes i pujes alguna foto.

Quants records emmagatzemats pentines amb la suavitat de les puntes dels dits.
Aquella estimació vista des de la distància i el temps, aquella que sempre es duu a la pell i al cor com a irrepetible.
Té un punt de melangia i el regust del dolor d'haver fet mal. Però en l'amor es barregen tots els sabors i les olors, les sensacions i les emocions que donen tanta llum i tanta foscor alhora.
L'enyor té gust de mar i les onades colpegen instants perduts, robats a la vida, somnis i tresors de l'adolescència...

Una abraçada i fins aviat!

amb la papallona, el corall, el pati... des de l'inici i també al final... t'amagues rere la natura, els animals, els paisatges i el mar... i allì dibuixes les teves vivències íntimes...
omples l'escrit de pura poesia, enriquida amb milers d'espressions bellíssimes... i et colpeges humil i sincerament per les teves errades d'adolescent... i entre llàgrimes i melangia... madures com a persona i et fas adulta... aquesta és la teva bellesa... que saps admetre les errades... però no et torturis massa... estimar suposa cremar-se un xic les ales de papallona, perquè l'amor és foc i llum...
un petó i una abraçada!!!! ets una artista!!!

Sembla que fa baixada, que es llegeix amb la propia inercia de les paraules, molt fàcil. Només llegir el primer pàrraf ja no pots deixar el relat. Molt ben conduit. Només tinc un petit "però" i és que m'ha fet la sensació que t'ha agradat molt una frase i potser l'has repetit massa.

salutacions

La possessió, l'entrega, la plenitud, el buit, el goig, el dolor, la il·lusió, el desengany...
Són els plecs de l'amor, inestable i fantàstic com les ones d'aquest mar tan teu.
I per damunt de tot, la memòria indefugible d'aquell amor adolescent que avui evoques amb passió i nostàlgia.

Un relat de somni, com tots els teus.

Petons