Ei, franz...

Un llibre el qual un no sap si mai tornarà a obrir algun cop. (?) No serà aquesta una picada d'ull als teus lectors, eh? Perquè d'històries ambientades a Tavanne hi haurà més, no? Jo així ho espere!

He de confessar-te que quan he començat a llegir el relat, en aquest circumloqui introductori que ja és de per si una història que n'embolcallarà una altra, -cosa que els teus lectors assidus ja sabem-, m'ha agafat un polset de nostàlgia dels temps més esplendorosos de Tavanne. Podia mastegar la decadència, i per un moment he enyorat la Milena, el Ton, l'Olívia, el Marçal... Fins i tot el Dídac, que no em cau gens bé. Però quan l'Ike aquest ha començat a desgranar aquesta anècdota triangular, m'he posat ja en ambient. I és que és difícil no fer-se'n còmplice quan es té l'afició i la devoció d'escriure. Sí, potser la proposta d'en Hornet no era molt correcta des de l'estricta moral però... tampoc semblava tan esbojarrada des del punt de vista literari, veritat? Vida i literatura barrejades, entrecreuades, confoses l'una amb l'altra... Hi ha més profunditat metaliterària del que aparença la suposada ingenuïtat de qui conta l'anècdota. I és que pots dibuixar personatges ingenus, però tu ets un experimentat lector i escriptor, i això es transparenta rere el tel dels avatars.

I aquesta frase... I és que, sense falsa modèstia, cal dir que la meva penetració en les persones de vegades em fa ser com el propi autor de les vides de personatges de ficció. Segur que és Miquel qui la diu? ;-)

Besets, i fins aviat.