Treball innecessari

Un relat de: Ingràvids

Descriure la teua bellesa al món, als altres
seria un treball innecessari, per inútil.
Hauria d'inventar un nou llenguatge,
com quan t'inventes un nou déu
i en només jo entendre'l,
ja no seria llenguatge.
Puc localitzar-la, però, a les parts de mi
que la trobaren un matí, aquell matí només...
La vaig tenir a les mans tot resseguint-te
cada plec, cada accident,
com qui visita una ciutat il·luminada
(t'he dit a cops que tu ets una ciutat).
Detalls tan físics com els peus,
endurits per les plantes,
o les petites venes dels turmells,
aranyes, s'anomenen...
Amb les mans vaig dibuixar la bellesa
de les teues cicatrius,
testimonis d'un cert ardor guerrer
de joventut,
com tan bell era l'animal eixerit,
anellat i anhelant de calma
en subjectar-lo amb el palmell.
Vaig apropiar-me-la també amb els ulls,
tanta bellesa,
en observar cada cabell i cada pèl,
en la fondària jaent del ventre,
en la llargària dels teus braços esvelts,
i em va esclatar en el teu esguard apassionat i trist,
tristament apassionat, apassionadament trist,
amb què em miraves...
M'he endut la bellesa en el meu ritme vital
que has trastocat per a sempre,
estrany ara als avatars del món,
enrarit per la renúncia,
despesperat per la distància o per l'absència,
que s'han tornat iguals
a l'espera impacient d'altres matins.



Comentaris

  • La bellesa de l'amor[Ofensiu]
    somniseva | 07-04-2008 | Valoració: 10

    Es nota quan estimem que som capaços d'entendre la bellesa, veure-la, sentir-la, viure-la. La busquem, a la bellesa, però només la trobem quan ens ve a buscar l'amor, llavors se'ns planta al costat i per moments, mentre no deixem d'estimar, ella ens acompanya i ens ajuda a viure la vida més suaument. com els versos que ets capaç d'escriure.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ingràvids

Ingràvids

24 Relats

76 Comentaris

27847 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:


Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.


..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com