Treball innecessari

Descriure la teua bellesa al món, als altres
seria un treball innecessari, per inútil.
Hauria d'inventar un nou llenguatge,
com quan t'inventes un nou déu
i en només jo entendre'l,
ja no seria llenguatge.
Puc localitzar-la, però, a les parts de mi
que la trobaren un matí, aquell matí només...
La vaig tenir a les mans tot resseguint-te
cada plec, cada accident,
com qui visita una ciutat il·luminada
(t'he dit a cops que tu ets una ciutat).
Detalls tan físics com els peus,
endurits per les plantes,
o les petites venes dels turmells,
aranyes, s'anomenen...
Amb les mans vaig dibuixar la bellesa
de les teues cicatrius,
testimonis d'un cert ardor guerrer
de joventut,
com tan bell era l'animal eixerit,
anellat i anhelant de calma
en subjectar-lo amb el palmell.
Vaig apropiar-me-la també amb els ulls,
tanta bellesa,
en observar cada cabell i cada pèl,
en la fondària jaent del ventre,
en la llargària dels teus braços esvelts,
i em va esclatar en el teu esguard apassionat i trist,
tristament apassionat, apassionadament trist,
amb què em miraves...
M'he endut la bellesa en el meu ritme vital
que has trastocat per a sempre,
estrany ara als avatars del món,
enrarit per la renúncia,
despesperat per la distància o per l'absència,
que s'han tornat iguals
a l'espera impacient d'altres matins.