Vam sentir passar les gavines

Un relat de: Ingràvids

Vam sentir passar les gavines xisclant
com si involuntàries saludessin
els dos amants que les imaginarien
atenyent en un breu vol el proper mar.

A fora el món es revolucionava
aliè a aquella estesa intimitat
de les besades certes de les boques
que planaven lliurement per tots dos cels.

Tendres ànimes, impunes gavines,
omplint a grapats la farga sense fons
del temps suspès com rellotge de cucut
adormit amb dolça cançó de bressol.

Es desvetlla ara l'hora dels records,
onada que desitja el seu retorn
cap a la platja on llevà l'àncora,
viatgera imprevisible i constant.

Comentaris

  • gypsy | 26-04-2008 | Valoració: 10

    jo sento passar les gavines i flipo amb els teus mots pensats que saben allà on van i el que volen.

    Ostres, que bé descobrir-te! o descobrir-vos si és que sou varies persones (col·lectiu).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ingràvids

Ingràvids

24 Relats

76 Comentaris

30062 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:


Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.


..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com