Abrils

S'ha escolat tan ràpid aquest abril,
com el vent de pluja amb què l'ha empès
ferotge i orgullós aquest nou maig!
Broten els arbres i el cirerer ha escampat
flors malmeses pel mal oratge patit.
Però la figuera des d'on et parlava,
te'n recordes?, en un hivern passat,
no ha obert les seves branques seques.
El seu vast cos, poderós encara,
oculta una malura que l'ha mort,
i tot i erecte i ferm, el seu tronc
s'esquerda com si el llarg temps
que per endavant hagués estat futur
sigui només ara escletxa per al vent,
la rosada de la primavera indiferent,
l'escalfor abrusadora de l'estiu ,
el fred i el glaç del proper hivern.
Ja no vestirà de verd frondós la copa,
sé que será llenya inservible, fum
que caldrà esventar, o fusta corcant-se
que cap llar voldrà acollir després.
La figuera remorosa és avui silenci,
s'ha extingit, muda, noble, blanca,
i un abril proper no será ja ni l'ombra
que avui el sol mou com un rellotge
sobre el rodal de l'herba impetuosa.