Abrils

Un relat de: Ingràvids

S'ha escolat tan ràpid aquest abril,
com el vent de pluja amb què l'ha empès
ferotge i orgullós aquest nou maig!
Broten els arbres i el cirerer ha escampat
flors malmeses pel mal oratge patit.
Però la figuera des d'on et parlava,
te'n recordes?, en un hivern passat,
no ha obert les seves branques seques.
El seu vast cos, poderós encara,
oculta una malura que l'ha mort,
i tot i erecte i ferm, el seu tronc
s'esquerda com si el llarg temps
que per endavant hagués estat futur
sigui només ara escletxa per al vent,
la rosada de la primavera indiferent,
l'escalfor abrusadora de l'estiu ,
el fred i el glaç del proper hivern.
Ja no vestirà de verd frondós la copa,
sé que será llenya inservible, fum
que caldrà esventar, o fusta corcant-se
que cap llar voldrà acollir després.
La figuera remorosa és avui silenci,
s'ha extingit, muda, noble, blanca,
i un abril proper no será ja ni l'ombra
que avui el sol mou com un rellotge
sobre el rodal de l'herba impetuosa.

Comentaris

  • corprenedor, Abrils...[Ofensiu]
    teresa serramia | 01-05-2011 | Valoració: 10

    quin perfum, les teves paraules!! Són com un oreig suau i delicat, impactant alhora. Totes les sensacions, ens tramets Compartima mb tu tot l'encant, l'embruix del cicle de la vida.
    Gràcies per compartir-ho.
    Una abraçada admirada...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ingràvids

Ingràvids

24 Relats

76 Comentaris

30043 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:


Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.


..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com