Poetes

Vaig entrar al cafè del Casal amb l'Ike Munné. Feia mesos que no el veia i just me n'anava cap a la biblioteca quan me'l vaig ensopegar, sol, com jo, una mica trist, com jo, no del tot sobri, com jo. De manera que em vaig deixar arrossegar per ell cap a dins, cap aquella estança tèbia, lleument claustrofòbica, amb tots aquells sofàs mig esventrats i cadires tronades, vetlladors de marbre amb potes de forja, llums d'una mare cadascun, sempre com a punt d'esblaimar-se. Érem gairebé els únics clients, tret d'una parella de mitjana edat que semblava absolutament ensopida, i un parell de noiets que s'estaven mig amagats a un dels habitacles formats pels paravents de vidre glaçat. Surava en l'aire el fum dels cigarrets que ens ocultaven els mínims envans, un aroma de marihuana, una música d'algun succedani de jazz que el jove encarregat devia trobar molt apropiat per aquella plàcida decadència que potser evocava temps millors, encara que alguns pensàvem que més aviat denotava una certa deixadesa i manca d'higiene.
De totes maneres, anys enrera, en aquella hora del vespre, qualsevol dia de la setmana, aquell lloc hagués estat bullint d'activitat i l'espai que ara devorava el mobiliari desocupat l'hagués enfarfegat una clientela en permanent disputa de qualsevol peça de mobiliari o, simplement, d'algun aire per respirar. Potser la resta del gloriós Casal Català de Tavanne no havia canviat tant, després de tot. Alguns podien considerar que ja en els seus temps més dinàmics tenia una certa tirada a un enfaristolat elitisme, però el cafè era ben bé com una falca de la rica bohèmia local que, en un moment donat i per no clares raons, s'havia encapriciat d'aquell local i s'hi havia assentat amb la seva meticulosa absència de càlcul i mètode, i de normes. Així anaven les coses sempre, de fet. Manca de normes, impulsos i sotracs de modes que es negaven a si mateixes, amb fúria, la seva pròpia condició d'eventual puerilitat col·lectiva. Potser la clau podria ser el regent del cafè, però el cert és que en aquest cas la seva pròpia volubilitat feia de tal figura poc donada a proporcionar qualsevol mena de lideratge. En tot cas, seria la clau de la seva sobtada caiguda del centre d'atenció, al moment que se'n va fer càrrec l'Adalbert Artigues Jr., més conegut com Artiguetes, el fill del gran Dr. Artigas, el prohom fundador. És notòria i famosa la capacitat de l'Artiguetes per esfondrar qualsevol empresa en què s'embarqui, però aquesta seria una altra història. Deixeu-me que us parli de l'Ike Munné, o per millor dir de la història que em va contar l'Ike Munné aquell vespre, perquè de fet l'Ike és un d'aquells individus que més que tenir una història, és ell totes les històries que explica. Ja m'enteneu, un d'aquells borinots que sempre fiquen el nas allà on no el demanen.
La història que em va deixar anar fa referència a aquell temps en què el cafè havia atret joves i menys joves assidus a la selecta bohèmia de Tavanne a aquest territori que coneixem com el barri dels catalans, encara que no entenguessin el català o difícilment en coneguessin la seva existència. També és una història dels temps que, qui els ha tastat, troba en major o menor grau a faltar amb pesarosa melangia, els anys universitaris, els anys dotats de la perfecta impunitat intel·lectual que atorga l'arrogant i absoluta ignorància negada en l'ànsia incorruptible de saber. En aquell temps, en efecte, l'Ike rondava per l'Escola Superior de Tavanne, i d'allí coneixia, ni que fos vagament, el Hornet Schlessinger, que aleshores tot just acabava de desembarcar del seu Nova York natal i de matricular-se en Llengua i Literatura. Coneixia també, i millor, el Jean-Claude Laliberté, alumne també de la mateixa Facultat.
Bé, i la història, de tota manera, també parla de dones, aquest etern incordi -així va dir-ho l'Ike-, o, millor dit, d'una dona. El Hornet s'autodefinia com un solitari hipertrofiat, però, com passa sovint amb aquests fills de bona família que es rebel·len contra les pompes del seu cercle mundà, solia tenir predicament entre les noietes tendres i lletraferides que pul·lulaven pels corredors de les facultats. Si hi heu transitat, les haureu vistes, amb els seus encisadors pentinats fixats amb laques i rulls de caiguda tan natural, el seu aspecte d'acabar de cruspir-se mitja dotzena de pomes fresques i aquell accent palatal. Ell i Laliberté, aparentment modelats de la mateixa pasta, dotats d'aquella positura indolent matisada amb gestos llangorosos: l'esvelta, ben bé demacrada figura, el rostre esmolat, la pell pàl·lida, l'esguard d'ulls somiadors, entre tèrbols i intermitentment clars i brillants quan sabien de tant en tant fitar algun objecte. De fet, hi havia qui els prenia per germans, en veure'ls per les escales, sales i passadissos de l'Escola Superior, carregant similars patracols i tan solidàriament abstrets en una mena de mutu aïllament. Compartien, doncs, una soledat de rebel benestant que es reclou en les seves imposants col·leccions de llibres, discos, rareses, habitacions curulles de testimonis de recerques rara vegada constants, més aviat atzaroses i explosives. Malgrat que, com deia ell -un qualsevol d'ells, indistingibles en el perfil romàntic i en la glòria-, el que compta és la profunditat, se sostenien i diluïen en la pura forma, en l'estil. I, en aquell món tan furiosament interior i preservat del contacte amb elles, les il·lusionades i mitòmanes criatures del sexe femení eren exactament tocs de la mateixa delicada distinció, un ornament en l'exquisida posada en escena, al brillant aparador de bells vestits atrotinats, paraules disperses, poesia, música, rituals, contactes aparentment desmenjats, barnussos de seda viatjant foscament cap al bidet. Tot penjant d'un fil daurat, donant la impressió d'una infinita provisionalitat i fragilitat, així com de la més immaculada intranscendència, l'alienitat més absoluta al sistema de valors que havia fornit la seva amistat, el reduït espai íntim de l'hermètica comunicació, la rabiosa independència que tensava el pont entre els dos esperits juvenils.
Fins que va aparèixer planejant sobre les seves vides un àngel de discòrdia i capgirament. Àngel o dimoni? Bé, es deia Patty Kitzmyk, tenia uns salvatges ulls verds i el cabell negre com el carbó, una silueta sinuosa i eixerida de pantera, i sobretot un humor de l'infern que esclatava tan sobtadament en riallades com en crits i renecs. L'Ike deia que era una de les noies més mal parlades que mai havia trepitjat la vetusta i insigne universitat local. Havia tot just entrat al primer curs, creia l'Ike que seguint bàsicament programes d'Història, quan va provocar un primer aldarull publicant un article a la revista de la Facultat, que aleshores dirigia simbòlicament Rens Van Luder, fill d'un famós banquer, si bé en realitat la manejava el director adjunt, el mateix Jean-Claude Laliberté . Hornet es mantenia escèpticament distant i de fet freqüentava més els fanzines llibertaris de curta vida que tant abundaven a la ciutat que la publicació subvencionada per l'estament universitari, i encara faltaven uns anys perquè fundés el seu diari Tribune. L'article que va publicar la Kitzmyk es titulava I'm a damned little communist. El marxisme exposat era de ben pobre nivell, gairebé caricaturesc, però la provocació era sana i suggestiva. Ella provenia de no sé quin poble d'Arkansas, i la família residia al Black Borough, prop del cul de la ciutat. Tenia algun sentit obrerista, doncs, tenyit d'un encara no precís sentiment anarquista rural. Tot això li va fer molta gràcia a Hornet Schlessinger, que per tant es va decidir a escriure una cosa per replicar-la i aixecar-li la camisa de passada. Citant Gramsci, Lukàcs i fins Berlinguer, a més del propi Karl, i Engels, i també Lenin, va esmicolar algunes estridents falles en l'article de la Kitzmyk, i va acabar amb un virulent i brillant atac contra els sistemes del dit socialisme real -segon Ike, definitiu, i que encara assegurava tenir desat a una carpeta de tresors incunables-. Com Hornet segurament havia esperat, la Kitzmyk el va empaitar pels corredors de la Facultat i, esventant-li a frec de nas la revista on havia aparegut la rèplica, el va titllar escandalosament de porc capitalista imperialista i agent de la CIA, etc. Tanmateix, Hornet havia detectat ja a l'article, i segurament ho havia acabat confirmant espiant els seus moviments pel campus, els rastres d'un cert humor sorneguer i un caràcter decidit i ferm, però mal·leable. De manera que, responent educadament i amb perfecta calma la torrentada d'acusacions i exabruptes d'ella, la va convidar a sopar aquella nit a l'Hotel Palace, cosa que ella, amb una breu afirmació intercalada entre un parell de referències als mals endèmics i la degeneració racial de la burgesia, va acceptar immediatament.
Així va ser com se'ls va poder veure passejant per Main Street agafats de la mà, compartint un batut de xocolata al bar de la Facultat, assistint a les funcions del living theatre, o potser els podies imaginar nus i feréstecs a l'estudi de solter emancipat d'ell, allà just a l'epicentre de l'East End.
Fins que una tarda ella anava fent el badoc pels enlluernadors aparadors de Shining Boulevard, just quan el Jean-Claude Laliberté venia d'alguna reunió de consell de redacció o qualsevol xerrada col·loqui, i encertava a caminar per aquell límit del barri dels catalans on començava a ser afecte."Bon dia", va fer ell, malgrat que el sol s'havia post feia una bona estona. "Sí?", va fer ella. "Em pregunto si voldries venir a prendre una copa amb mi al Casal Català, em temo que Rhett Muni pretén llegir-me la seva darrera peça de cambra per a un sol personatge i no em trobo amb forces per afrontar-ho tot sol", va proposar-li ell. "Sí", va dir ella. S'havien ensopegat l'un amb l'altre repetits cops al campus. Jean-Claude sempre jovial i deferent, sense aparentar percebre cap canvi de la seva situació amb el seu amic. "Però jo
surto amb Hornet, ja ho saps", va afegir ella. "Oh, aquesta nit?", va preguntar ell. "No, vull dir en general", va contestar ella. "Doncs jo no sóc gelós", va concloure ell, amb la seva capacitat de fer encantadora fins i tot la broma més gastada.
Els dies següents qui es podia veure passejant per Main Street agafats de la mà, o rellegint obres de Shakespeare en veu alta al bar de la Facultat junt al batut de xocolata, o a les funcions de teatre independent, o qui hom imaginava nus i salvatge a algun estudi de l'East End, era a Patty Kitzmyk i Jean-Claude Laliberté.
Cerimoniós i polit, ja anunciant en el gest una mica de l'enravenament que l'havia de fer característic, Hornet Schlessinger tractava el seu amic com si la situació entre ells no hagués canviat. Solament que un dia, l'estiu en què encara es podia veure pels llibertaris racons de l'East End o pel cafè del Casal, o fins a la platja de Temple's Ride, a Patty i Jean-Claude, units del bracet, em va dir l'Ike que va entrar a prendre una copa allí, al Casal, on de tota manera no hi solia anar, però aquell precís dia hi havia quedat amb un vell company d'estudis que li havia promès una feina a una casa distribuïdora de llibres i, com sia que es trobava amb les butxaques pelades, s'hi va deixar caure a veure quina en pescava. En aquella hora i en aquell dia xafogós el cafè estava gairebé desèrtic, i el paio que l'havia citat no apareixia, i començava ja a maleir-lo i recordar-se'n de tota la seva parentela quan vet aquí que es va adonar que darrera seu, en un dels vetlladors amb raconera i petits envans de glaç emmarcat, Hornet Sclessinger i Jean-Claude Laliberté discutien a mitja veu i gest contrariat. Va parar bé l'orella, inelegància justificada si tenim en compte com de difícil resultava concebre els dos bards universitaris movent raons, sobretot entre ells. Va copsar així la causa de la insospitada actitud d'ambdós: Hornet sostenia entre les mans uns folis mecanoscrits que corresponien a una mena de dietari sobre les seves relacions amb la Patty Kitzmyk, i pretenia de Jean-Claude un altre tant, és a dir, un escrit propi sobre el seu nuviatge amb la Patty. No és que Hornet pretengués d'establir comparances ni quant als purs fets ni quant a l'estil, sinó que exclusivament pretenia fer literatura, perquè no en dubtava ni dels valors com a home ni dels valors com a escriptor de l'altre.
-Comprens, Miquel? -va dir-me l'Ike-. El que buscava era simplement publicar el doble punt de vista sobre la Patty Kitzmyk. Asseguraria que des que Jean-Claude s'havia ensopegat amb la Patty a Shining Boulevard, havia meditat i ordit el pla de l'obra, fixant l'estructura, concretant els capítols. "La vida és literatura", vaig sentir que deia en la seva incendiada argumentació, "i només et demano que facis viure la Patty. Mira-t'ho com jo: una obra bifocal sobre un ésser únic, la Patty". Però encara no era tot. Jean-Claude no li feia molt bona cara, realment, jo el veia pel gran mirall de darrera la barra, però encara el podia tolerar i deixar seguir el seu absurd discurs, però ja quan va proposar la tercera part de l'obra...
L'Ike va fer una pausa i es va entaforar a la gorja un glopet de moscatell.
-No endevines de què es tractava? -va afegir, tot fent l'ullet.
-És clar -vaig fer jo-. Tesi, antítesi i síntesi: tots dos homes es troben sota els mateixos llençols amb l'única dona.
-Bravo! -va prorrompre l'Ike.
I és que, sense falsa modèstia, cal dir que la meva penetració en les persones de vegades em fa ser com el propi autor de les vides de personatges de ficció.
-I, naturalment -va continuar l'Ike-, aleshores Jean-Claude el va engegar a passeig amb menys compostura i més alçades de veu que les que ell, ell també i no solament Hornet, preconitzava com adients a tot ufanòs gentleman.
-I aleshores, el Hornet...? -vaig inquirir jo, quasi innecessàriament.
-Oh, Hornet, que com saps sobradament és un citador gairebé professional, va acudir a Robert Graves, em penso, per a dir allò de: "a la fi sempre venç l'educació anglicana moral burgesa a la rauxa poètica", més o menys textualment.
I després de tot era natural que fos Jean-Claude qui acometés amb decisió i perfecció el paper del cavaller ofès i íntegre que es negués, no solament a l'amistat adolescent i als vincles de l'agosarada i compartida afecció a l'art, sinó fins i tot a la mateixa transgressió de conceptes tan vans i caducs com l'honor, l'amor i el compromís. Era cert i esperable que reeixís a protagonitzar una muda i despectiva alçada del sofà, i que es fes fonedís abandonant ben bé amb la paraula a la boca a l'altre, l'amoral i el pervers, en aquell baf plàcid i vagarós, quiet i encarcarat com ell, atrapat en el seu propi paper com ell, lúdic i sa com també ell, solament que en l'oposada i ja infranquejable banda de l'escenari. Així era previsible, com que uns mesos després Patty prengués l'avió cap a Nova York per estudiar no ja Història sinó Art Dramàtic, i que Jean-Claude Laliberté la seguís d'alguna manera, només que no a la gran ciutat d'aquella banda de l'Atlàntic, sinó cap a l'altra banda, a l'Europa planyívola i serena, el patriarcal continent on molts de nosaltres acabarien tornant de mica en mica, un xic més freds, un xic més cínics, un xic més solitaris.
Perquè Hornet ho havia d'haver previst, necessàriament, i potser com suggeria l'Ike des del llunyà dia que Jean-Claude li va dir a la Patty que ell no era gelós, i potser abans i tot, des del dia que va llegir aquell bonic article de recalcitrant confessió de comunisme. Perquè Hornet ho pensava, que la vida era literatura. I nosaltres...?
Nosaltres fitàvem el mirall on feia anys l'Ike havia espiat escrupolosament els dos amics representant la seva última funció plegats, la seva brillant funció per a un sol espectador que ara l'Ike em retransmetia, potser solidari amb aquell ambient infecte i embafat del cafè, com si les seves ressonàncies, les d'aquella conversa o disputa, encara estiguessin dipositades en els velluts macats dels sofàs, en els marbres polits per tants braços, tasses, gots i veus, i frecs de draps de cambrers endormiscats. Potser perquè l'Ike no solia freqüentar tampoc aquell lloc, i ara hi era, no per cap indici de negoci o cap esquer nostàlgic, sinó pel pur profit de treure'm una copa de franc, o potser simplement considerant un deure recompensar-m'hi d'alguna manera plantofant-me aquella estrambòtica historieta. Vés a saber què hi havia de cert, i quant d'afegitotis, invenció i ornament gratuït, en tota la contalla, però al cap i a la fi també nosaltres crèiem que tot era en definitiva literatura, i mentre la remor incerta de les converses de la parròquia, que havia anat creixent, s'apaivagava i reprenia alternativament, i en la llum somorta i desigual on el persistent fum componia la seva faramalla sorda i equívoca, tot el que teníem i érem era aquella copa engrapada amb mandra i ebriesa, i la polida corba del vidre contenint l'ambre espès i fèrtil, la deglució dels mots, i la memòria infatigable. Per això, sense cap ànim,vaig proposar:
-Anem a la taverna del Ton? Tal vegada ens trobem el Marçal, o l'Olívia, o fins el mateix Hornet Schlessinger en persona.
Però l'Ike no em va sentir, o si ho va fer es va limitar a escurar el gotet de vi dolç i repassar-se els llavis amb una llengüeta mòbil i intel·ligent. I això era tant com tancar les tapes d'un llibre. Un llibre el qual un no sap si mai tornarà a obrir algun cop.