Cercador

Llista categories

I em dius que finalment no saps com continuar

Un relat de: Ingràvids

I em dius que finalment no saps com continuar,
que és un atzucac aquesta vida, aquesta gesta,
aquesta meravella de missatges que es creuen a cors distants.
I en els bassals de papers que vam bastir damunt el tàlem
-et recordes?-
navegaven les frases de tots els històrics amants
i totes les històries d'amants que han navegat
per ser-nos brúixola, far,
per atansar-nos en el més alt crit d'extàtic plaer
la breu i fugissera cerimònia de l'adéu.
Sí, a les palpentes ens hem trobat,
i sense llum ens poblen el cos els somnis
i ens acomboien als territoris dels desitjos
cadascun dels mots mussitats en la vasta regió del desmai,
les seves branques llarguíssimes com braços
que ens vinclen tendres en la feréstega invasió de la fosca.
Sota la seva cabellera àlbera de lluna argentada
cau la sina de mel del teu record.

Comentaris

Afegir comentari

M'ha dut...[Ofensiu]
Maria Sanz Llaudet | 24-12-2008 | Valoració: 10
a sensacions viscudes, a pensaments i emocions que no sabria descriue però que he fet meus a mida que els llegia. Hi ha poemes, com aquest, que arriben a la pell i la traspassen.
Una abraçada
...[Ofensiu]
gypsy | 10-09-2008
m'he quedat flipant!
Déu meu!, la poesia existeix, no és cap miratge!
Quina bestialitat verbal, uuuuff!

d'on heu sorgit? de Mart?
...[Ofensiu]
Antoni Casals i Pascual | 28-04-2008
"com braços
que ens vinclen tendres en la feréstega invasió de la fosca."
Segurament ni totes les frases dels històrics amants serien per elles mateixes capaces de recrear el moment com ho fas en aquesta grandiosa descripció del moment (del record?, de l'èxtasi?).

Un plaer cada vegada més intens, llegir-te. Gràcies per convidar-m'hi.

ACP

l´Autor

Ingràvids

24 Relats

75 Comentaris

31411 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Afegir a preferits

Biografia:

Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.

..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >