Ara que ja puc escriure

Un relat de: Ingràvids

Ara que ja puc escriure
I desar al blanc la rosada del teu tacte,
Mirar comes enllà sense tornar-me amarga sal estatuària,
Vull abocar la memòria perquè hi reste.
Amb mi. Amb tu. Amb tot.
Era la teua una flaire nova, inexpressable,
El frec a penes d'una brisa fugissera,
La rauxa en el dibuix d'una carícia,
Tan, tan permanent per tendra,
Que desdeia la tristor evanescent
O la carnal deliqüescència.
-Ingènuament diré que és un record de serenor-.
Com m'ameraràs del rou de tu, amant pacient,
Amb la llarga llaçada de l'adéu
Embolcallant l'olor del rastre?
I tanmateix germina la llavor
Al redós de les teles marcides d'un llibre maculat,
Tacat de tu, pèrdua que pesa per ingràvida...
Vessa't, vessa't com núvol, com promesa,
Sublima't sobre aquest trist cor de vall,
Sobre la meua pobra pell que ara et respira.

Comentaris

  • No sé a quin comentari he llegit[Ofensiu]
    rocaforta | 02-03-2009 | Valoració: 6

    que tu consideres els poetes impresentables.
    Doncs jo hi faig el lleig a la teva manera d'escriure. A mí m'ancanta la bona poesia i els poetes que s'esforsen a fer-ho be.

  • PODER ESCRIURE A UN AMOR[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 30-12-2008 | Valoració: 10

    Es poder dir que l'has trobat aquest amor, que l'has viscut, que l'has desitjat fins el punt de recordar-lo a sobre d'un paper, en forma de vers. Recodrs escrits, records patits. Feliç any nou.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ingràvids

Ingràvids

24 Relats

76 Comentaris

30045 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:


Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.


..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com