Dóna'm el teu riure

Un relat de: Ingràvids

El teu riure, dóna'm el teu riure,
l'esclat del que precedeix la veu encara,
la pruïja alegre de l'aire que secciona
el fred preludi del teixit del dia.

El teu espasme de plaer, jo vull,
la vibració dels músculs sadollats
oferint-se a la vertebració del delit
i obrint-se, magrana de cap al tard.

El teu somni i el teu son sense defensa,
oberts tots els batecs a tots els bats
i soferts per totes les batalles gastades,
germinant en fruit a cada albada.

El teu doll a la boca oberta com un càntir,
dóna'm, dóna'm,
com si fossis tu sola
l'única deu d'aigua en el món habitable.

Comentaris

  • de primer...[Ofensiu]
    Ariadna Garrido | 02-08-2009 | Valoració: 10

    dir q el títol m'ha copsat i com farol roig a la llunyania no he pogut resitir l'encant de apropar-me. Quasi com si em cridara!
    M'ha sorprés el ritme, les vibracions q se'n deriven i sobretot l'ús del lèxic. Encara q el millor ha sigut el contingut embolcallat tendrament de tota aquesta vestimenta... m'alegre moltíssim d'haver descobert aquest projecte anomenat INgràvids!

    Besets grans,

    Amira

  • No sé qui ets, però és...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 01-08-2009

    ...de la milor poesia que he llegit mai.
    Una delícia, una cosa mai vista, una meravella. Celebro haver-te conegut i t'envio la meva rendició més completa.

    Sempre teva i encisada.

  • Dóna'm i et dóno.[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 28-12-2008 | Valoració: 10

    Sóc aficionat al riure i al somriure. M'agrada com ho has descrit.

  • Dona'm el teu riure[Ofensiu]
    M.Salles | 28-12-2008 | Valoració: 10

    I jo t'ofereixo el meu. Obert, ample i ple.
    Sense més condicions.

    Bell, sí.

  • gypsy | 28-12-2008

    dóna'm els teus mots de belleses invocades,
    per llegir en veu alta, en un crit apressat i viu.

    Un plaer dels grans, sempre!

  • per ser al meu costat[Ofensiu]
    Lèvingir | 24-12-2008

    Lèvingir

  • un altre poema[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 23-12-2008 | Valoració: 10

    ple de sonoritat i de recons plens de música, donat ja, no facis patir a l'amant que s'espera, tot escoltant els teus versos.

    Ferran

  • Dona'm[Ofensiu]
    allan | 05-05-2008

    la teva indefensa, el teu batec, dona'm la teva aroma...somnolent o adormida...sembla que ens diguis...o m'ho sembla a mi. magnific, et superes, de debò.
    a.

  • El valor del riure i de les persones que el saben produir.[Ofensiu]
    somniseva | 03-05-2008 | Valoració: 10

    Crec que el riure o el mínim somriure és una de les poques coses realment sinceres d'aquest món. El riure dels nens, el somriure del perdó, el de la felicitat, quan te'n rius oblides el dolor, és l'arma perfecta de l'amor. Saps quan és sincer i quan no. No el podem amagar. Ni el podem fingir, es nota, quan ho fem. Per tant, la sinceritat és la seva bandera. És gratis. Quan algú et regala el seu somriure, t'està regalant vida i no ens en donem comte.
    I quan la persona a qui estimes i si ella t'estima i us mireu als ulls i us en rieu d'això, de la felicitat que suposa això, és el millor que pot passar, què més es necessita?

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ingràvids

Ingràvids

24 Relats

76 Comentaris

27831 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:


Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.


..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com