Quina forma tan poètica de narrar,amb prosa,un simple porret...divertit i esperançador!

Legalització!

Genial la metàfora amb un epitafi,precisa la forma de mostrar el dol vers una companya o company que t'ha fallat...de vegades les ferides produeixen art,oi?

Un petó i salut!

El final és perfecte,ni més ni menys...l'història d'una casa explicada en primera persona,i amb el romanticisme d'imaginar una revolta catalana...és profund i genial.

Si mal no especulo rets un petit homenatge al Cesk Freixas no? Us vaig veure tocar junts a la Barraketa -Gràcia- ,i cal dir que em veu ajudar a entendre que els homes amb guitarra acústica han tornat,i que la cançó protesta mereix el mateix respecte revolucionari que rep el punk o el hardcore...

Segueix així Pep,tens eines prou precisses com per menjar-te el futur...ànims!

Salut i revolució!

Fa estona que m'he perdut entre la teva lírica,i no m'en canso pas! És sens dubte el millor poema que t'he llegit,amb l'alusió a l'Estellés,la nostàlgia dels temps millors...i sobretot,la voluntat per enderrocar el passat i mirar endavant...sempre endavant.

Et felicito,i ànims!

petoons!

M'ha enamorat aquest poema...és d'una anarquia estilística i sintàctica total;però hi diu unes frases,que per xiques que siguin aprofundeixen extraordinariament...

M'han preguntat masses cops que vull ser de gran,però mai havia esmentat ser lliure; potser perquè vivim massa pendents del treball...i ens oblidem que l'important és la vida,i sense llibertat no som res.

Una altre puntualització,és ben cert que quan aconseguim la raò perdem el misteri;ara que estem en èpoques de nadal: quan em van dir que els reis eren els pares,i racionalment,ho vaig entendre...vaig perdre el misteri pel dia de reis...

En fi Pep,espero que algun dia ens poguem conèixer...perquè aquests versos són una autèntica obra d'art!

Salut i petons!

Vaig llegir els fets del concert del correllengua del Pla del Penedès al 3 de 8 farà un any...està molt ben copsada la idea de unitat de poble i de dolor i ràbia davant la impotència de veure com el somn decau en pocs moments!

Perquè sempre,en aquell moment en que necessitem la persona més especial a prop nostre,mai hi és...i ens perdem en la nostàlgia o la imaginació.

M'ha fet pensar molt,gràcies i segueix així!

A qui parlava clar,a qui van voler callar,i a qui va marxar...peró tornarà,perquè les vacances son allà.

Pel la Laura,el Zigor,el Juanra,la Lola,i el Diego...per tots ells,empresonats dins unes parets,i unes maleïdes cadenes...gran himne per la amnistia!
Pres.o.s al carrer!

M'has aconseguit transportar en el món sota els llençols amb tan sols unes paraules...tant explícit,tant dolç i tant romàntic...escrius molt bé,apassionadament,segueix així!