Runes per la revolució

- Acaben de passar!- vaig sentir dir en boca d'un vailet del barri, tot just instants després que un terrible tanc em feu caure de teulada en avall.

Feia temps que l'ambient no respirava tranquil, aldarulls juvenils, manifestacions improvisades, i pel que semblava dir aquell aparell quadrat, ambient tens a la política del país. Poca gent però, s'hagués pensat mai que un boicot al partit Espanya - Serbia a l'estadi Olímpic Lluís Companys portaria tanta cua.

El jove d'aquí casa, el Bernat, ja ho deia al senyor Fèlix: - Pare, ara ha arribat l'hora, ara és quan s'ha de sortir a vèncer!-, però el senyor Fèlix no ho veia gens clar. Ell havia viscut un cop d'Estat a flor de pell, i fins i tot diria que corria per París en aquell maig del 68,però tot i que sempre deixava anar alguna que altre frase revolucionària, no es podia creure que a alçades d'entrar a la segona dècada del s.XXI, i havent desaprofitat l'ocasió del 32 amb en Macià, ara fós l'hora.

El senyor Fèlix era un home culte, amb coneixements. Tenia llargues converses de política amb en Bernat, i jo sempre atenta escoltava, poca cosa més tenia a fer.
S'asseien al menjador, on hi havia un televisor de color crema vell, i una taula immensa, que per Nadal es feia petita de cop i volta.
Al sostre una llum amb vidre groc convertia els colors de la paret en un suau reflex del color del capvespre, un gran vitrall il·luminava de bat a bat la cambra, i el xiuxiueig del contorn social del carrer i la gent m'omplia de vida.
El menjador comunicava amb la cuina, renovada fa menys de 5 anys, i amb tota classe d'electrodomèstics d'última generació...com han canviat les coses des de que el senyor Rosendo i la senyora Mercè em van parir fa mes de mig segle...aleshores les neveres eren cossis plens de gel, i els televisors es veien en blanc i negre.




Era petita, a la part de dalt hi existien dues habitacions i una cambra de bany.
L'habitació de matrimoni tenia com a protagonista un llit immens on n'hi cabien potser tres! Sobre d'ell m'hi penjava un quadre imitació d'en Tàpies, i també hi havia un armari voluminós, que ocupava tot un catet de la cambra.
A l'habitació d'en Fèlix, la finestra donava al pati de veïns, on sempre hi havia rauxa. Un únic llit, alineat enmig de l'habitació, un armari amb tons verdosos, i una làmpada que més aviat semblava un regal dels marcians!
Les parets me les decorava amb tot tipus de pòsters i bandes de concerts, i propaganda política o futbolística, i el terra mai estava absent de tot tipus d'objectes...calçotets, piles, papers, etc.

La cambra de bany no era res de l'altre món, amb en Rosendo encara viu la van haver de renovar, posant-hi un wàter amb ajut per a minusvàlids i un plat de dutxa amb la pressió regulable; més que un lavabo domèstic semblava que haguessin fet una reconstrucció idèntica d'un lavabo de la Tecnon!

Però ara tot és nostàlgia i passat...allò que era, ara és cendra i runa, i ja no existeix plat de dutxa futurista, ni làmpada amb tons groguencs; un tanc de l'exèrcit enemic em va abatre, per ser més exactes, a la finestra de l'habitació matrimonial, per sort els meus inquilins ja havien marxat.
L'ambient es va tornar tens en cosa de dies, des de Madrid no van suportar que més d'un milió de joves i no tan joves boicotegessin el partit de la selecció, i en part gràcies a l'ajut de la Coalició per la Terra, guanyadora en les eleccions de fa 4 mesos, i dels mitjans d'informació, es va plantar cara als qui des de allà volien fer callar al poble.

Tota victòria acostuma a tenir caiguts, caiguts per la victòria, però no pas derrotats...i suposo que jo en sóc una d'elles, el que abans era la paret de la cuina, fa pocs dies va ésser la barricada de la resistència, i tot i la meva caiguda, em sento orgullosa...hagués preferit, i es clar, que no s'hagués arribat a la violència al carrer per aconseguir-ho, potser aleshores no parlaria entre runes dels meus sentiments, però la victòria d'un poble per la seva llibertat, vers aquells que els hi van pendre, duu a aquestes circumstàncies.

Possiblement mai més tornaré a tenir forma i contorn, però de ben segur que d'aquí uns anys, aquells a qui encara els fascini l'esperit romàntic descobriran en mi les restes d'una casa lluitadora, que va tenir vida i va morir abatuda resistint fins el final. Potser descobriran que vaig ajudar a tombar el meu assassí, possiblement emmudiran de passió al descobrir que la paret de la cuina va servir de barricada per la victòria...o potser no ho descobriran mai i moriré en l'oblit, el que jo sé es que, de petita o major forma, he estat una PRINCESA DE LA REVOLTA.