Un poema que parla de la divisió interior de la persona, comparant-la amb una carretera que parteix el paisatge en dues parts. Contrast entre foscor i llum, expressa un sentiment d’inseguretat i de límit entre la vida i la mort.
Molt bé

Una crida suau però desesperada, escrita des del límit, des d’aquell punt on el cos i la ment diuen prou. Té un to sincer i íntim, i el repic de la frase "No apretis tant" funciona com una mena de batec, un ressò de resistència i fragilitat a parts iguals. Un poema molt bonic. Salutacions.

intens i commovedor, un diàleg silenciós entre la vida i la mort, entre dos germans units per la sang i separats pel destí. L’ús del mirall com a espai entre somni i realitat, entre presència i absència, és molt potent simbòlicament. Jo l'he fet servir a vegades, en relats de terror també funciona bé .... Salutacions.

És un poema breu però carregat d’emoció, escrit des de la buidor profunda de l’absència. Utilitza la repetició —“on ets, mare? on has anat?”— com a lament i alhora com a invocació, com si en dir-ho una vegada més pogués fer-la tornar. M'ha agradat molt. Salutacions .

uf la pau .! Mai un colom ha estat tan problemàtic.
La pau no és només silenci ni absència de guerra; és una mena d’equilibri fràgil que costa Déu i ajuda mantenir. És com fer malabars amb el cor: quan creus que ja la tens, et ve un pensament, una paraula, un record… i se’t desmunta tot. Però igualment, val la pena intentar-ho cada dia.
Salutacions .

M’ha agradat. Amor sense grans discursos, amb exemples reals, propers. L’amor no és una cosa, són moltes, i sempre troba la manera de tornar.
Salutacions .

Una proclama clara i potent. No embelleix la lluita, la fa present. Resistència i força compartida.
Salutacions .

Aquest text, ple de simbolismes, parla de marxar, de deixar enrere el que fa mal, però amb dignitat, sense rancor. Hi ha dolor, sí, però també una mena de pau. Com si acceptar-ho tot fos la manera de tirar endavant. Té alguna cosa que et queda dins.
Felicitats.

Buf... m’ha encantat com tot comença amb un gest senzill —esperar en un semàfor— i acaba amb una revelació tan gran, tan emotiva. El moment en què la protagonista es reconeix de petita és màgic, però encara ho és més quan entén qui és realment la dona. I el final… com si el temps s’aturés per un segon. Curt, rodó i amb ànima.

.. però aquesta té un aire especial. Hi ha bellesa en les paraules i, encara que no sé si ho entenc tot, m'ha deixat amb una sensació de calma i respecte.
Salutacions.

D'entrada sembla una descripció d'una aquarel·la . Una descripció precisa i molt ben feta. Però al final guanya pes: veiem que ens parles d'un drama humà molt actual. Un petit relat molt ben escrit i ple de sensibilitat.

Salutacions.

M'agraden el haikus .

No només els haikus, també el manga i el sushi i aquestes sopes tan substancioses, ramen els hi diuen. Dec tenir alguna cosa de japonès. Els haikus són imatges senzilles dibuixades amb tres traços gruixuts.

Els teus són evocadors d'una incerta tristor. Cosa que també m'agrada.

Un petit plaer llegir-los.

El segon relat que et llegeixo i ja veig que allò de dir que m'ha semblat molt ben escrit, resultarà reiteratiu. Però m'ho ha semblat. Dit això, l'acció del relat es fa interessant; aquesta construcció de marges per tal de fer terrasses als pendents de la muntanya, una tasca que pocs lectors s'hauran parat a imaginar mai, segurament. Em fa gràcia el nom del prota, em recorda "El zoo de'n Pitus" . Al final, la tempesta de neu, el refugi improvisat, li dóna un punt d'incògnita i aventura ( rotllo "Derzus Uzala" , guardant les distancies;)) . Només una cosa, el final no m'ha fet el pes, però en aquest sentit jo sóc una mica especial, tampoc em facis gaire cas: jo crec que fer morir al teu prota, a part de ser lògic,li hagués donat més força dramàtica al relat.

Unes descripcions precises, una petita història original i entranyable.

El que expliques m'ha fet recordar, per contrast, com les choles Bolivianes carregaven als seus infants a l'esquena, embolcallats amb els aguayos. Elles no ho feien amb tanta minuciositat com la teva protagonista. Mai no vaig sentir un d'aquells nens plorar.

El relat m'ha agradat molt. És una delícia, molt ben escrit, ple de sensibilitat. Molt, molt maco.

Per cert, m'hauries de dir si participaràs en la propera convocatòria, la de la pintura. No per res, per no perdre el temps ;)

Bromes a part, moltes felicitats per un relat rodó.

Desesperança i enyor.

És un petit relat preciós. No sabria pas si anomenar-lo poesia. Prosa poètica, probablement. En tot cas, les imatges són potents i originals (m'agrada molt allò del sac estripat de la gravidesa) No queda clar el motiu de la pèrdua del cel per part del protagonista. La pluja negra, dius (aquesta imatge no és tan original). I deixes que el lector interpreti. Això va a gustos, jo prefereixo que m'expliquin una mica més. Sóc dels que no van entendre 2001 ;) Però el relat és una petita delícia, felicitats.