Un dissabte qualsevol...

De vegades hi ha llibres, relats, un paràgraf, o inclús una simple frase, que em captiven i que es queden per sempre més dins meu, per tornar de tant en tant. Aquest relat teu és una d’aquestes lectures que un cop fetes i païdes, mai més s’esborrarà ni del meu cervell ni del meu cor (amb permís de la salut). I de tant en tant ve a mi de nou. Com avui que, ves a saber quina tecla invisible he tocat, mentre passava la mopa m’ha vingut de nou al cap. Em fa tan feliç el paràgraf on expliques el que faràs (faries, vas fer) amb tots els teus. El dia senzill i a la vegada únic, gaudit al màxim... I m’ho fas arribar tan bé, el goig de viure... I després... El salt. Només el sol s’ha mogut una miqueta, el suficient per a que el daurat que ha fet florir la vida s’esvaeixi deixant un paper descolorit. Uuufff és tan trist. Sé que ara hauria de dir que els records ajuden, que tot el viscut és per sempre, que la vida és així, que si la llei de vida, que si això, que si allò... Però hi ha dies, com avui, que no hi veig consol. Sí, donar gràcies per tot el que s’ha tingut, però ara som aquí, sense res a les mans... No sóc valenta jo, ho veig, i això que encara no sóc vella, però ho veig a venir que em deixaré caure als forats més fondos...
Gràcies, Pilar, per la teva sensibilitat, per escriure aquestes coses tan belles, per fer-nos sentir tant. I perdó per tornar a comentar quan ja ho havia fet fa temps.

És genial, simplement. Et felicito!

Un gir que no m'esperava.

Me l'he trobat a l'atzar i l'he trobat molt maco i realista. La imatge de l'esmorzar en família i el got de llet solitari és molt visual. Els canvis a la vida son inevitables, igual que ho és la nostàlgia.
Una abraçada
Magda

Un relat que fa aflorar sentiments i records. Uns mots utilitzats amb molta elegància i sensibilitat.

Descrius molt bé els paisatges primaverals de joventut, però també ens pintes la realitat i la cruesa de l'hivern de manera magistral.
Si escrius les teves experiències et felicito, perquè saps treure el millor de cada moment de la vida. Tant si és primavera com si és hivern.
Una abraçada.

Diuen que la nostàlgia és l’antídot que crea el nostre cervell contra la soledat. Segurament deu ser així, però la nostàlgia també fa mal... Quan hi ha hagut dies tan plens de llum, de coses per fer i, sobretot, de persones estimades, és difícil també viure dels records i tornar a imaginar que ho vivim. Suposo que ens hem d’alegrar, per tenir els records, per tenir encara la capacitat d’imaginar... però és fotut, no ens enganyem.
Gràcies, brins. M’ha tocat especialment perquè jo tinc records a aquests llocs que anomenes. De quan hi anava amb els pares i germans, de quan hi anava amb la parella i el meu fill... Tot un ventall per escollir...

Ostres, quina lliçó de vida!
Ha estat com una bofetada donada a temps...entrada a fons amb calçador per els primers paràgrafs bucòlicament dolços.
Ben mirat, la primera part del text no cobraria sentit sense la segona.
Molt bon relat!

No tinc paraules per descriure el que dius al teu relat. Quin art tens Pilar per fer sentir el que sent el teu cor. Gràcies per compartir sensacions i sentiments
Petons

M' agrada molt com escrius

Sort en tenim dels records i de la imaginació, que fan suportables aquells moments en que ens sentim sols, i necessitem invocar a algú, passat o imaginari, que ens ajudi a acabar el dia.

Felicitats pel relat!

Víctor

Transcric el comentari de la jutgessa del repte 636, Tanganika, perquè em complau que les seves paraules romanguin molt a prop de les meves.

"Dues frases amb gran força visual i poètica -pictòrica- són l'inici de l'imaginar d'aquest entranyable escrit. L'autora imagina en futur moments -del passat- feliços i amables, naturals i senzills, familiar, de vacances o caps de setmana en un espai preciós dins la geografia catalana. Una quotidianitat perduda, però llum per al present, amb el qual xoca, però suavitza. Imaginar abraça i ajuda, és 'vivificador', és una empenta en l'endavant, perquè tot es mou i flueix, és la vida.
No deixem mai de poder i voler 'imaginar' d'aquesta manera guaridora, de somriures alegres-tristos, com una catarsi."

Quanta enyorança de vells temps denota el teu preciós relat, estimada brins.
M'ha encantat!
La frase que subrallo avui és ":El verd de les parets s'amara d'or"
Una forta abraçada.

La solitud que descrius la comparteixes amb els teus amics de Relats en Català. I aquesta és una altra forma de comunicació. Ningú podrà retornar-nos els éssers estimats que ja no hi són, però n'hi ha d'altres, també. Saber acceptar la realitat de cada instant és l'autènctica maduresa. Crec, estimada Brins, que ets una persona amb un cor immens, una lletra fantàstica i una descriptora de les intimitats com poques en conec. Una forta abraçada del teu amic

Aleix