Sembla com un càstig pel pare fabricant d'armes. Armes que fan servir nens a l'Àfrica, perquè són millors soldats, són més àgils entre els matolls i quan els segresten de petits els obliguen inclús a matar a la pròpia família per deixar-los sense arrels ni referents. Aleshores només estimen el seu cap cruel i fan salvatgades perquè ell se'n senti orgullós.
Són mercaderia, són assassinar una infància per sempre. Els que poden sortir d'aquests camps militars dificilment s'adapten a un clima d'amor i estimació. Foragiten les culpes amb una cuirassa que han anat bastint amb els anys. Què cal fer per penetrar la cuirassa i trobar l'ésser que van ser abans d'esdevindre assassins?

Un relat magistral al meu entendre. El drama s'estampa en els ulls del lector però amb una contenció meravellosa, amb una sensibilitat difícil.
El personatge del pare és potser el que té un sentiment de culpa difusa. Com acabarà la història d'aquesta família trencada? Podran superar-ho i tornar-se a reconèixer en una relació íntima? O seran estranys per sempre? Hi ha coses que dolen i no es poden verbalitzar mai, perquè així sembla que siguin invisibles i no hagin passat. Espero que en Pau sigui valent i s'enfronti a ell mateix, tot i que això seria demanar-li una heroicitat que frega la crueltat.

Jo no sé fer bons comentaris, només volia dir-te que m'ha agradat molt llegir aquest relat, malgrat m'ha envait una tristesa fonda, doncs sé que això que has escrit, malauradament no és ficció.

"El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva...

Quantes sensacions provoca aquesta única frase, quanta profunditat dins del tedi de viure sabent que som finits i efímers, sabent que després només serem un record fugisser en la memoria d'algú, això si hi ha una mica de sort.

Chapeau Ferran!

Ets un escriptor de tendreses, d'humilitat, d'històries quotidianes que amb la teva ploma esdevenen immenses, esborronen. I tot traspua una sensibilitat exquisida.

Ave berenguer!

El passadís de la llum et deu salvar de la foscor que sovint aclapara el nostre viure.

Molt bo.

Interpretem que t’han faltat paraules per poder desenvolupar el relat com t’hauria agradat. Potser val la pena posar un màxim més alt de paraules, per a qui li pugui fer falta.
Un conte de misteri, de fantasmes, d’una noia que apareix i desapareix reflectida en el vidre de la finestra d’un tren. Se li apareix a un noi que cada dia agafa el tren per anar a estudiar a la universitat. Meravellosament ambientat, molt ben documentat i escrit d’una forma que sembla que s’estigui parlant de quelcom que ha succeït realment. Tots els detalls fan molt versemblant el relat. I el misteri no es desvetlla fins al final de tot. Un final que toca l’emoció de trobar-se en la situació del protagonista i que ens provocaria a tots un trasbals profund. Potser hi ha senyals del més enllà quan un ésser estimat es vol comunicar amb un altre que encara es viu. No he pogut gairebé ni respirar fins acabar el relat. Els dos estranys, en aquest cas, pertanyen a dos mons diferents, el dels vius i el dels morts. L’argument és potent i interessant, i la història es desenvolupa amb gran quantitat de recursos que fan d’aquest un conte per rellegir.
Penso que manca algun accent a la paraula “mà” i no hi són totes les paraules clau. Un gran relat, sens dubte. Moltes gràcies per aquesta aportació magistral, abstinència. Llàstima que l’extensió és gairebé el doble de la demanada.

Magistral en majúscules! Tant en darkman com jo vam quedar bocabadats davant d'aquest text immens i d'una qualitat excepcional.
Quin luxe que participessis al repte. Gràcies per aquest regal!

A cau d'orella, he de dir-te que escrius molt bé, que emociones i que ets un escriptoràs!

gyps

Dani, una petita gran meravella en forma de vers!

Em trec el barret, company!

Un tema dur escrit amb un mestratge irrefutable. Fas que el lector s'endinsi en el relat, i se'l faci seu.
La rutina, en el fons és una de les presons que els humans s'han autoimposat. Per què fem coses rutinàries fins a la fi dels nostres dies? Aquesta pregunta resta en l'atmosfera del teu text. I el que més aclapara és no tenir-hi resposta.
Sempre és un plaer llegir-te, ets com marca de qualitat, ja saps, com els vins. :-)

PD: gràcies pel teu comentari. Em fa especial il·lusió rebre'l d'una persona que fa temps que és a RC i a la qual admiro profundament.

Em fa la sensació que el protagonista es retrobarà amb algú que ha perdut, algú que ha mort. I va cap aquesta persona pels viaranys de la natura i de la vida. M'agradaria haver escrit quelcom amb aquest deix profund i veritable envers el meu pare, com un petit -enorme- homenatge.

Llegir-te és pujar una mica més amunt de la realitat mundana on som immersos.

Un petó molt fort, franz!

quina història més trista. Sovint penso que les parelles casades viuen amb desconeguts i desconegudes però no en són conscients.
Quantes vides hi han dins d'una persona?
Ha estat un plaer gaudir de la teva escriptura, aparentment senzilla i absolutament magistral.

Una abraçada!

la destinatària d'aquesta carta tan tendra i amb regust de veritat. Veiem a l'escriptora de la carta submergida en un pou de si mateixa, en un laberint de records que l'ajuden a ser feliç en el su dia a dia.
Provoca una tristesa estranya la vida quan somés es viu del record, però això és tan sols una percepció meva. Potser dins els records és el lloc on som més feliços.
Crec que escrius amb una emoció que esborrona, que traspassa barreres i d'una forma bellíssima a més de la profunditat que emanen els teus textos.

gypsy

M'ha agradat molt. Situes al lector en el pensament de la protagonista, tots som l'Elisa en llegir-lo. Gràcies a cartes com aquesta podem comprendre d'altres realitats i això, potser ens fa ser una mica més humans.

Una abraçada!

Molt bell i tendre. Traspua emoció i veritat. Em va agradar molt quan el vaig llegir al fòrum. Un gran poema, poetassa!

;-)

Hi ha una sensació d'impotència, de barbàrie, d'injustícia en aquests versos bells i precisos.