L'alta ombra

Un relat de: japubillet

Desitjo donar a conèixer, humilment, una petita mostra, (perquè hi hauria la possibilitat d'omplir cents de planes), dels sentiments de respecte, vida, fruïció i gaubança, que m'inspira L'ALTA OMBRA; obligant-me a escriure-ho. Procuraré no faltar a moltes persones, perquè estic segur que sento el que elles experimentarien també. Barcelona, la matinada freda de qualsevol dia de tardor o d'hivern, lluny de tot i de tots. A la vista la profunda soledat de les cases o simplement dels carrers. Tan lluny d'ells, materialment, i tan aprop amb el cor. Al voltant, el brillant, que no esmorteït, guspirejar de les estrelles i molt aprop la confusa, que no desconeguda, i intensa obscuritat de les coses; aquí, davant de la majestuositat d'aquestes terres en les què viu errant qui les estima, cercaré i trobaré l'aire pur i gelat que envolta el meu pit, duplicant la meva efímera vitalitat sota la nit, encara de tardor o d'hivern.
Satisfacció! Si de cop m'esclatés la celestial inspiració i els motius, les semblances, les intencions i els convenciments, tots ells m'il·luminessin amb paraules noves i fermades d'accentuades imatges amb meravelloses harmonies que mai hagués sentit, fóra, com esperar l'hora clau o divina. Que no faria jo per ser batzegat pel misteri de l'inspiració de L'ALTA OMBRA?
La vida, callantivola per arreu, plena d'un gemegós so, pareix la mort. Fins i tot les "feres" de la nit dormen. Els habitants dels pobles jeuen encara, sepultats sota les sostrades de les seves cases; únicament es trobaran pels camins, els petits i grans silencis que habiten en ells i es manifesten, periòdicament, molt abans de l'alba, esquitxats per la llum de les estrelles. El soroll del camí és sec, dur i xisclaire, com si estigués buit sota els peus. És tan captivador l'aire fresc de la nit que les cames marxen soles i pel seu compte. És quan apareix aquell sentiment especial que s' instaura en el vertigen de l'infinit.
Tu ALTA OMBRA ets el perfum de les imatges reals, les encantadores harmonies de la terra, els silenciosos paisatges d'embruixats colors, els records més intensos del passat, les promeses més clares del futur i el més ferm sosteniment del cel privat, brillant i blau. Tu ets poesia. L'atmosfera de la foscor és fresca i verge, vídua de tot olor. Al contrari, pel que fa en qualcunes fondalades, en mig dels boscos de ciment , en les flaires de l'herba i el sol humit, persistint, els efluvis, sota l'herbatge complicat i obscur d'alguna



vegetació invernal.
Vet aquí que arriben a infondre'm molta consideració, aquests eterns dibuixos familiars, las "constel·lacions", eternes per l'ull humà, tan variables i esquerpes com les figures projectades per la llum d'un llampec. Simbolitzen, per nosaltres, amb la seva contemplació: la tranquil·litat, la constància i la invariabilitat, no obstant això estan en ple desfici de moviment incessant. Tota classe i mida de sols: els encara no formats del tot; els de plena incandescència, els extingits; tots ells embogits d'eterna caiguda i velocitat. És l'infinit dels temps i dels espais, no hi ha més remei que reconèixer tals immortals èpoques i distàncies, per molt que creiem ésser, les persones, el centre de l'univers.
Penso, en aquests moments de reflexió, que a la vora dels éssers suprems existents, per alts i eterns que siguin, hauria d'emergir - per tant ja existeix - el misteri d'un altre ÉSSER molt més infinit, immortal, etern i alt que el temps i l'espai.
Pensant i burlant el meu son, en front meu sorgeix i s'alça com un límit, com una senyal preventiva, com un signe d'alarma, expressament apostat davant meu, en el sender dels meus remoguts, emperò clars, pensaments: "el campanar", L'ALTA OMBRA, de la Basilica de SANTA MARIA DEL MAR, de la meva estimadíssima Barcelona, descansant en negre sobre fons estrellat i amb la brillantor d'Antares (estrella roja de primera magnitud, la primera de la constel·lació d'Escorpí i a 155 anys llum de nosaltres) i amb l'encegadora llum blava de l'immensa i embromada Via Làctia.
Al voltant meu i plàcidament, tot i tots dormen i continúa ell, el campanar, la vetlla, en diferents èpoques, des de fa uns llorejats i florejats grans segles; guarda, conserva, defensa i protegeix a tot el veïnat complint la missió d'agradar a tothom. En front de la petitesa de les persones semblat gegantí, ara i sempre, el molt honorable ciutadà exemplar el " campanar" de SANTA MARIA DEL MAR , L'ALTA OMBRA.
Ell tapa, no sé per què, dels meus ulls variades constel·lacions, milers d'universos i això sense comptar grups, sense mesura, de móns. I de sobte sembla ser que em fa l'honor d'adreçar-se a mi, dient: "Tot i que no soc de proporcions tan misterioses admet, també, que les meves son mes nítides; comprén i troba, en mi, tot el que significo i represento: l' ombra protectora que t'estalviarà els abismes i els espants de les clotades profundes i malignes amb





moltíssims més actes de saviesa beneficiosa, per donar servei a la teva dèbil raó" "Procura seguir els bons fets dels éssers humils que molt a prop meu jeuen, en els seus llits eterns i que van marxar confiats, sense pensar en els buits abismals ni coneixent els vertígens. I quan volguis descansar visita al "campanar" de SANTA MARIA DEL MAR o de qualsevol altre poble de Catalunya, visita l'ALTA OMBRA."
La Natura no és tan sols un immens ressort que es mou irreflexivament: és un sistema i un poema. La ciència que es limita a l'estudi particular d'un espai, és fragmentaria. Hi ha un error molt profund en suposar que la poesia té les qualitats d'una faula amb sentiments exasperats i desvariejaments psicòtics. Deixem-la que exalti els admirables "pobles" com Barcelona o d'altres. Catalunya n'està plena de les senzilles emperò grans i encertades obres, ciclòpias, naturals i poètiques, de l'home, com L'ALTA OMBRA. En veritat la poesia és l'esglaó de la perfecció i l'enginy humans, l'origen de tota creació. Sempre arran de terra, poesia i profecia! I el diví? El diví, potser demà!.
Si per quelcom sentit he coincidit amb algú, ha estat per saber de mi solament el que desitjo expressar en aquest escrit. Jo he provat d'infondre els meus precedents judicis tal i com els he rebut del meu seny, amb tot el perdó; no ofereixo la meva persona com a garantia d'absolució perquè se'm perdoni o es condemni el meu escrit. Si no he rebut assentiment que ni es torni a llegir aquest escrit, i si obligo a fer-ho agrairé l'agraïment: no és envaniment ni por, perquè llarg és el teatre de la vida i rebutjada la tragèdia. En altra ocasió ja ens entretoparem: em coneixereu per la veu dels meus modestos pensaments i jo, a vosaltres, per l'equanimitat del vostre seny.
La lloança, per mitjà de la propagació de les obres bones, serveix més que per retreure la seva vàlua, per estimular a realitzar el bé en aquells que no són propensos a fer-ho. Respectem les coses que són respectades, pels altres, per efecte de les sanes costums que les ha convertides en tradició, si volem que les nostres costums siguin també tradicionalment respectades.
J.A. PUBILLET


Comentaris

  • faules[Ofensiu]
    Onofre | 27-01-2016 | Valoració: 9

    Per cert, sabieu que s'acaben de publicar per primer cop la re-interpretació de les faules de Fedre rimades en català?
    ISBN 978-84-94483-92-9
    a
    www.arolaeditors. com

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: