Incongruencia, cap

Un relat de: Onofre
Te molts noms, la incongruència. Tants noms com se li vulguin buscar o trobar. Els noms és el de menys, els noms son com les excuses, que ni ha tantes com casos a excusar. La incongruència ens habita. Deu ser com el dimoni que, a traves i com el llenguatge, a base de torsions i circumloquis s'apodera de tots nosaltres. Deu ser potser per això que el dimoni te també tants noms.
El congruista, el seguidor del congruisme, el que cerca la virtut de la gràcia còngrua, l'home simple és, paradoxalment, el que més s'adapta a les circumstàncies o a les exigències de cada cas.
Prenem el cas de la independència, que és el contrari de dependència, que és allò no dependent, allò que gaudeix de llibertat. Qui vol la independència és aquell que te clar que som dependents, que no tenim llibertat. Fins aquí no hi ha cap problema, tothom hi pot estar d'acord. Ah, però no tothom està d'acord en voler la independència. Serà que els que no hi estan d'acord volen ser dependents? No, respondran. Diran que ja estan d'acord en que la sobirania recaigui en el Estat espanyol o Reino d'Espanya. Que no convé, que ja estem bé així, que ara no toca o que no tocarà mai. Bé, tantes posicions com els resultats agregats de totes i cadascuna de les formacions que han tingut suport electoral. El poble ha parlat. El poble ha dit el que pensa i el resultat n'és el que ara tenim.
Tenim per una banda els que han tret la part grossa de l'opinió de la generalitat dels ciutadans. Aquests diuen que la independència podria ser una bona cosa i que s'han proposat de preguntar-ho al poble. Altra vegada? I perquè no ho preguntaven ara, posats a fer? Diu que no, que no els hi deixen fer la pregunta. I que, de tota manera, ho preguntaran. Ho preguntaran en un referèndum que ja se sap, diuen, que no es podrà fer, o en una consulta de la que tampoc se sap ni quina serà la pregunta ni si tindrà validesa sigui com sigui la resposta que es doni, interpretacions apart.
De congruisme, de cercar la virtut còngrua, poca o cap. Ens haurem d'adaptar a les circumstàncies o a les exigències del cas que es presenti quan es presenti, que sembla que l'únic que ha quedat clar és que la cosa s'ha de presentar. Tard o d'hora, que aquest és l'únic mòbil que mou als que tenen ara la capacitat de formar govern, que son, segons ja semblar clar, els de la banda dels que han tret la part grossa i els que, per una altra banda, han quedat segons, lluny dels primers, i que van en un pelotón amb dues agrupacions més, les quals exposen discursos ben dispars als seus. Aquests, els segons, no diuen que la independència podria ser una bona cosa, afirmen que la independència seria de ben segur una bona cosa. Que si fos per ells ja ho hauríem de ser i que com que no volen enutjar a la resta de la ciutadania, que sembla que no ho tenen tant clar, també estarien i estan d'acord en preguntar-ho al poble. Altra vegada? I perquè no ho preguntaven ara? Diu que no, que ara no tocava aquesta pregunta i que qui hagi de respondre a aquesta qüestió encara no proposada ho ha de fer, per fi, en una consulta o referèndum fet al propòsit.
Els tercers i els quarts, que son els segons i tercers del pelotón, diuen coses ben dispars entre ells alhora que estan d'acord entre sí en que tant si és fes una consulta com si s'arribés a fer un referèndum, ells, uns i altres, demanarien el vot negatiu. Aquell vot que presumeix que de la manera que estem ja estem bé; i que ja estan d'acord, diuen tant uns com els altres, en que la sobirania recaigui en el Estat espanyol o Reino d'Espanya, excepte la discrepancia dels tercers envers dels quarts en que la sobirania de formular la qüestió hauria de pertocar tant al poble català com al poble espanyol. I que, de tota manera, ara, la independencia no convé, o que ara no toca diuen uns o que no tocarà mai, els altres. Els segons del pelotón i tercers de la general estarien per la consulta més endavant perquè qui hagi de respondre a aquesta pregunta ho hauria de fer en una consulta considerada a propòsit i ben proposada, mentre que els tercers del pelotón i quarts en la classificació general no es negarien a un referèndum fet entre tota la ciutadania de l'Estat espanyol o Reino d'Espanya a qui pertoca, diuen, encara, la sobirania de fer-ho.
Més enrere, els cinquèns, diuen o han dit que sí que estarien per un referèndum o consulta en el que demanarien a la gent del poble que voti el que vulgui votar. Que voler la independència, la volen, però que no s'hi trenquen pas massa el cap en pensar-hi totes les nits, encara que no volen ser dependents. I que respondran, com sempre ho han fet, poc important-los-hi el que diran; i que ja estan d'acord amb que la sobirania recaigui en el poble, sigui aquest poble el poble espanyol o el poble català federat o no amb el poble espanyol. Que la independència de convindre, convé, i que tal com estem no estem bé per bé que si no canvia també hi podríem estar; i que tocar, toca, sempre toca, perquè sinó no tocarà mai i ja és hora de que toqui.
Els sisèns, els que han expressat la major alegria en coneixer els resultats electorals, estant contents de seguir sent els sisèns i no els últims. Que per això de ser els darrers, ells, ja hi van passar i ara toca ser-ho a uns altres que, per cert, estan encara més contents que ells. Fins i tot més contents que quan els que ara han expressat la major alegria ho eren. Aquests sisèns fan patent que l'alegria no es pot donar si no es dona a tothom pel que no estan d'acord en voler la independència. Serà que volen ser dependents? No, responen. Diuen que ja estan d'acord en que la sobirania recaigui en el poble, Estat o Reino d'España. Que no convé, que ja estem bé així, que ara no toca i que no tocarà mai. Bé, que, al igual que els que els hi van al darrere i a la cua -en posició que no en satisfacció i alegria- no estan d'acord en cap de les altres formacions que han tingut suport electoral. I que el poble ha de parlar i ser lliure, ara, res de fer parlar al poble ni en consultes ni en referèndums. I menys encara al poble català. Si es tractés del poble espanyol encara, que és l'únic que te la potestat d'exercir la sobirania en aquest, en altres i en totes les qüestions que es plantegin o s'arribessin a plantejar. En això discrepen profundament dels seus col•legues de la cua els quals no els hi van al darrere i que diuen -i no juren perquè diuen que no saben el que vol dir jurar- que el que ells voldrien és fàcil d'entendre: Tot i ara mateix!

Comentaris

  • Una reflexió ben petita però que crec que ho diu absolutment tot[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 24-12-2013 | Valoració: 10

    Els del final volen ser primers i els primers no s'adonen del present. Es creu que no hi ha límit. Per a molts espanyols, representem una amenaça de ser un imperi.

    Se't trova a faltar per aquí, Onofre!


    Sergi

  • Les coses clares[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-12-2012 | Valoració: 10

    El resultat electoral ha sigut el que ha sigut. Podem estar contents perquè les coses s'han clarificat. Abans hi havia una certa correcció victoriana que no deixava dir les coses pel seu nom. Ara, tothom s'ha clarificat, totes les postures s'han mullat. Per tant, no s'hi val a dir que aquest o aquell partit han guanyat cinc o han perdut deu. Especialment faig aquesta reflexió per la gent de CiU. Tots sabíem que aquesta coalició tenia una participació bastant horitzontal; ara, posant-la més dreta, sabem exactament on és. Jo no els he votat, però crec que se'ls ha de felicitar: s'han clarificat, han esdevingut congruents. Gràcies Onofre per fer-me reflexionar. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

26410 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.