La fi del flautista d'Hamelin

Un relat de: mataranyes

Rondalla ve rondalla va, si no és mentida veritat serà. Des que m'he enterat de l'estat en que es troba el flautista he vingut de seguida. M'han dit que està molt malament, molt enfonsat. Quan l'he vist m'he quedat de pedra. Per començar, després de quatre dies de viatge, ni tan sols ha eixit per rebre com cal a una persona de la importància que jo em meresc ( i no és vanitat, sempre he estat molt admirat, sobretot per les dones).

Així que he decit entrar pel meu compte. La porta està oberta, sempre ha sigut molt confiat aquest flautista. Està assegut a la seua butaca vella. Té tots els cabells encrespats i no fa cap moviment quan em veu entrar per la porta, cosa que m'ha semblat ja molt greu, doncs sempre hem sigut molt amics, encara que a la nostra manera. La casa estava molt desordenada i sembla que no hi ha res al seu lloc.

I el més sorprenent de tot: no he trobat per cap banda ni un sol ratolí! Des que els tirara tots al riu d'Hamelí, li va entrar una tristor que no podia més amb la seua ànima, i acollia en sa casa els ratolins abandonats que trobava. Pobre flautista! Què desconsolat estava! A més, mira si va tindre mala sort, que al costat de sa casa es va posar a viure un activista de Greenpeace, que no feia més que retaure-li el que havia fet amb els ratolins. Ja m'havien dit que el flautiste estava malament però no m'imaginava fins a quin punt. A més mira que s'arreglava poc. Des que el coneixia que no havia canviat aquell estil tan antic de vestir i que tan poc l'afavoria, i es que mai s'havia deixat aconsellar per mi, amb la mà que tinc jo per a la moda.

Després d'endreçar un poc la casa i fer alguna cosa per menjar agafe una cadira i em pose al seu costat. L'he de fer reaccionar com siga, així no pot continuar:

-Bé, ploramiques, a veure , que et passa? Però si vius de meravella en aquesta casa que et vàrem comprar entre tots! I damunt no pagues impostos, que no veus que vius com un rei?
-Ja, però ningú admira ja la meua música. Abans la gent admirava la meua música. Tothom deia que era una música dolça i suau, una música que et captibava d'una manera especial i que ja no et deixava anar: tan sols era comparable a la música de les sirenetes, però com aquestes sols treballen a la mar, doncs tota la feina de terra era per a mi. A més aquelles tenen un sindicat que ja el voldria jo per a mi: toquen una hora i en descansen dues, poden elegir on toquen i a qui captiven , els cap de setmana i festius lliures, i del sou ja ni en parlem.
-Però seràs desagraït! És que acàs no tens un sostre on refugiar-te? Però tu has vist com està el món per anar amb tonteries com les teues? Però tu no has vist que els joves d'avui en dia no tenen on caure morts? Comprar-se una casa ara és pitjor que vendre-li la teua ànima al diable. Almenys aquest no et cobra interessos ni comissions.
-Jo sóc un artista. Totes aquestes coses són secundàries per a mi! La meua vida tan sols té com a objectiu fer bona música.
-Serà cap de suro!! Ara voldràs compondre per al Bisbal, no? Que tu toques la flauta dolça, no la guitarra elèctrica.
-Però estic aprenent, i no em va tan malament. Si vaig aprendre a tocar tan bé la flauta dolça, també ho puc fer amb la guitarra, o amb la bateria o amb el baix...
-O amb la simbomba. M'ha fotut el bufa-gaites aquest. Que no, que tu perteneixes a l'època barroca i així seguiràs, per molt que intentes modernizar-te. Aquesta és la desgràcia que ha caigut damunt nostre: la immortalitat.
-Però si casi ho he aconseguit, escolta, escolta...
-Paraaaaa!!! Si tornes a tocar una sola nota estrident d'aquesta guitarra infernal et denuncie pel cas Malaya, tros de soca.
-A mi, per què?
-Perquè quan vam decidir fer alguna cosa per no deixar-te al carrer vam cometre algunes petites irregularitats.
-Irregularitats? Però que vau fer, insensats?
-Ehhh!! para el carro i no t'alteres que tot va ser pel teu bé. Si em tornes a cridar t'abandone ací, torne a cridar les rates i les deixe fer que sé que et tenen ganetes. O millor, cride al Risto de la acadèmia d'Operación Triunfo, i veuràs que et diu de la teua manera de tocar.
-Era la meua feina i ja vaig quedar absolt pels càrrecs que presentaren els ratolins, així que no em pots retraure res, i no canvies de tema, quines són aquelles irregularitats de les que em parlaves?
-Bé..., ja saps que necessitaves una casa, i a més que fora tranquila i bonica per ajudar-te a eixir d'quella depressió en la que vas caure després del judici i de la que encara no t'has recuperat del tot pel que he comprovat fins ara. Tu saps com estan de cares les cases? Em vaig enterar d'un alcalde molt simpàtic que hi ha aquí en Marbella, això sí, porta un bigot que no m'agrada gens, i pareix que haja tingut parents valencians -la qual cosa ja m'agrada més- doncs porta els pantalons tan amunt que també li serveixen de faixa. Li vaig comentar el teu cas i vam quedar que li podia pagar la meitat de la casa en negre i que a més podiem construir en aquest meravellós paratge protegit on tens la casa. Eres un desagraït, més que desagraït. Tot ho vam fer per tu.
-Però esteu bojos? Aniré a la presó i allí no podré compondre ni fer res.
-No sigues exagerat que no et passarà res. Tu ja no eres popular, ja no tens importància per a la gent, així que de tu passaran. No veus que també està implicada la Pantoja? Per cert la vaig conèixer i no sé qui té el bigot més gran ella o Julian Muñoz. Estava pensant que aquest si que seria un bon personatge per a un conte fantàstic, perquè això que va fer ell no ocorre ni als contes més fantàstics: de cambrer a alcalde, cobrant millonades en comissions per obres il·legals i ser la parella d'una de les cantans -siga pel siga- més populars d'Espanya. I tot això en pocs anys.
-Quants embolics , com m'agradaria oblidar-me de tot açò i no tindre ningun problema més.

No oblideu que açò és un conte fantàstic, així que irremediablement va passar el que havia de passar: va aparèixer la fada amb aquell traje lluent, la vareta i aquell pentinat tan passat de moda.

-Tu altra vegada? Estic fart de veure't ja no vull veure't més. Eres la persona més inopurtuna que conec, sempre apareguent sense avisar. Ves a una altra banda a jugar amb la vareta.
-Ehh guaperas! que a mi m'ha cridat aquest, que ja podria tindre la boqueta calladeta i deixar-se de desitjos, que jo estava ocupada en la clínica arreglant-me un poc la cara.
-Sí ja ho sabem: eres la miss botox del món fantàstic, i una pija insuportable.
-Doncs tu tampoc eres el d'abans: tan alt i esvelt, tan ben educat... i ara tens més arrugues que el meu gos, i t'has tornat molt maleducat
-Uiii!!! la refinada. Vols que li conte al nostre amic el flautista el que em vas fer l'última vegada que ens vegerem? Segur que ell ho enten perfectament tractant-se de flautes.
-Això ja no tornarà a passar. Ja ho saps. Pots seguir apanyant-te amb aquelles dones que sé que visites regularment. Ja no atraus ningú amb aquella panxa i a més per què portes els pantalons allà dalt? Fas pena, tan ben plantat que vas ser.
-Serà pesada la tia, sempre amb la mateixa cançoneta. Si ja no tornaré mai més amb tu...
-Hola!!! Encara estic ací. S'en recordeu de mi? Sóc jo, el flautista d'Hamelin, bé ara de Marbella, encara que ben pensat ja no sóc flautista, sinó guitarrista... bé, tu no venies a concedir-me un desig?
-Doncs no. Ja m'he cansat dels desitjos. Però sé com solucionar el teu problema. Et presente Toni, admirador teu.

Aleshores apareix un xiquet acompanyat per una música que sona a banda sonora de pel·lícula d'acció.

-I el fum? Ja no l'utilitzes quan fas aparèixer algú?
-No, ho prohibeix el protocol de Kioto.
-Aleshores tu eres admirador meu? Coneixes la meua música?
-I tant que la conec. La primera vegada que la vaig sentir em vaig quedar encantat...d'això ja fa molts anys, tants que estic fins els nassos de la maleïda flauteta. Modernitzat home. No has sentit Fito Páez?, aquest és ara el que més m'agrada. De qualsevol forma sempre he intentat anar darrere teu. Volia saber com eres en persona, i parlar una mica amb tu...
-Sííí? Estic encantat de tindre un admirador. Quan vullgues et signaré un autògraf. Però diu la fada que tu em pots ajudar, no?
-Sí, és clar. T'he sentit dir que no volies saber res de tots els teus problemes. Ara ja no et tindràs cap.

Sense dir res més trau una pistola i fa tres trets sobre el flautista que cau desplomat al terra. El príncep es queda bocabadat i tremolant. Encara no ha reaccionat. S'ha quedat clavat a la seua cadira. La fada i el xiquet riuen.

-Però... per què?
-Per qué dius? Fa anys que somie amb la venjança, amb aquest moment. Jo sóc un dels xiquets que el flautista s'emportà d'Hamelin després que no li pagaren pel treball de les rates. I d'això els xiquets no en teniem cap culpa. Nosaltres tan sols corríem feliços darrere la música de la flauta sense saber que anàvem enganyats. Ens va abandonar a tots. Conforme anàvem caminant sense destí ell ens anava deixant un a un per ahí a la nostra sort. A mí em va tocar quan anàvem per Itàlia. Vaig tindre sort. Una familia em va acollir. Eren famiosos i de seguida vaig aprendre la seua llei: qui la fa la paga. Res de bobades: perdona als altres, sigues bó amb tothom siga el que siga. Fabades!! Em va destrossar la vida. Mai he tornat a veure ma mare ni mon pare. I tot per venjança. Doncs ara m'he vengat jo.
-Bé, puc compendre que estigues enfadat, però tu fada, per què has participat en aquest assassinat?
-Perqué tinc un tracte amb el xiquet d'Hamelin. Ell em feia un favor a mi i jo a ell. Jo ja he acomplit la meua part: l'he portat fins on estava el flautista. Ara li toca a ell fer-me a mi el favor: t'ha de matar a tu. El xiquet és ara un mercenari.
-I per què vols matar-me?
-L'última vegada que vam estar junts m'extranyava que et vegeres tant amb la ventafocs. Em vas posar les banyes. Com podies pensar que no m'enteraria si ho sabia tot el regne? Era la banyuda ofici
al. I això no t'ho perdone. Quanta vergonya he passat. Xiquet, endavant.

El xiquet va fer la seua feina. Després d'enterrar el dos cossos al jardí de la casa, el xiquet i la fada pensen que aquella casa no està gens malament i que es podien quedar a viure allí. El flautista i el príncep ja no la necessitarien. I si alguna persona volia endorrocar-la per il·legal tan sols havia de fer-los una visita i el xiquet els donaria uns bons arguments per quedar-se allí.

Nota del xiquet d'Hamelin: No espereu cap ensenyament moral d'aquest conte. Estic fart de falses moralitats, de ser tan ignorant de creurem la bona voluntat de les persones i sempre eixir perdent. No vull ser políticament correcte, perque és molt cansat sempre pensar-ho tot dues vegades: una per a pensar el que realment vols fer i l'altra per a pensar el que acabaràs fent després de passar-ho pel filtre d'allò políticament correcte per tal de no ferir sensibilitats.

Comentaris

  • faules[Ofensiu]
    Onofre | 27-01-2016 | Valoració: 10

    Per cert, sabieu que s'acaben de publicar per primer cop la re-interpretació de les faules de Fedre rimades en català?
    ISBN 978-84-94483-92-9
    a
    www.arolaeditors. com

  • Shreck ja va girar la truita...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 19-12-2006 | Valoració: 9

    ... i ara vas tu i la tombes de costat! Cruixent i carregada barreja de molts i ben variats elements: la revenja dels personatges de contes tradicionals (no només el flautista: parlem de la fada, d'un príncep, fem referència a la ventafocs, etc.). I sí, es fa estrany. Vull dir que resulta curiós no trobar-hi una moralitat de fons.

    M'explico. Al meu entendre, Shreck (poso aquest exemple perquè em va agradar molt, la pel·lícula), tenia un cert missatge moral. Més enllà de sortir del classicisme i ironitzar sobre els personatges de contes de fades i prínceps heroics, a Shreck es donava a entendre que els protagonistes de les aventures de tota la vida (les clàssiques, per entendre'ns) no havien de ser, necessàriament, perfectes, guapos, simpàtics amb tothom i ben plantats.

    Això sí, malgrat aquesta oposició frontal, podien ser feliços igual que tots aquells prínceps i princeses al final de tot del conte.

    En resum, defugia la carrincloneria.

    Aquí vas un xic més enllà. No hi hà (i ho dius) cap tipus de lliçó moral. El protagonista masculí, qui se sent maltractat per la trama d'un conte infantil de tota la vida, tractat injustament per quelcom que no tenia el deure de suportar, es venja de tot esborrant del mapa al flautista d'Hamelin.

    Aprofitant l'avinentesa, i com aquell qui no vol la cosa, lliguem l'allioli amb una densa capa de corrupció urbanística (com podia haver estat qualsevol altre tema: no crec que hi hagi una raó de fons per la qual has escollit aquest més enllà d'ésser un tema de rigorosa actualitat) i, de retruc, de revista del cor.

    En efecte, podem concloure, políticament incorrecte. I afegeixo: moralment orfe de lliçó.

    No està malament la provatura!

    Salutacions, gràcies pel teu comentari i encantat de llegir-te per primer cop!

    Vicenç

  • Els hi llegiras el conte als teus alumnes?[Ofensiu]
    Carles Malet | 18-12-2006

    Perquè, potser és un xic políticament incorrecte, però alhora no sembla tan allunyat de les històries que podem sentir a diari per la ràdio o la televisió. Venjança, pocs escrúpols, corrupció, i un munt d'imaginació per lligar-ho tot de forma divertida en un bon relat.

    Felicitats!

    Carles

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mataranyes

mataranyes

16 Relats

41 Comentaris

19230 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig nàixer l'any 1977, en un petit poble al sud del País Valencià. Sóc mestre d'educació musical i m'agrada escriure, encara que em resulta bastant difícil, per això sols escric quan tinc una idea que realment crec que val la pena escriure. M'agrada molt llegir, escoltar música, el cinema, etc. és a dir, qualsevol cosa per oblidar-me de les coses de totes les dies.
M'agraden molt els llibres infatils i juvenils.