A reculons

Un relat de: Onofre
El pobre Sànchez Pinyol, ves ara del que m'acabo d'assabentar... i comento amb els tertulians de platja. Tots s'estranyen de la meva ignorància. Doncs no, no ho sabia. Ve en "el Periodico del verano, viernes 17".
Per un cop, aquest estiu, un diari em publica una cosa sorprenent. Dic cosa perquè si bé per a mi ho és, no és cap noticia pels meus tertulians. Les noves noticies porten intenció de sorprendre en la seva novedosa novetat. També d'aquesta, els del periódico, com ja és ben sabut, en fan dues versions: la roja i la blava. Dos colors per a dir les mateixes coses amb les mateixes paraules.
El Sànchez Pinyol s'ha passat del blau al vermell. Ara, a veure qui ho podrà entendre. Passar-se del blaus als rojos no ha estat mai gaire freqüent. Tots coneixem casos a l'inrevés, però dels blaus al rojos, si mai n'hi va haver, ningú en va poder escriure la història.
Pobre Sànchez i pobre Pinyol, car és ben clar que els dos cognoms identifiquen dues personalitats, dos orígens o dues pertinences distintes. A la resta d'Europa les persones gasten d'un sol cognom. És tan sols en els llinatges ibèrics i en altres singulars velles nobleses on hom s'esmerça en conservar la dualitat parental. I és potser per això que el general dels europeus no pateixen tant d’esqizofrenies ancestrals com aquí.
En Sànchez Pinyol, excel•lent profresional de l'escriptura, hauria estat un bon guionista a Hollywood. Coneix a la perfecció les regles de l'art. Deu ser també, ves-ho a saber, una ànima turmentada. Com, sinó, podria ser un bon escriptor.
El tema cultural del dia de "el Periódico" per a la gent assenyada tracta la temàtica del 'Quin d'aquests escriptors en castellà podria guanyar el premi Nacional de Cultura’. Temàtica controvertida, no cal dir-ho. Parlar de la gent lletrada sempre ho és. Per allò de que parlar bé d'uns sempre es ressent com una minvadesa per uns altres. L'article és curt. I sembla com si es volgués atribuir a en Carles Duarte qui hagués llençat la primera pedra. S'anomenen noms i se'n presenten les fotos, vuit a l'interior i quatre en portada. L'editor d'"el Periodico" ja ha fet una certa tria.
No em doldria bescanviar tres dies de les meves vacances d'estiu --incloent-hi una jornada amb els meus habituals tertulians de platja- per poder assistir a una eventual tertúlia amb els interessats. Així i però i tornant al començament de les meves reflexions sorrenques, arrancaré pel darrer de la fila, pel pobre Sànchez Pinyol al que, tan dins com en fora d'"el Periòdic" -encara no acabo d'entendre el perquè no han intitulat així a la versió catalana, tal igual com diem, escrivim, mengem o bevem gaspatxo; temàtica que tractarem en una altra ocasió-, col·loquen, deia, en darrer lloc, a dreta de l'ordre de les fotos. Els del diari el retreuen en dos fotogrames que el dibuixen amb cara de 'mala llet'.
Sent l'escriure l'art de l'imaginari, puc imaginar-me, fins i tot, el que passa pel cap d'un gran mestre de les lletres com en Sànchez Pinyol. El que banalment dèiem "pose".

—Ni pose ni mala llet son expressions que tinguin cabuda dins de la nostra malaurada parla --diria jo en aquella virtual eventual tertúlia.

El pobre Sànchez Pinyol seria el primer en respondre a un a tal i tant xarona boutade. Molt plausiblement ho faria amb poca plausància, com sempre ho fa. Amb aquell curt tic nassal que disfressa de rialleta sorneguera. Afilant els seus prims ullets sota ses primes parpelles. Pobre Sànchez Pinyol, que no deu tenir pas altre drama que el del sentir-se rebotar les mil i una idees dins del cervell a l'oïda de qualque simplesa... i el de posar cara seriosa al intentar agafar al vol dels rebots alguna o la millor d'aquelles idees per a amotllar-la en forma de resposta intel·ligent. Acte i moment en que se li deu replicar el sorneguer convulsiu tic, com un esquitx final volent significar: "i no te'n dic una altra de per la pena que em fas".
El pobre Sànchez Pinyol sp molt bé les raons per les quals s'ha passat dels blaus als rojos. Segur que té una raó principal i més de cent de secundaries. I una d'aquestes més de cent raons supletòries podria ser, si la volgués agafar de mentre li salten entre neurona i neurona, el que ni el mot « pose » ni el de « mala llet » poden entrar sense les crosses de les cometes a dins de la nostra arreculada parla.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

37664 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.