Faula de la cigala i la formiga

Un relat de: Daniel N.

"Escolta'm formiga". "Digues cigala". "Tu t'adones que des que vaig entrar a la tele no he fet més que collir èxits mentre que tu no has sortit de pobre? Potser que canviïs el teu discurs, que l'abandonis del tot de fet, i que segueixis el meu camí, que és de grandesa i de públic. M'encanta veure tots aquest caps al meu davant, i tots aquest ulls il·lusionats, venen a veure'm a mi".

"Tu", seguí la cigala, "tanmateix, no has fet res a la vida. Tota la teva existència al teu formiguer, treballant els estius per tenir el teu gra a l'hivern. Jo puc dansar tot el temps que vulgui, no m'he d'amoïnar de cap responsabilitat, i puc insultar qui jo vulgui, a l'hivern i a l'estiu, no necessito res i sóc perfectament autosuficient".

"Tu", encara la cigala, "tanmateix, què has fet de la teva vida? De què t'ha servit la teva constància, la teva previsió, el teu mirar al futur contínuament. No has vist res de res. Les cigales menyspreem les formigues, perquè són éssers sense ambició, i val a dir que sense futur. Us menyspreem perquè hem triomfat, i perquè som al capdamunt, i la nostra filosofia és la que val".

"La de les cigales, no pas la de les formigues. Les cigales som milers, i unes cigales es patrocinen a les altres, mentre que les formigues només teniu la vostra feina a l'estiu". Aquí la cigala amollà una riallada intensa, ensenyant tota la seva dentadura perfecta i blanca, i fent notar el seu cutis retocat per mil cirurgies. La formiga no s'enrabiava encara.

"M'estimo més ser formiga honradament que una cigala aprofitadissa. Ets una merda, perquè ho sàpigues, i el teu èxit et menjarà de ben segur, i quan siguis vella i t'adonis que estàs sola al món aleshores em vindràs a buscar. Jo també faig amics a l'estiu, companys de feines, ens ajudem solidàriament, formem el nostre petit clan, i ens tenim els uns als altres".

"Tu", seguí la formiga, "tanmateix, no tens a ningú, ningú de veritat, no conserves res, tot ho malbarates, ets un desastre. Sempre has vençut, perquè sempre has tingut el poder, el poder de la sort, de tantes cigales mortes o esgarriades, que han quedat al marge, tu has sobreviscut, però això no et significa, perquè només és una qüestió de probabilitat".

"Noto rancúnia a les teves paraules", digué la cigala, "et penses que pots ignorar el meu èxit? Jo podria desmuntar el teu rebost de llavors en un moment, només fent petar els dits, una host de guardaespatlles meus podrien enfonsar la teva vida, i fer-te caure en la ruïna. Jo tinc el poder. Ara l'he aconseguit. I no em parlis dels que han quedat pel camí, aquests no compten".

La formiga li replicà. "Tota la gent com tu, de la teva barriada, del teu poble, de la teva marginalitat, que encara hi són, que no han aconseguit el seu somni, que no han treballat per una fita raonable, i que han vist que tot l'esforç que havien fet no ha servit per a res, aquesta gent no compta per a tu, els teus et són indiferents? Fins aquest grau de descomposició moral has arribat?"

"Potser tota la pobra gent que s'ha il·lusionat amb aquesta enganyifa en la que tu has triomfat, i que després de penjar estudis i futur, han volgut perseguir un somni, que els ha dut a l'estimball directament. Aquestes persones no t'importen. Perquè aquests són els teus, els que són iguals a tu, i per molt que triomfis no podràs treure del cos la flaire dels teus orígens".

"No serà pas amb diners que puguis rentar-te de les teves contradiccions". La cigala canvià d'humor. Cridà a un dels seus guardaespatlles, que era cigala també. "Aquest sòmines m'ha faltat al respecte", digué, fitant la formiga. Però tot seguit es penedí de la seva agressivitat, no pagava la pena. Ella no s'havia d'emprenyar per un insecte que no tenia cap importància.

"Jo he aconseguit el que tothom vol a la vida, triomfar, arribar al capdamunt, sortir de la misèria i de la marginalitat, sortir fins i tot de la normalitat, ser extraordinari, fins i tot sent normal. Jo ho dono tot pels altres, aquest és el meu secret, la meva generositat, la que tu no tens. Te'n recordes quan eren encara criatures i tu ja treballaves a l'estiu?"

"Després em negaves l'aliment. La teva estretor de mires t'impedia de veure el futur, d'adonar-te que m'havies de servir naturalment, que era molt més important el meu ball i el meu cant que el teu aprovisionament, que el fet que treballessis a l'estiu era només contingent, un vehicle del que jo m'havia de fer servir. Tu no ho entenies. Ara d'altres treballen per mi".

"Perquè pugui ballar i cantar. Per tu és ja tard. Seguiràs, n'estic convençuda, abandonant altres cigales que no han tingut la meva determinació. Amb la teva arrogància, creient-te superior perquè et sacrifiques, creient que la teva manera de veure les coses és l'única possible. Tu no respectes el públic, jo mai no negaria el meu gra al públic, perquè s'ho mereixen tot".

"De que parles?", digué la formiga, sorneguera, "tu no tens gra, per començar. Que fàcil és donar del que no és teu! I per altra banda jo no tinc públic, tampoc no ho desitjo. La meva vida de formiga m'escau, em pertoca, és el que hi ha i no tinc gelosies de cap mena. Tu encara has de comprendre quin és el teu lloc al món, a part de fer el tanoca".

"En espectacles barroers que agraden a la gent barroera que somia amb ser com tu, ells o la parentela. Somien sense treballar, volen sense posar-hi els mitjans, pretenen sense responsabilitzar-se de res. Et felicito pel teu èxit, però a mi no m'avé". La cigala se'l mirava amb ulls commiseratius, no s'ho empassava. "No m'ho puc creure, no creus el que dius".

"No pots afirmar que tu no canviaries la meva vida per la teva. No ho puc concebre. Jo tinc tot el que una persona pot desitjar, tinc la llibertat total. Puc fer el quem roti. I tu tanmateix has de perdre el temps amb la teva recol·lecció. No saps que el preu de les gramínies està baixant. El teu negoci està en declivi, només t'esperen pèrdues. I a mi guanys, perquè jo m'emmirallo en la gent".

"I la gent s'emmiralla en mi. I volen una nova religió, uns nous ídols, volen adorar-me, i jo els deixo, volen posar-me a un altar, i trobo que la meva imatge fa patxoca, als seus dormitoris, compartint el seu llit, les seves aventures furtives d'adolescents. Em volen a mi, qui pensa avui dia en les formigues? Qui vol la vostra responsabilitat?"

"Les altres formigues. Mentre hi quedin el nostre esperit sobreviurà. Tu no ho pots entendre. Per altra banda trobo que tens un concepte distorsionat de tu mateixa. No ets cap divinitat, ni estàs per sobre de ningú, ni tota la glòria que creus viure ho és en realitat. T'estan enganyant, amb suficiències. Sí, no t'estranyis, suficiències. Et penses que no hi ha res més".

"Només perquè no ho coneixes. No has canviat veritablement de vida, no saps el que és valdre't per tu mateixa. Per a tu les opcions són la misèria o el triomf, no tens un terme mig. Ets una xacra per qualsevol societat, no afegeixes res, només sostreus, no ets útils. Jo, emperò, sóc cabdal, i sense mi no es pot entendre un món que funcioni".

"De pinxos espitregats el món se'n pot estar, si més no de fer-los viure com a reis, però de pagar el que pertoca als que treballen no se'n pot prescindir. Em penso que no tens en compte la meva previsió, com jo veig el futur, potser la teva bona fortuna no dura, la meva relativa pobresa, persistirà, perquè jo sé el que val un euro, i quan costa omplir el rebost".

La cigala, que portava estona escoltant, es decidí a intervenir, amb un posat al cos de menyspreu. "Tot el que estàs dient són bajanades, ximpleries, idees errònies. Jo sóc la persona important, perquè he triomfat, els altres són públic, al que jo dono tot, però que no són tan importants com jo, és a dir que tenen la seva importància, però no pas de la mateixa manera que jo".

"Jo em dono al públic, això és evident, i per a mi són la cosa més important, per a mi, però si t'ho mires bé, jo sóc un de sol, i ells són milers, milions fins i tot, i per a ells el més important sóc jo, així que jo sóc milions de vegades més important que ells, a no ser que consideris que el meu criteri val més quel d'una persona d'a peu, que podria ser, per tant...".

"Calla, calla!", interrompé la formiga, "què t'empatolles amb aquest galimaties que estàs fent? Les persones normals som les que tenim el futur a les nostres mans, les que fem mans i mànigues perquè tot pugui funcionar. Tu ets un subproducte, un excrement si m'apures. Ets una sobralla, una conseqüència temporal d'una coincidència de factors. Tu no ets res".

"Jo ho sóc tot", digué la cigala, "sóc més gran que moltes coses, més gran que deu, més gran quel cel, més gran que l'univers, més gran que el buit, perquè jo omplo els cors d'esperança, i tinc un missatge per a ells de treball i d'esforç, i de superació. Jo sóc un exemple per a petits i per a grans. Les teves moralades no interessen a ningú, tu ja no comptes".

La cigala parlava d'un aire cofoi. Esguardava la formiga de biaix, sense adreçar-li directament la vista, i apujava el nas. Tota la seva humilitat a l'escenari s'havia esvaït, era tot orgull i petulància. La formiga, mentre tenia aquesta conversa amb la cigala, seguia amb la seva feina, que en aquell moment era esclofollar unes llavors per llençar-les pel forat del rebost.

La seva comunitat encara persistia, per bé que les cigales eren ja una plaga. I tenien futur, perquè les plagues moren per haver exhaurit l'aliment, per haver actuat irracionalment. I la formiga confiava que el seu seny la fes superar aquell tràngol. Tenia confiança en el futur, i en els seus governants, del seu formiguer, que eren persones íntegres, al seu parer, i volien el bé comú.

La formiga seguia creient-se la protagonista de la faula, l'exemple a seguir. Potser s'equivocava, potser en un futur s'explicaria l'historia a l'inrevés, potser, com el pol magnètic de la terra que canvia completament, tot es trasbalsava i aleshores un imperi de cigales dominava
la terra, i el més important passava a ser ballar i cantar, i estirar-se al sol.

La cigala per la seva part vivia encegada. No sabia mirar un pam més enllà del seu nas. Només ella importava, era ja un símbol vivent, els altres l'havien de servir, i no s'amoïnava d'esbrinar d'on sortien les coses de les que gaudia, ni quins sacrificis s'havien hagut de fer per aconseguir-los. La seva vida era feliç, i pensava que essent feliç no podia estar-se equivocant.

"Mira formiga. No puc perdre més temps amb tu", digué la cigala, "el meu públic m'espera, em dec a ells, no puc perdre el temps amb una sola persona, jo només em puc relacionar amb les masses. Les individualitats no existeixen per a mi, són una cosa estranya, captivadora potser, però a la que he de renunciar. Jo no tinc vida individual, perquè sóc el resultat d'un projecte col·lectiu. Jo sóc l'ensenya d'una nau que sura amb salut. Pensa en tot el que t'he dit. Potser puc donar-te un cop de mà, o bons consells, una feineta potser".

Comentaris

  • faules[Ofensiu]
    Onofre | 27-01-2016 | Valoració: 10

    Per cert, sabieu que s'acaben de publicar per primer cop la re-interpretació de les faules de Fedre rimades en català?
    ISBN 978-84-94483-92-9
    a
    www.arolaeditors. com

  • ginebre | 11-02-2007 | Valoració: 10

    Està bé aquesta reflexió. Una mica llarga, però m'agrada que al final confluixen les dos posicions, em sembla. De fet la cigala és el producte dels excedents de la formiga. Són les dos cares de la mateixa moneda, potser?
    M'agrada més que no hi hagi una moral excessiva en aquest relat. Els valors de la formiga, solidaritat i entrega al bé comú i els de la cigala (menys el mal ús del poder per extorsionar, es clar), carpe diem, a brillar!!
    Hi ha complementarietat, mentre no es perdi l'equilibri entre les dues forces.
    Gràcies, molt interessant!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

214527 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.