Retencions

Un relat de: Onofre
Més que el bon sentit o les bones maneres, el que sovint em reté de no dir el que penso, faltant així a la veritat, és la meva condició de catòlic. Un catòlic normal, el que no va pràcticament mai a missa, pot pensar mal i fins i tot dir mal d'un sarraí, que per això la nostra fe no ens castiga ni aquí ni en el més enllà. Però no és per això que respecto al senyor Rajoy, catòlic normal com és, menys normal que jo i representant de tots els catòlics anormals. Si no li dic el nom del porc o no faig al·lusió a sa mare és, per una banda perquè a la pobra dona no la conec i per l'altra perquè com que crec en un Déu misericordiós i sé que tan ell com jo anirem al cel, no em voldria passar l'eternitat havent d'aguantar les seves recriminacions. Allí ja no valen els penediments. Però encara que hi serem tots perdonats, m'agradarà passejar-m'hi a l'ample i poder xerrar amb tothom amb franquesa.

I amb franquesa preguntaré al senyor Draghi que com és que va dir que lo de la Bankia s'havia fet de la pitjor manera que es podria arribar a fer. El Draghi, que també hi serà perquè no és pas sarraí i perquè també l'hauran perdonat, em podrà arribar a contestar: Espera que t'ho expliqui un altre dia que per allà ve en Rajoy. Perquè tot un senyor President del BCE es deu a certa reserva encara que ja sigui en el cel.

Us imagineu que feu cap a l'hospital a recollir el cadàver d'un ser estimat i el director del centre us digués: miri, l'hem operat de la pitjor manera que es podria arribar a fer. O que demanant explicacions al director de l'escola d'un fill vostre, l'home es despengés: escolti, al seu fill l'hem educat de la pitjor manera que es podria arribar a fer. Simplement no us imagineu, perquè segur que el nostre Déu misericordiós això no ho podria arribar a perdonar. Veritat o no?

Doncs bé, una persona normal, que es pot fins i tot considerar de dretes, o una persona igualment normal, que es pot fins i tot arribar a declarar d'esquerres, no pot acabar d'entendre el perquè lo de la Bankia s'ha fet de la pitjor manera que es podria arribar a fer. El cert és que l'home que es deu a la més gran reserva, el que sovint es reté de no dir el que pensa, faltant així a la veritat, sabent potser com jo que en serà perdonat, ni s'ha retingut, ni s'ha reservat i ha dit la veritat riscant el haver de trobar-se dur quant tota l'eternitat al Rajoy, al Guindos, a l'Esperancita... vaja, a tota la fascistada. I és que arriba un punt en que un ja no es pot retenir de dir les coses pel seu nom.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

43 Relats

66 Comentaris

14988 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.