El barber de Cambrils

Un relat de: Onofre
Com cada any entre Nadal i Cap d'Any aprofito la meva estància a Cambrils per a fer el que sempre he fet, el que encara es pot fer a Espanya millor que en qualsevol altre país europeu: Comprar calcer i anar al barber. Enguany he trobat a faltar les nadales ambientals pels carrers de Cambrils Port, hauran guanyat les eleccions els de la part de dalt... malgrat tot i un any més passat, no hi han variat altres essencials essències.

A Cambrils quan et compres unes sabates encara et serveixen el calçador en el moment precís d'encabir el taló a la sabata. A Cambrils son gent gens vulgar i ben entesa en tot el que fa a qüestions pedestres. I això és per la constitució mateix de la població: els de dalt son o descendeixen de pagès i de tradició d'espardenya. Els del Port, gent marinera el homes i de platja les dones, saben el que és anar descalç o mig descalç, son gent de xancla o xancleta. Les sabates son pels senyors, pels senyors de veritat, no pas pels turistes que també son d'anar calçats de qualsevol manera. A la manera que aquí en diuen d'anar amb una sabata i una espardenya i altres en diuen esportivament, sabates esportives els del Port i espardenyes esportives els de l'Ermita, els de dalt; i això quan els estranys no van, hivern i estiu, amb sandàlies de cuiro i mitjons, de fil pel bon temps i de llana al bo l'hivern.

Comprar-se unes sabates de les que requereixen certs miraments, de les que encara s'enllustren o s'haurien d'enllustrar, és distintiu de no ser del tot pagès, ni mariner, ni turista. Així que, a tot senyor tot honor, queden els sabaters de les sabateries de Cambrils, tant els de dalt com els de la part de la mar, pendents en tot moment del client sabataire i t'allarguen el calçador quan el moment precís i crític arriba, el moment del si entra o no entra, si hi cabrà o no hi cabrà, si passa o no passa. Car una sabata no és com una albarca que s'ajusta amb sivella o una espardenya que s'adapta al peu estrenyent-ne els cordons, sempre a posteriori; ni una xancla que tant aviat la portes com no. Els cordons d'una sabata son decoratius, la sabata és senyora i t'hi has de saber emmotllar des del primer moment, hi has d'estar més tu per ella que ella per tu. El calçador, gran invent, és l'encarregat de solucionar el conflicte de l'inevitable transit de l'emmotllament. I, a fi de comptes, el compra-se unes sabates, com una boda, requereix de tota una cerimònia, com un casament, que no és pas un ritus que es faci cada dia ni totes les setmanes.

Ja no queden gaires ciutats en que les gents siguin del tot conscients d'aquests aspectes tant pluri-disciplinaris i del tant delicat requeriment que certs oficis demanen. Com tampoc o també van desapareixen els barbers de tota la vida. Els quals solucionen, també pluri-disciplinariament, la tant gran quantitat dels problemes i conflictes que tots els que hi anem a parar arrosseguem, que si be lluny son els temps en que els barbers s'encarregaven d'arrencar els queixals a qui convenia, encara queden barberies on s'hi aprèn i s'hi està de bon grat. Son barbers ja entrats en anys i que saben de la vida, que atresoren la tanta sabiduria acumulada de la que any rere any hi ha anat a seure a les seves butaques reclinatòries, que son precursores dels sofàs de psiquiatra i coetànies dels mateixos reclinatòris confessionaris.

El bon barber és aquell que està per tu, com el bon sabatarire és el que et sap passar el calçador quan et convé. Ser bon barber requereix qualitats que no es poden aprendre en cap escola d'oficis ni en cap universitat ni seminari, per bé que és tan o més vocacional. Un barber dels d'abans acompleix també una tasca formativa, la d'enformar el caràcter dels homes. Així, recordo jo, quan abans els nens amb les dents ja noves anaven al barber, era com una sessió iniciàtica d'allunyament del món maternal i femení i introductòria al mon baronil. Moment en que eren abandonats i sotmesos al tracte d'unes mans bastes. Sotmetiment que, recordo, es produïa quan una manota més plena de durícies que de dits t'agavellava tota ella mig cap i te la reclinava torcen-te el coll sense cap mirament ni refinament per a passar l'esquiladora com si d'un be es tractés. I així, començant sobre la fina pell infantil del tendre clatell senties les fredes metal.liques pues de la maquineta com fimbrejaven a l'impuls mecànic que la mà del barber li imprimia. Tot anava bé mentre la continua zigzaguadora avançava tallant els cabells com si d'una màquina de batre o de segar blat es tractés. Immòbil, recordo com esperava jo que la maquineta arribés al cap d'amunt de la coroneta sense cap aturada intempestiva que requerís reprendre de nou la inèrcia de la maniobra de la zigzaguadora metal.lica, car si precís era les pues s'havien de tornar a incrustar a la pell, ara de la del cervell, i sense cap garantia de que la interrupció hagués produït l'inevitable escala. Escala inevitable com inevitable solia produir-se la dissensió extemporània en la opinió del barber sobre si la jugada hauria o no hauria merescut acabar en gol. Car un barber, a més a més de tallar els cabells és, o era, també un bon comentarista esportiu. I com a tal s'havia de saber les estadístiques futbolístiques i el palmarès dels campions de la boxa o les carreres guanyades d'en Coppa, Bahamondes o Poblet. La qualitat més necessària en un barber de veritat és o era, doncs, la memòria.

A Cambrils encara en queden d'aquests barbers. I el meu barber se'n recorda de mi i fins i tot de la conversa que vam tenir la darrera vegada que m'hi vaig anar a pelar encara que ho faci un sol cop a l'any, això sí, cada any i entre Nadal i Cap d'Any.


---------------------
O. d'E,

Comentaris

  • Olor de Floyd[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-01-2012 | Valoració: 10

    A través de les sabateries i les barberies descrius tot un món de relacions, de relacions socials que continuen vives, malgrat la força imperant de les relacions socials cada cop més inexistents. Als pobles aquestes relacions es viuen més intensament i als mariners com Cambrils, encara més. Has escrit un relat minuciós i proper, amb detalls d'ànima poètica, com els del calçador o la maquineta d'esquilar. Un plaer llegir-te de nou. Una forta abraçada i molt bon any nou!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

26420 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.