Deixem-ho córrer

La gent hi anaven arribant d'un en un. S'anaven situant en seients aïllats. Miraven aquí i allà, a dreta i a esquerra. Aquí un veí del carrer, allà un company de la feina, un parent llunyà... Els amos de la casa no es feien visibles. Vaig imaginar que estressats encara pel succés o, si més no, buscant en els fons d'armari les peces de dol que per a les ocasions s'han de vestir. Emprant tantes corbates negres com homes eren a la casa. El més difícil, vaig imaginar, és emprar una corbata de dol infantil. També em va passar pel cap si als nets els hi farien portar o no corbates negres o si un llaç fosc o lila els seria prou escaient.

Ningú obria boca, les cares de circumstancies s'imposaven. En tots els vetllatoris em passa el mateix, se'm fa difícil cercar les imatges mentals en les que em tinc que concentrar. Per un moment es pensa amb el difunt i tot seguit els pensaments se'n van a la circumstancia visible del present, a les cares i a les paraules que es diuen sobre o en honra del del cos present. Representar-se una cosa abstracta en l'esperit és tant difícil de vegades. Seguir la corrent del que es diu o del que s'ha de dir o del que s'espera que es digui... Però en aquella vetlla ningú obria boca, el que feia encara més trist el moment i deixava encara més buit l'espai psíquic i semblava com si un sentiment general hagués envaït a tots els presents. Com si fins i tot als vius allí presents els manqués l'energia vital suficient per a seguir visquen i que s'aguantés pel lleugerissim fil prim de música que semblava entrar per un finestró mal tancat.

En entrar na Luka va fer el mateix que havíem fet tots en arribar. S'assegué a la única cadira que estava encara buida en el fons de la sala, que semblava estes per ella expressament reservada. Llevà la vista i es va fer la mateixa idea que ens havíem fet tots en fer cap allí, puc imaginar. Tots confiaven que el silenci es trenqués, tots ho esperàvem, imagino. Algú ho ha de fer. Algú que se'n senti autoritzat o algú que tingui el do de la paraula o, si més no, el do de l'oportunitat. El qui na Luka tenia a la vora va i li engega :

—Jo us tinc vista.

—Visc en el segon replà, just a sobre. Ja pot ser que em tingueu vista d'abans. I si aquesta nit heu sentit soroll no em demaneu el que ha passat, no cal que m'ho pregunteu.

—No, si només que em semblava que us tenia vista.

—El que passa és que soc maldestre, miro sempre de no fer soroll però amb tanta mala traça que no me'n acabo de sortir prou del tot.

—No, si només que em semblava que us tenia ...

—Mira, les coses van com van i no em demanis el perquè.

—No, dona, si només que em semblava ...

—Mira, deixeu anar I no em preguntis res més ; ara, gràcies a Déu les coses van millor.

—No, dona, si el que ...

—Mira, ara pujo del carrer... i no hi tinc res a dir, son coses meves .

—No, el que ...

—Escolta, que només m'importa a mi. Ja saps, quan s'ens colpeja tots busquem i necessitem consol, sinó que hi fem tots aquí. Ja et dic... mira, jo em dic Luka... i no em preguntis res més, deixeu anar.

I dites aquestes darreres paraules el lleuger fil prim de música va deixar de percebre's alhora que un altre vetllador va acabar d'ajustar el finestró del tot.