Dormir...o no, aquesta és la qüestió

Un relat de: Narcis08

DORMIR...O NO..AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Vaig aprendre a conjugar el verb dormir a l'úter de la meva mare. I l'he desaprès amb els meus fills, de dia, de nit i durant les migdiades. Recordo amb molt d'amor quan ja no pots més, se't tanquen les persianes, el teu PC del front entra en estat de "suspender", sents com si el teu cos flotés i cap companyia telefònica t'esguerra aquells plàcids 30 minuts...
Ara gairebé dormo en estat de vetlla. És talment com estar a la sabana i espiar els predadors perquè no se't cruspeixen mentre tu rosegues una herbota. Ho he sabut des del dia en què el meu fill, ànima sense pecat ni malícia , es desvetlla tan bon punt un raig de sol li entra pels ulls i diu "Ja està" amb el candor que el caracteritza... a les 5.30 del matí. "Com que ja està??", dic entre mi, si aquesta hora només és per als escaladors de muntanyes, els repartidors de diaris i els que van a treballar a Mercabarna. Amb una energia impròpia de l'hora que és, m'aixeco d'una revolada i em disposo a alliçonar el nostre plançó sobre la necessitat de dormir, que si dormir et fa gran, que si la serotonina i la dopamina i la mare que et va...mentre l'adrenalina se'm dispara i em puja el to de veu com la cervesa sacsejada. Llavors m'entra el penediment, però com que estic tan enderiada a explicar al nostre fill perquè el cos humà s'ha de desendollar del corrent i blablabla... el meu cervell fa pujar el volum encara més i el meu fill decideix aixecar-se i posar-se dret per mirar-me a la cara. "Ja està", hi torna ell. "Sí, home, aixequem-nos ara a esmorzar i mentre tu jugues jo puc aprofitar per fer el dinar, el sopar d'avui, i planxar tota la roba que amaga la post de planxar, a més de fer els mots encreuats de La Vanguardia..." Em poso a calcular quanta estona ha passat des que ell s'ha llevat i jo li estic donant una lliçó pràctica de biologia humana. Només 5 minuts. Bé. Respiro profundament i me'l miro als ulls. Vull amenaçar-lo. Ja! Ell em torna la mirada "Mama, guapa, treu-me del llit." Jo procuro fer cara d'enfadada, que a les fosques no és gens fàcil. Toquen 3 quarts de 6 al campanar. No tinc cap altra solució, i decideixo invocar l'esperit del Doctor Estivill ( sense fer cap cerimònia vudú, ep!) per fer adormir el nen i de pas a la mama. Torno a adonar-me que estic suada, que em put la boca i que el cor em va com si estigués pujant amb bicicleta el Tourmalet. "La mama t'estima molt, fill, però és hora d'anar a dormir. És molt aviat, encara. Bona nit!" L'acotxo i el tapo i surto de l'habitació. Passa 1 minut. Es torna a aixecar del llit i diu "Ja està". Hi torno. Ara espero 3 minuts. Hi torno i es posa a rondinar. Fa veure que està enfadat. Fa veure que vol enfadar-se més. Torno a entrar amb la mateixa cerimònia apresa fa una estona i ell em fa la guitza plorant. M'espero 5 minuts. Surto al passadís disposada a jurar amb la mà damunt d'una capsa de bombons que aquell NO és el meu fill. (Sembla que la podria guanyar jo, aquesta mà. S'admeten apostes ) El meu marit es lleva i a les fosques troba el nostre fill ( la mala consciència em fa atorgar-li tota la paternitat ) i d'una revolada l'ajeu al llit. El mascle petit reconeix l'autoritat del mascle superior i va i el creu. Jo!!! A les palpentes em fa una carícia a la galta i em diu bona nit ( o és bon profit? ). El mascle petit olora la femella superior i se la torna a rifar. M'encomano a Santa Rita, patrona dels impossibles, i torno a la càrrega. Tinc el front perlat de suor i els ulls lleganyosos. Ara m'espero 7 minuts. Agafo una vànova, m'assec al passadís i m'hi embolcallo. M'entra una soneta dolça i reparadora... Sembla que el plançonet no vol donar més guerra. Sonen les campanes al campanar. Un quart de set. "Ves, si ara et posessis a planxar, sense fer soroll, encara podries...." El sento respirar profundament, pausadament, i el meu cervell aprofita l'avinentesa i es deixa seduir per un Brad Pitt lleuger de roba, divorciat fa encara no 5 minuts de l'Angelina Jolie... Als 9 minuts d'aquest joc tan diabòlic ja no tenim ganes de continuar-lo. S'acaba en escac i mat.
Me'n torno al llit i procuro no bellugar-me gaire per si les mosques... Aquell dia fem tard al col·legi dels nens i jo a la feina. "Fas mala cara. Que has fet, aquesta nit?", em pregunten els companys. Per sort ningú se n'adona del l'espurna assassina que il·lumina els meus ulls.
No hi ha manual d'instruccions que acompanyi el naixement dels nens. N'aprens cada dia, i de vegades també a les nits. Continuarà...

Comentaris

  • Criatures angelicals[Ofensiu]
    Englantina | 15-05-2011

    Això de ser mare és un regal de la natura, sens dubte. Però al mateix temps, la maternitat és una carrera, de vegades contrarellotge, que ens posa a prova la paciència i l’auto-control.
    Et felicito per la forma planera, àgil i divertida de narrar el que tantes mares han hagut de patir, i seguiran patint.
    Els fills ho son tot, son els nostres àngels particulars, malgrat les circumstàncies quotidianes que ens obliguen a torejar dia a dia.
    Felicitats pel relat.

  • Leela | 07-05-2011

    Hola!
    m'he sentit tant identificada en el teu relat, que el podria haver escrit jo mateixa. Bé, no ens enganyem, no el podria haver escrit perquè a mi no dormir em genera tal mala llet que em resulta impossible tractar el tema amb humor. Per tant, primer de tot gràcies per fer-me veure que la cosa té un costat divertit.
    Si fa uns anys, m'haguessin dit que dormiria com dormo ara, no hauria parar de riure i hauria dit que era impossible. Ens acostumem però a tot. He passat de ser una marmota que als cinc minuts quèia dormida com un tronc a ser una mena de mussol que dorm amb un ull obert i sent qualsevol mosquit emprenyador que vola. Crec que ja no arribo ni a les fases rem i algunes nits, em plantejo si anar a dormir o si quedar-me fent feina per aprofitar millor el temps (com tu sempre tinc la post de la planxa a tope). Tanmateix sempre opto per anar al llit perquè sinó al dia següent els meus fills (un de 3 anys i un altre de 8 mesos, et comento l'edat perquè vegis que estem en plena època de no aclucar l'ull ni per error) enlloc de mare tindrien a l'ogre dels contes treient foc pels queixals.
    En resum, el teu relat m'ha encantat, per l'humor que li has sabut posar i sobretot per sentir-me tant identificada. La nostra solució? tenir un llit ben gran i encabir-nos tots quatre juntets, i no perquè tinguem idees ni seguim cap filosofia sobre el collit sinó perquè és la manera de no haver d'aixecar-te del llit cada cop que et demanen alguna cosa (ja sigui pit, ja sigui un got d'aigua).
    Una abraçada ben tendra!

  • Visca l'Estivill![Ofensiu]
    nuriagau | 09-04-2011

    Un text en què descrius una de les realitats que viuen quotidianament moltes de les mares de criatures petites. Però, amb tots els respectes, l’èxit del relat no el trobem amb el que ens expliques sinó en com ho fas. Has emprat una prosa àgil, irònica, simpàtica... des del punt de vista d’una narradora en primera persona.
    Un text farcit de “picades d’ullet” que fan que el lector somrigui al llarg de la lectura.
    A més a més, el títol és tot un encert!
    Núria

  • Suposo que totes lles mares[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 23-07-2009

    i alguns pares, hem viscut aquesta etapa de la vida en que la son fa que s'ens desmaïn les parpelles en els moments més inesperats.
    Un relat escrit amb humor i tendresa.
    Nonna_Carme

  • Genial, cuca![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 23-07-2009 | Valoració: 10

    Ho has explicat tant i tant bé que m'he trobat immersa en la situació amb gairebé trenta anys de diferència.
    A banda de constatar els fets tan i qual són, ho has descrit amb el sentit de l'humor que et caracteritza, però en aquest escrit no he percebut cap element surrealista. És SENZILLAMENT REAL, como la vida misma. Sense exageracions ni invents de cap mena. És el pa nostre de cada dia de les mares.
    Un suggeriment: i si el posessis a dormir ben tard? Esclar que després no podries gaudir de les vetllades amb el pare de la criatura, però, amiga meva, s'ha d'escollir. O per la nit o pel matí. No hi ha solució al problema de la canalla.
    Si et consola, et puc aconsellar que deixis passar el temps i els fills no t'emprenyaran més. Això sí, de totes maneres hauràs de vetllar per a veure a quina hora arriben de fer gresca.
    Resumint: dormir, el que es diu dormir tranquil·la, no tornaràs a fer-ho mai més. Però no et vull descoratjar. Potser aprendràs a relativitzar l'angoixa que causen els fills.
    Molts petons bonica. M'ha agradat molt el teu relat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Narcis08

Narcis08

23 Relats

63 Comentaris

25368 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Sóc filòloga. Em van plantar dos cops: a Tàrrega, i al cap de 35 anys a Verdú. Em dic Montserrat Aloy i Roca a la vida real. Escric en català i anglès. També tradueixo a ambdós idiomes.

Tinc correu: animdecantir@gmail.com
I tinc un bloc en què hi cap de tot, hi sou convidats a passar i participar-hi:
http://cantireta.blogspot.com