Detall intervenció

RE: RE: (neo)Repte DLXXII: Urgències

Intervenció de: Leela | 24-11-2014

ja sé que és fora de termini però és que feia MAL a la vista aquesta Y !!

Teràpia

El cap li bullia. Feia temps que no engegava el televisor. Les notícies arribaven sempre distorsionades i pessimistes. Com si al món no existís res més que les lluites, els desnonaments, les querelles, les manifestacions ! Es notava vella i amb poques ganes de fer res. Segurament aquell desànim era compartit per molta part de la població però ni ho sabia ni, en cas de que ho hagués sabut, la consolaria. Allò havia de canviar. Feia temps que se'n havia adonat. Però com tot l'important en aquesta vida, no trobava mai ni el moment ni la manera. Allò que necessites, quan no tens oïdes per escoltar-ho, acaba emergint abruptament. No feia ni un parell de dies que ell li havia dit "potser t'aniria bé tornar a escriure poesia" i aquest matí de sobte el senyal va arribar.

Un missatge, arribat a la xarxa social - que li consumia la major part del seu temps dedicat a procrastinar - va fer entrada a la safata d'arribada, tímid. Va haver de recular per trobar l'origen de tota aquella conversa. Repte? quin repte? Ah, si! ara se'n recordava. Encara existeix? encara segueix en peu? Fa segles que no entro a la pàgina!

Tímidament va escriure relatsencatalà al Google i va fer un clic. Era com entrar a una casa aliena. Es sentia incòmoda, perduda, entre tanta gent desconeguda. Poc a poc se li va dibuixar un somriure a la cara. Mira en foster!, mira l'angie i en Jeremias! oh! però si també hi és en Màndalf! que bé ens ho passàvem a les nits parlant d'oasis i beduins.

El record de les vivències amb aquelles persones meravelloses la va tornar a captivar. Les paraules començaven a brollar, una mica tremoloses i insegures, però ben conscients d'haver tornat a casa.


Respostes

  • RE: (neo)Repte DLXXII: Urgències
    lisboa | 21/11/2014 a les 14:49
    Doncs per nostàlgia i per altres coses gairebé em motives, llàstima de les paraules clau, no m'inspiren gens ni mica. Esperaré a la propera ( si n'hi ha )

    Salutacions.
  • El beduí i el bedoll (tot i que no segueixo massa l'esquema-idees del repte)
    touchyourbottom | 21/11/2014 a les 15:15
    L’home nòmada va arribar a l’oasi. Tenia ganes de refrescar el cos a l’element líquid, alliberar el camell de feixuguesa i prendre un te verd aromàtic. Li feia mal la boca degut a la dentadura malalta destinada a caure i mostrar durament dunes-genives. Els ulls profunds de l’home de pell bruna, de cop, es van fixar en un arbre diferent. No era cap palmera. Incomprensiblement, un bedoll de l’hemisferi nord, de terres fredes, es mostrava en ufana amb un to tirant a or. El beduí, captivat per la imatge, va amagar la mirada sota les pestanyes, batents de l’ànima, per deixar entrar a dins el missatge que aquell ser inesperat li volia comunicar. Va inspirar amb consciència i va escoltar amb un somriure de benestar i compliment.
    -Sóc al desert, que no és un erm, sinó un espai de repòs, un tram que de tant en tant s’ha de menester. A la primavera, amb la floració, m’omplia de fruit, la sàmara, i el vent, si volia i podia, se n’enduia, mercès a les ales que tenen incorporades. Els bedolls som els cicatritzadors del bosc desforestat, tot i que no durem massa anys, ens cal molta llum. Jo estic a punt pel traspàs, de formar part de totes les nits, i m’he aturat en aquest indret perquè he captat en la teva essència paraules que pidolen envolar-se, com ho feien els meus aquenis.

    El beduí, commogut, es va posar a escriure relats que el cor li dictava, mentre el mamífer camèlid mastegava asclèpies. L’un revifaria un espai de lletres que malvivia en coma i l’altre hi donava el vist-i-plau amb tota la placidesa del món.

    tyb
    • em consta que no s'ha de fer i no havia fet servir el post d'esborrany...
      touchyourbottom | 21/11/2014 a les 16:25
      però ara observo que on diu 'pestanyes' volia posar 'parpelles'. Disculpeu.
      • De fet...
        celesti1462 | 22/11/2014 a les 13:18
        Tant se val... Has provat de tancar les parpellss sense que es tanquin les pestanyes? Això sí que és un repte...!
  • L'esperança de l'home fosc
    Jaume Dargó | 21/11/2014 a les 17:56
    L’esperança de l'home fosc


    L’oasi semblava eixut, no s’estranyà en veure’l, el beduí ho sabia de feina temps. Moltes vegades havia passat d’amagat per les planes i les crestes d’arena fina, seguint ondulacions i paraules estèrils. Quedaven restes de la mizalla de pèl de cabra que tantes nits els havia aixoplugat. No es sentia desolat el nòmada, que també, fins que un terrible enyor el subjugà en escoltar un planyívol clam que el reclamà de l’horitzó enllà. Reconeixia el lament, el to li era familiar, més d’un cop s’havia sentit captivat per aquelles veus, en nits estelades on el perfum del desert oferia inimaginables possibilitats d’assolir el clímax desitjat, en un esclat de mots. I amb tot, no va veure-hi ningú a la petita vall que oferia l’espai on hauria de ser el toll refrescant, en altres temps guarit per roques i palmeres, alguna de datilera, ara un paratge erm i trist. Sols alguna au rapinyaire burxava els ossos de vés a saber quin desolat animal, segurament mort de set a les emportes d’un passat més joiós. Havia fet tard aquell cop? Podria reviure un passat més lluminós? Va asseure’s, com ho havia fet en aquelles nits, creuant les cames, i de sobte va observar ombres que s’atansaven. Per la seva experiència sabia que els fantasmes no existeixen, però ara creia veure’ls dansar com en altres nits, quan rimaven mots i creuaven rialles. Va alçar-se feliç per rebre al nouvingut i de sobte va sentir que entre el rocam corria aigua nova i que si seguia brollant ompliria aquell pou sec. Va riure en observar els ulls d’aquella primera persona que se li atansà, era el beduí d’ultramar, abraçats somrigueren els dos, veient que altres ombres s’atansaven.
    Restava l’esperança d’omplir un cop més la khaima.
  • RE: (neo)Repte DLXXII: Urgències
    rnbonet | 21/11/2014 a les 18:43
    Unes urgències com calien, xicon! No em pots posar falta, si passes llista.

    URGÈNCIA "UAN,TU, TRI"

    *PRIMERA URGÈNCIA (de com aquell d'entrecames intenta 'subterfugisnobenvistos')

    La noia, disfressada d'hurí de paradís, sempre a l'aguait del primer tòfol de bragueta, recitava:
    “I tu, què vens
    a fer ací?
    Carabassa,
    carabassí!”
    Emperò, no els donava carabassa, com en aquells balls dels cinquanta als pobles les xicones als xicons.I els oferia -previ pagament- un trosset amb llavis verticals de la seua anatomia. I una vegada acabat l'acte gloriós pel braguetaire, ella recitava altra vegada, no sabem si emmorosida, perquè la paraula se li feia suc als llavis:
    “Captiva sóc
    d'aquesta nit:
    beduí amorós
    tastant conill'”

    *SEGONA URGÈNCIA (de com alguns imaginaven cabòries entremaliades)

    Ai, sí, sí, sí! Si jo ja li ho dit al 'goril·la' de torn... Que no em deixe passar 'd'estrangis' ni un ni una, en aquesta nit! Cap! Ningú! I saps que m'ha contestat? Que el paio tenia pixera... Sí, el morenasso aquell, ai! Quasi captivat em tenia! Ai! Si l'haguessis vist amb les cames entortillades, agafant-se el paquet amb la mà dreta primer, i amb les dues després... Si només ganes de pixar, amb allò tan ferm i abundós que s'endevinava... Al cap i a la fi, una obra de caritat...
    Que després ens va fotre els diners de la caixa forta...qui s'ho havia d'imaginar!

    *TERCERA URGÈNCIA (de com les passaren putes durant 30 anys les dues urgències anteriors)

    'Ni,no,niii,noooo' La sirena de l'ambulància fa veure la urgència del part. La nit és fosca. Des del cel·lular s'hi avisa a la clínica de la imminència del part. La llevadora, atenta, espera. Tot preparat.
    Una frenada a la porta. 'Ràpid, a dintre!'. I a la sala del paritori s'escoten, després de la plorera acostumada, les primeres paraules del nou nat: “Jo, 'Francisco' salvaré la pàtria de la barbàrie”.

    I s'ho va creure durant 30 anys!
  • Deixa anar els estels
    Màndalf | 22/11/2014 a les 11:17

    El següent repte era sobre l’Àfrica, amb les paraules clau “paraula”, “nit”, “captivar” i “beduí”. “Aquesta és la meva!”, va dir entusiasmat, “aquest el guanyo jo, pels meus collons!”. Feia un any que hi participava i no s’havia menjat un torrat. Però ara ho aconseguiria, aquella era l’oportunitat que esperava. I va començar a escriure els tres-cents mots convençut, inspirat, motivat:

    “Quan el sòl s’enfonsi, ves a les dunes vermelles. Entra en la foscor que il•lumina l’anima, contempla les llums que Ala ha penjat per tu, escura els teus racons i deixa sortí els sentiments mes amagats. La nit, captivada per les paraules del beduí, va deixa anar els estels fugaços que porta Orio al sèu cinturó...”

    La decepció va ser bestial quan van saber que no havia guanyat. “No pot ser! La vida és injusta i els jutges també! Me’n vaig d’aquest cony de web!”

    Va fer tots els nivells de català, es va apuntar a tots els cursets de l’Ateneu Barcelonès , a tots el concursos d’escriptura que va poder, va treballar com un negre.

    Tres anys després, molt preparat, es va dedicar a escriure en cos i ànima. Poc a poc va anar fent camí. El primer llibre editat,... el segon,... el primer èxit!. Del primer best-seller (“Puja al Kilimanjaro per tocar el cel”) se’n van vendre cinc milions d’exemplars. Del segon best-seller (“Baixa del Kilimanjaro carallot”), també cinc.

    I va tornar a la web folrat de diners i enlairat al núvol de la fama. Però ni una cosa ni l’altra significaven res per ell. En Najib Ben Halat estava captivat eternament pels reptes. Sense haver-ne guanyat cap se sentia com un beduí sense camell, una nit sense estels, un mercader sense paraules...

    I per aquí volta, fosc com l’estalzí i esperançat de nou.
  • No és mort!
    Jere Soler G | 22/11/2014 a les 12:12

    A la bassa, sota les palmeres, un beduí declama i un corriol de xicotetes es deixen captivar per la seva teatralitat.

    -Jo he viscut un temps d'escriptors anònims que encara no havien après a barallar-se. Un temps en què la llunyania dels matisos ens convertia en mites. O potser, més que convertir-nos en mites, allò de diví que tots tenim no quedava desfigurat pel cervell i els seus subproductes, tan de mamífers. Jo he estat creador entre creadors enmig d'una generació oblidada d'imperfectes sagrats; com un guspireig que durà un instant allà a l'alta mar, a on cap ull no mira, i a on l'objectivisme científic ho proclama tot invisible. El que no és vist, és visible? A l'univers a on no hi ha temps i a on cada instant se sosté per sempre, el guspireig continua il·luminant la bellesa del viatge. Jo he estat escriptor entre escriptors desconeguts que passen i que se'n van.

    El Jaume es frega els ulls. Mira la pantalla.

    -Em sona... -mormoleja a la noia del costat, que li agafa la mà. Algú, pel darrere, li demana silenci.
    -És una estrena; no pot ser que l'hagis vista.
    -Jo he viscut això -insisteix. Els de la butaca del darrere li tornen a cridar l'atenció.

    A l'oasi es fa de nit. Les estrelles tremolen al ròdol de l'aigua. El beduí plora amb una ploma a la mà dreta i un pergamí blanc damunt la falda.
    -Ni una paraula. No em surt res. El repte és mort.

    El Jaume s'aixeca. S'encara a la pantalla.
    -No és mort!

    La noia s'enrojola. Un vigilant del cinema l'empeny fins al carrer.

    La noia continua mirant la pel·lícula, i, sorprenentment, descobreix, al costat del beduí, al Jaume, assegut vora la bassa de l'oasi, escrivint enmig de la nit.


  • El paquet i la maleta
    Maurici | 22/11/2014 a les 12:50
    A les onze de la nit sona el telèfon. És el seu pare que, espantat, li diu que creu que té un infart. Li respon que quan n’estigui segur el torni a trucar i penja sense acomiadar-se. Just ara, pensa, quan falten poques hores per agafar l’avió que el durà a Jordània i al desert de Wadi Rum, on hi va passar una temporada aquell personatge que sempre l’ha captivat: Lawrence d’Aràbia. Ell també vol trepitjar la sorra i sentir-se com un beduí.

    Mig minut després el seu pare torna a trucar i li diu que sí, que paraula, que té un infart com una catedral. Empipat, agafa la maleta, crida un taxi i va a casa seva. Mentre hi arriba pensa que, de pare, n’ha exercit poc. Va prenyar la mare i després només apareixia de tant en tant. En canvi, quan ha anat envellint sí que s’ha deixat veure més, el malparit.

    Obre la porta amb la còpia de la clau que li va donar temps enrere i se’l troba estirat al rebedor. És mort. El maleeix en silenci, però en pocs segons es diu a si mateix que aquell vell no li arruïnarà el viatge pel qual ha hagut d’estalviar tants anys.

    Agafa les claus del cotxe, es carrega el cos a l’esquena i baixa al garatge. El duu a les urgències de l’hospital més proper. Un cop allà treu la seva faceta d’actor amateur i implora ajuda. Dos metges posen l’home damunt d’una llitera i en un ràpid examen li diuen que ho lamenten, però que és mort. Des de la porta els respon que moltes gràcies i que, si us plau, el tinguin a la nevera durant quinze dies. Ja se n’ocuparà després.

    Se’n va a l’aeroport amb el cotxe i l’abandona a l’aparcament.
  • AU MIGRATÒRIA
    brins | 22/11/2014 a les 17:41

    Com au migratòria dins un bell paradís de lletres, ella sempre romania amatent dins el cor dels lletraferits que pidolaven ajut per trobar paraules arxivades a la ment. Venerava les mans que li dibuixaven paraules, tant com la llum reverencia la bellesa del crepuscle o el fulgor dels estels; preservava l’ànima de la buidor i de la indiferència fent tancar els ulls per poder escoltar-la millor.

    Un dia, de sobte, li arribaren nits llargues i sequedat de pell, cap raig de lluna no la il.luminava i terribles monstres d’indiferència li captivaren l'alè; fugí la idea i el propòsit, l’esperit romangué en vaga. Ella, però, s’allunyà vers llocs on pogués trobar nous camins i mai no defallí…migrà i retornà; els seus nous batecs foren tan càlids, que pogueren fondre glaceres i escalfar freds d'hivern; vivificà nous somnis i ponderà l’aire que respirava afrontant tempestes de llanguiment amb roba blanca i lleugera que ablanís el cor i la ment.

    Aquesta au, la inspiració, pot néixer d’una paraula o d’un gest qualsevol, és nòmada beduí que fugisser va i ve, que apareix i desapareix guardant, des de la infantesa, tresors en un racó; és força que aconsegueix treure de la foscor vida soterrada, paisatges ocults, clarors incertes… És vent tan fi, que pot emplenar els pulmons d’hàlit d’escriure.

    Val la pena haver nascut, per poder-la sentir…
    • AU MIGRATÒRIA (aquest)
      brins | 24/11/2014 a les 11:23


      Com au migratòria dins un bell paradís de lletres, sempre romania amatent dins el cor dels lletraferits que necessitaven trobar paraules arxivades a la ment. Venerava les mans dels escriptors que li dibuixaven mots, tant com la llum reverencia la bellesa del crepuscle o el fulgor dels estels; preservava l’ànima de la buidor i de la indiferència, tot demanant-li que tanqués els ulls per poder escoltar-la millor.

      Un dia, de sobte, arribaren nits llargues i sequedat de pell, cap raig de lluna no la il.luminava perquè terribles monstres d’apatia captivaven l'alè de l'escriptura; fugia la idea i el propòsit, el desig de crear romania en vaga. Ella, llavors, s’allunyà vers un paradís que pogués oferir vivificants senders, camins que esperonessin el cor, i mai no deixà de caminar, mai no defallí…migrà i retornà.

      Els seus nous batecs foren tan forts i tan càlids, que pogueren fondre glaceres i escalfar hiverns; avivà nous somnis i ponderà amb coratge el plaer d'escriure; afrontà les tempestes de llanguiment amb roba blanca i lleugera.

      Aquesta au, la inspiració, ens pot néixer d’una paraula o d’un gest qualsevol, és nòmada beduí que fugisser va i ve, que apareix i desapareix, i que ens guarda, des de la infantesa, un munt de tresors. És força que aconsegueix treure de la foscor la vida soterrada, els paisatges ocults i les clarors incertes… és vent tan fi, que ens emplena els pulmons de dolç hàlit d’escriure.

      Val la pena haver nascut, per poder-la sentir…
  • Vent de passió
    allan lee | 22/11/2014 a les 18:03



    -Sóc un miserable beduí, heus aquí, senyora. Cap cot us demano perdó. Però sabreu, en vostre cor mateix, el que la sorra de les dunes mormola quan el vent l’aixeca i arriba al cor de Faraó, que dorm preservat dels cucs però no pas dels somnis dels seus fills: Ell m’observa amb commiseració, el seu rostre resplendent comprèn la força i el foc, això que duc aquí al pit, aquest desig que em trasbalsa. Sereu vos, oh senyora, més severa que Horus...? Planyeu-me, però no em foragiteu d’aquí. Què puc dir...? Dies i nits jo rondava el campament, la gola seca, les parpelles enrogides, plenes de sorra maleïda les orelles. Ella em deia, la sorra, trus-truscant entre els meus ossets martelladors: Pren-la, pren la ballarina, la joiosa bella, la seva cintura, pren-li les mans de nimfa, tapa-li la boca roja amb la teva boca. Aquesta nit, no he pogut més: com un llop l’he presa, l’he dut al meu matxi-hembrat, li he dit paraules de passió. No vull ocultar-vos res, madama. Li he dit: Gitana, àngel meu, jo faig el formatge fresc de cabra més perfumat del món; tu tens la recepta de la confitura de dàtil més cobejada arreu dels oasis: passem-nos els secrets, fem una delicatessen de dolç i salat, posem-li un nom comercial i a viure, als fills els hi deixarem un bon passar, si tu ho vols, aurora, i ens comprarem una tele. Aquestes paraules les hi he dit, sí, faraona, captivat d’ella.

    La vella mare de la joveneta, els ulls mig clucs, es mira la noia: somriu, vol aquest home. Sospira, la africana.

    - D’acord. Com a fill t’acolliré, pebràs; burro, més que burro. Era un repte, no un rapte. Però en fi, ja que hi has posat les paraules adients, deixem-ho passar....
  • Camila
    foster | 22/11/2014 a les 18:46
    -Vaja, quina sorpresa!
    -Què hi ha?
    -Un correu d’uns vells amics, un grupet fantàstic amb qui vaig coincidir en un web de literatura.
    -Ah! No me n’havies parlat mai.
    -Dona, és que fa molt de temps, anys abans de conèixer-te, després del trencament amb la meva ex, que, tot i que va ser de mutu acord, em va deixar tocat i enfonsat. Aquells companys van ser per mi com un fustot surant on aferrar-me. Cada nit fèiem una tertúlia virtual, “l’oasi”, on escrivíem, jugàvem amb les paraules i, el que més, rèiem. De seguida vam fer per conèixer-nos, i de complets desconeguts vam esdevenir amics, amb alguns, bons amics.
    -L’oasi? I per què aquest nom?
    -Doncs perquè jo em sentia i estava sol, i aquella estona diària de bon rotllo era un oasi de pau per a la meva ànima malferida. Va ser una experiència màgica, però per això mateix un dia es va acabar.
    La Camila estava a l’expectativa. La Camila, ella, aquella dona de mirada penetrant i parlar vellutat. Aquella preciositat de cos d’infart que m’havia captivat en la meva segona escapada a Cap Verd a la recerca d’un lloc per al futur, lluny de la gran ciutat. Ella, impossible maduresa, amb encara no trenta-cinc anys ensenyant-me a confiar en les persones, a estimar la vida, a viure-la aprofitant-la al màxim. Davant meu, em mirava…
    -I des de llavors? I ara, Pol?
    Jo sabia el que realment em preguntava.
    -Doncs…m’he anat reciclant com a persona, buscant, i ara per fi tinc el que desitjava: aquesta casa, el mar, els amics… I sobretot tu, estimada, tu ets i seràs el meu nou oasi. Per sempre.
    Es feia de nit. Camila s’acostà amb un somriure entremeliat per dir-me fluixet a cau d’orella:
    -I tu, estimat, el meu beduí. Per sempre.


    foster
  • La paraula del beduí va captivar la nit serena de l’oasi
    llamp! | 22/11/2014 a les 20:01
    La paraula del beduí va captivar la nit serena de l’oasi, en un sempitern cant de joia, alegria i diversió. Es respirava un clima de cordialitat i entesa perfectes en aquell paradís concebut per alguna naturalesa gens comuna a Occident.

    Jo i els meus, viatgers insubmisos dels cors rebels, ens en rèiem de tot, fèiem bromes i ens burlàvem del rictus del sacrifici del xai, mentre menjàvem una llauna de menjar en conserves. Sabent-nos més pragmàtics, a l’igual que idiotes ens veien els beduïns, amb tota raó. “La idiotesa no té pàtria” deien alguns, sense importar-ne la procedència, ni la raça. Aquestes coses no sortiran de l’oasi, per molt que nosaltres vulguem magnificar-les. Però, mentre uns menjaran costelles de xai i beuran llet de camell, altres beuran coca-cola i menjaran les seves conserves durant dies, i patiran diarrea i mal de panxa. Els beduïns se saben en la possessió de la saviesa i els bons costums de la zona. Ells no es veuran obligats a marxar d’aquell paradís, mentre els xais abundin i els camells vulguin engendrar més camells. Els occidentals acabaran per marxar, desdir-se’n, retornar al seu origen.

    No és estrany, doncs l’oasi no està fet perquè s’hi perpetuïn els miserables occidentals, que no entenen la raó de ser d’alguns pobles i les seves tradicions mil•lenàries.
  • LA MARIA
    celesti1462 | 22/11/2014 a les 20:07
    LA MARIA

    La Maria no se'en sabia avenir. Mira que li ho havien dit que allò seu amb el Màrius no duraria sempre. Si mès no, l'escumosa efervescència dels primers temps en els quals n'empalmaven ser o vuit en una mateixa nit i en fer-se clar el sol els amanyagava les cuixes mentre es miraven als ulls i s'ho deien tot amb un somriure ple de complicitats.

    L'avorriment, primer, va cedir el pas a la deixadesa. Ja no es trobaven cada dos o tres dies, com abans. Ara es veien un cop, o dos a molt estirar, cada mes. L'èpica màgia de les primeres batalles s'havia transformat lentament i imperceptible però ineludible, en un rutinari joc d'expressions conegudes, de treballs i trucs desgastats per una repetitiva rutina el final de la qual era sempre el mateix. La mateixa roba, la mateixa suor, el mateix bes de comiat, la mateixa buidor.

    La Maria no feia cas de ningú i s'entussodia, filla de capgros havia de ser, a dir que el Màrius era el millor que li havia passat i no volia, o no podia, entendre que aquella meravellosa història estava a les acaballes.

    Una matinada d'hivern però, mentre esperava l'avió que l'havia de dur a casa a passar les vacances de Nadal, un home de pell recremada i somriure de blanquíssimes dents se li acostà amb la intenció d'asseure's al seu costat ja que la sala estava plena a petar i aquella butaca era l'única que restava lliure.

    L'home li digué :

    - Puc?

    Anys més tard -mentre era al llit desitjant que en Hammad tornés aviat de la feina-, encara escrivia el seu diari, aquell que havia començat quan era una adolescent de cara pigada i cames tortes. L'obrí per la pàgina del dia que coneguè en Hammad. Amb lletres de caligrafia, perquè si algú li xafardejava ho pogués llegir ben clar, havia escrit:

    "Aquesta nit, veritablement, una única paraula del beduí ha estat prou per captivar el meu desig".

    D'en Màrius, de tant en tant, en tenia un remot record ple de polsim de sucre.
  • "Contra el caire del temps"
    gypsy | 23/11/2014 a les 00:01

    Dins la foscor de la nit al desert, el silenci descobria records passats, antics miratges. Recordo un home sol, feliç en la seva solitud. I els estels reblant el cel, arrossegant els somnis dels vells amics que s’acostaven a saludar-lo. Instants aturats com la imatge empresonada en un quadre. I és una pintura el que puc evocar. Un llenç que es pintava tot sol amb l’ajut dels beduïns que s’acostaven a la sorra de plata que cobria les palmeres on tots s’asseien a escoltar, a viure, a fer ensenya de la paraula escrita als pergamins que compartien.

    Hi havia una dona especial amb un tendal per ella sola. Alta, esvelta i captivadora. Estimava el desert i al seu millor amic solitari. Quan ella arribava, l’ambient d’aquest quadre en moviment s’il•luminava amb una força inexplicable. Era la complicitat i estimació pel seu beduí solitari? O era la màgia de la seva ànima?

    D’altres s’ho miraven encisats i no s’atrevien a dir res per no trencar l’encanteri. Semblaven ombres invisibles, ningú no els veia ni els sentia, però hi eren. Amatents, allà al fons de la nit. I sense ells, l’oasi no hauria estat tan bell. Algú va escriure unes lletres per tots aquells sense cos visible, sense veu que fos escoltada, però que foren veritables, tant, com l'inoblidable quadre de les dunes al desert.

    “Sovint diem
    això és la fi,
    cap música ja no controla
    les nostres esperances.
    Però hi ha ulls que no coneixem
    que escruten l’horitzó,
    llavis que xiuxiuegen.
    Orelles que perceben,
    que amatents escolten
    allà al fons de la nit.
    Aquesta és la força que busquem,
    l’amor que aprenem a sostenir
    contra el caire del temps.”
    *

    * (Montserrat Abelló)

  • El balancí d'hevea
    Josep Casals Arbós | 23/11/2014 a les 12:14
    El senyor Craven allarga la mà i la mou a les palpentes fins que encerta la capsa de llumins. Encén el quinqué i mira l’altre costat de llit: un cop més, la dona no s’hi ha posat. Espolsa el cap, s'aixeca i obre la finestra. Encara és negra nit.

    S’espavila la cara amb dos grapats d’aigua del gibrell i es vesteix. Baixa i surt al porxo. Allí està la seva esposa, asseguda al balancí d’hevea. La senyora Craven té els ulls molt oberts i fixats en el camí que encara no es veu. L’home s’hi atansa per darrere i li posa, amatent, les mans sobre les espatlles.

    —Hauries d’entrar, dona, i descansar una estona —li diu amb afecte—. Jo ocuparé el teu lloc.

    L’ajuda a pujar les escales i a posar-se al llit. La dona, exhausta, s’adorm a l’instant. Trenca el cor, mirar-la. Té el semblant molt pàl•lid i el voltant del ulls envermellit i moll.

    El sol just remunta el turó quan el senyor Craven s’asseu al balancí d’hevea. Com un beduí que cerca l’oasi a l’horitzó del desert de Nègueb, el senyor Craven deixa la mirada captiva d’aquell punt llunyà on el camí es difumina entre les ombres dels bedolls.

    Primer sent la remor del motor. Després albira el cotxe de correus. Malgrat que li tremolaran les cames, el senyor Craven es posa dempeus. El carter baixa mirant a un altre lloc i s’atansa amb el cap cot i el caminar pesarós. Sense pronunciar paraula, li allarga el sobre i gira cua amb certa precipitació.

    “Veredicte”, han escrit en el sobre. A la part inferior esquerra hi ha dues lletres impreses: “RC”. El senyor Craven deixa caure la mà que el sosté, es gira i mira a dalt, a la finestra de l’habitació. L’hi haurà de pujar.
  • Tornant un somriure
    angie | 23/11/2014 a les 16:11
    La tardor s’havia anunciat sense accents després d’un estiu de platges enrabiades. La son no arribava mai a la mateixa hora i aprofitava cada estona d’insomni per escriure els poemes que li encarregaven. La poesia l’havia salvada tants cops... Fou una d’aquelles nits de lluna insolent i vista cansada, quan els trobà. La pantalla de l’ordinador obria un finestral màgic que li donava la benvinguda. Potser s’hauria d’haver refugiat en el silenci, però malgrat un darrer viatge de converses esgotades, es negava a perdre la veu de nou.

    Reien, reien entre històries nascudes de paraules improvisades. Lletraferits de totes condicions compartien un amor senzill de paraules sense resposta a vegades, o diàlegs distesos plens de complicitat captivadora. Sobre la superfície d’aquell oasi, un compàs de silenci dibuixava un cercle de foc, al voltant del qual la bullícia il.luminava la imaginació. El món surava en un profund somni de fantasmes sense realitat, miratges enmig de les dunes xipollejant al gorg. Disfressada de beduïna sota un cel que s’estenia fins l’horitzó, conreà l’amistat, i aquesta li obrí portes que li barraven el pas, per assolir la fita que mai havia perdut de vista: tornar a començar.

    Per això, aquella invitació al correu, susceptible en un primer moment d’anar a la paperera de reciclatge, no es podia refusar. És més, respondre a la crida era el seu repte pendent, els havia d’agrair des de la distància, com se n’alegrava d’haver-los conegut. Aquell projecte comú no podia desaparèixer com el fum de les fogueres en néixer el dia. Es vestí amb la gel.laba marroquina de la seva mare i després d’unes quantes línies, pitjà la tecla d’enviar. La letàrgia es desvetllà pel rauc de les granotes i els pergamins desempolsegats dels companys. La criatura obrí els ulls fins aleshores aclucats i somrigué.

    • RE: Tornant un somriure (aquest!)
      angie | 23/11/2014 a les 16:16
      La tardor s’havia anunciat sense accents després d’un estiu de platges enrabiades. La son no arribava mai a la mateixa hora i aprofitava cada estona d’insomni per escriure els poemes que li encarregaven. La poesia l’havia salvada tants cops... Fou una d’aquelles nits de lluna insolent i vista cansada, quan els trobà. La pantalla de l’ordinador obria un finestral màgic que li donava la benvinguda. Potser s’hauria d’haver refugiat en el silenci, però malgrat un darrer viatge de converses esgotades, es negava a perdre la veu de nou.

      Reien, reien entre històries nascudes de paraules improvisades. Lletraferits de totes condicions compartien un amor senzill de missatges sense resposta a vegades, o diàlegs distesos plens de complicitat captivadora. Sobre la superfície d’aquell oasi, un compàs de silenci dibuixava un cercle de foc, al voltant del qual la bullícia il.luminava la imaginació. El món surava en un profund somni de fantasmes sense realitat, miratges enmig de les dunes xipollejant al gorg. Disfressada de beduïna sota un cel que s’estenia fins l’horitzó, conreà l’amistat, i aquesta li obrí portes que li barraven el pas, per assolir la fita que mai havia perdut de vista: tornar a començar.

      Per això, aquella invitació al correu, susceptible en un primer moment d’anar a la paperera de reciclatge, no es podia refusar. És més, respondre a la crida era el seu repte pendent, els havia d’agrair des de la distància, com se n’alegrava d’haver-los conegut. Aquell projecte comú no podia desaparèixer com el fum de les fogueres en néixer el dia. Es vestí amb la gel.laba marroquina de la seva mare i després d’unes quantes línies, pitjà la tecla d’enviar. La letàrgia es desvetllà pel rauc de les granotes i els pergamins desempolsegats dels companys. La criatura obrí els ulls fins aleshores aclucats i somrigué.
  • última nit a l'oasi
    berenguer | 23/11/2014 a les 21:25
    Era la última nit de les seves vacances a Eivissa. La inauguració de la macro discoteca OASI era la última oportunitat per lligar. S'hi havia d'anar disfressat de beduí.
    S'instal•la a la barra. Una noia s'asseu a la vora vestida amb vaporosos vels. El mira. Ell li somriu. Ella mou els llavis, però amb la música no es pot sentir ni una paraula. Ella pren un dàtil del platet de la barra i se'l posa entre les dents, inclina la cara cap a ell mentre clou els ulls. Nota un pessigolleig entre les cames. Tot i la seva intolerància als fruits secs, a més d'altres al•lèrgies, respon a l'oferta i li pren el dàtil amb els llavis. Ella repeteix l'acció, però amb el dàtil més endins. Ell s'empassa el primer gairebé sencer i, goludament, es disposa a recollir el segon. L'acció es repeteix unes quantes vegades, cada col•lecta és més intensa i humida que l'anterior. Després ella inclina el cap en direcció a la porta, ell somriu en senyal d'assentiment, però en aquell moment sent un dolor sobtat i intens al ventre. "els dàtils" pensa, no té temps de donar explicacions, la urgència d'assaborir la noia es sobrepassada per una altra urgència, molt més prosaica però més primària. Corre cap al lavabo, s'abaixa els pantalons i s'asseu a la tassa. Es deixa anar, i amb horror nota humitat a les cuixes. Amb les presses no s'havia apujat la túnica. Intenta arreglar com pot la catàstrofe, però és del tot impossible. Finalment surt cautelosament, mirant de reüll cap a la barra. Ella encara és allà, el fita desconcertada. Ell somriu, dubta, però finalment opta per l'única sortida digna que li queda; córrer desesperadament cap al carrer. Sap que aquella ha estat la última oportunitat que ha tingut. L'oasi se l'emporta posat, per sempre.
  • La nit i el beduí
    Vladimir | 23/11/2014 a les 22:11
    Recordo una frase de Borges, ¿o és del seu amic Bioy Casares? (els confonc sovint, i això que les seves històries s'assemblen poc), o potser la frase no és de l'un ni de l'altre, sinó que un dels dos va mencionar-la dins d'un dels seus contes –en una d'aquelles citacions apòcrifes que tant els agradaven–, o qui sap si, tal vegada, l'he llegit en una de les obres que van escriure en col·laboració, també podria ser, els agradava escriure a quatre mans (¿o hauríem de dir “a dues mans”?: cada persona només fa servir una mà a l'hora escriure) i llavors hauríem d'atribuir la sentència als dos, sense saber-ne del cert l'autoria (¿com se sap en una obra conjunta qui ha dit què?). En qualsevol cas, recordo la frase de Borges o Bioy (o de cap d'ells o d'ambdós) que diu: “La nit captiva la paraula del beduí; el dia, l'emmudeix”.

    Recordo l'aforisme (que, desenganyem-nos, és poca cosa encara que vingui d'unes ments tan esmolades) i també recordo vagament l'exegesi que seguia: parlava de la fascinació que exerceix la nit sobre els esperits sensibles, el misteri i l'emoció que transmeten la tenebra, els clarobscurs, els contorns imprecisos si els contraposem a la mediocritat del paisatge que de bon matí revela la llum del dia. Tot plegat dit amb frases més refistolades, tal com el tòpic atribueix –i no sense raó– a la parla dels argentins. Borges (o Bioy) acabava amb un elogi de la ceguesa (aleshores potser sí que Borges n'era l'autor!): el beduí és més feliç immers en la suggestiva fosca que davant la visió d'un desert enlluernador però monòton, invariable, previsible.

    Sempre penso en la saviesa del beduí noctàmbul quan els carcellers apaguen els llums i ens deixen a les fosques. Una obscuritat tancada, impenetrable. Puto beduí!
  • Tornada a Camelot
    iong txon | 23/11/2014 a les 23:42
    Els dos cavallers croats han fet camí tota la tarda sense intercanviar ni una paraula. Si tot va bé demà arribaran a Alexandria, on tenen previst embarcar tot seguit a la nau que els portarà de nou a casa després d’una travessa sempre incerta de més de setanta dies amb les seves nits. L’escuder que els acompanya amb la seva mula tampoc no vol trencar el silenci. Sap que res no tornarà a ser com abans entre els dos companys d’armes, després de la seva fugida de l’oasi que els va donar recer durant els mesos més xardorosos de l’estiu. Si en Jan no hagués decapitat el beduí que els feia de guia durant aquell primer tram del seu viatge haurien volgut romandre-hi fins al setembre. Havia estat una reacció desmesurada i estúpida. La mirada captivadora de la dona que havien trobat traient aigua al pou el dia que van arribar-hi ja li va semblar un mal presagi, un senyal que tota la seva odissea fins als llocs sagrats de Jerusalem, amb la noble missió de proporcionar un camí segur per als peregrins hauria quedat en no-res. I així va ser: tot havia estat un esforç inútil, una farsa. Tal com els solia dir el senyor d’Hauvon abans d’embarcar-se en aquella aventura que els encegava, la veritable guerra santa és la que tot cavaller a de lliurar contra si mateix: cal aprendre a dominar-se un mateix abans de pretendre transformar el món.
  • Tòpics urgents
    bloodymaruja | 23/11/2014 a les 23:58
    I buscaré un lloc tranquil
    on esperar l’albada
    amb frondoses falgueres
    per recolzar-hi el cap
    I rierols cantaires
    pels peus refrescar-me
    Cansats de tant camí

    Els versos se’m tornaven com mel a la boca i la nit m’empaitava amb paraula- de- déu-us- lloem- senyor .
    I la pregària es feu carn I em portà de sobte a les dunes que es gronxaven esperant el simun on , jo, morta de set, no trobava l’oasi , la cantimplora buida i els ulls enfebrats .

    Llavors, com un bell miratge, trencant l’horitzó, arribà un camell guarnit amb oripells i sedes que muntava un beduí de posat orgullós.

    Enèrgicament es tapà la boca amb una punta del al’uqda i em mirà amb ulls negres com la pena fonda , desmuntà d’un salt i s’agenollà.Llavors em va fer beure d’una carabassa que duia penjada sota la txilaba i l’aigua era dolça com el seu mirar.

    Em prengué a la gropa d’aquell dromedari, que no era un camell, ara que m’hi fixo i potser ben mirat seria un cavall ,ja que encara sento l’abraçada ferma dels masculins braços que em van subjectar i l’olor de pàtxuli amb què es perfumava i el gust dels seus llavis quan em va besar.

    Vaig gaudir impacient de la cavalcada esperant l’oasi on vam arribar quan ja feia fred,que era nit tancada; mai no havia vist tants estels brillant i, malauradament, al moment més àlgid quan el beduí es treia el caftan i la sahariana em desbotonava , llavors, quina pena , em vaig despertar.

    I ara cada cop que hauré sopat massa, i em voltin poemes fent-me rodar el cap, i els peus es rebel•lin , cansats del camí ,esperaré el son per si de cas torna, ben guarnit de tòpics ,el meu beduí.

    • RE: Tòpics urgents-(Aquest és el bo)
      bloodymaruja | 24/11/2014 a les 11:17
      I buscaré un lloc tranquil
      on esperar l’albada
      amb frondoses falgueres
      per recolzar-hi el cap
      I rierols cantaires
      pels peus refrescar-me
      Cansats de tant camí

      Els versos se’m tornaven com mel a la boca i la nit m’empaitava amb paraula- de- déu-us- lloem- senyor .
      I la pregària es feu carn I em portà de sobte a les dunes que es gronxaven esperant el simun on , jo, morta de set, no trobava l’oasi , la cantimplora buida i els ulls enfebrats .

      Llavors, com un bell miratge, trencant l’horitzó, arribà un camell guarnit amb oripells i sedes que muntava un beduí de posat orgullós.

      Enèrgicament es tapà la boca amb una punta del al’uqda i em mirà amb ulls negres com la pena fonda , desmuntà d’un salt i s’agenollà.Llavors em va fer beure d’una carabassa que duia penjada sota la gel·laba i l’aigua era dolça com el seu mirar.

      Em prengué a la gropa d’aquell dromedari, que no era un camell, ara que m’hi fixo i potser ben mirat seria un cavall ,ja que encara sento l’abraçada ferma dels masculins braços que em van captivar ,l’olor del pàtxuli amb què es perfumava i el gust dels seus llavis quan em va besar.

      Vaig gaudir impacient de la cavalcada esperant l’oasi on vam arribar quan ja feia fred,que era nit tancada; mai no havia vist tants estels brillant i, malauradament, al moment més àlgid quan el beduí es treia el caftan i la sahariana em desbotonava , llavors, quina pena , em vaig despertar.

      I ara cada cop que hauré sopat massa, i em voltin poemes fent-me rodar el cap, i els peus es rebel•lin , cansats del camí ,esperaré el son per si de cas torna, ben guarnit de tòpics ,el meu beduí.
  • El pes del passat ( llagrimeta fàcil, molt dolç, contraindicat per diabètics. Dedicat a l'angie que encara es mira al mirall)
    lisboa | 24/11/2014 a les 00:05
    Una crida inesperada i m'hi poso: escric intentant captivar al lector amb la tristesa del meu personatge. Saudades, aquesta és la paraula que tot ho defineix: els motius i la història.


    — Papa, tu vas tenir novia abans de conèixer la mama?

    Sorprès, miro al seient del darrera. La Laia s'ha despertat i espera una resposta mentre abraça la Laika, la seva gosseta de peluix. La meva dona somriu amb ironia sense deixar de mirar la carretera, concentrada en la conducció. Som una parella estranya nosaltres: ens barallem per no conduir. Avui he guanyat jo i el meu premi és la comoditat del seient de copilot.

    Estossego abans de contestar. Fa estona que no parlo i potser per això la veu em surt esquerdada.

    — Sí, es deia Agnès i era francesa.
    — I on vivíeu ?
    — A Lisboa .
    — I per què us vau separar ?

    Bona pregunta, penso mentre em demano com pot ser que la Laia, amb vuit anys, tingui aquesta mena de curiositats. Fa dos dies encara em preguntava qui eren els reis.

    Agnes i Lisboa. Anys de fado, vinho verde i bacalhau a brás. Anys de tramvies atrotinats i carrers estrets. Anys de dolços pastéis de Belém i cafès forts. I finalment Barcelona, on l'Agnès em va deixar. No recordo exactament els motius, només recordo el dolor de la pèrdua.

    — En varem cansar d'estar junts, maca. A vegades passa.

    Estem arribant a Barcelona però podríem estar a qualsevol lloc. Som beduins de l'asfalt. Esporàdiques i breus llambregades de llum il·luminen l'interior del cotxe. La música dels Dire Straits sura plàcida pel damunt del soroll del motor. La veu del Mark Knopfler recita més que no canta, “Sultans of Swing”.

    La Laia insisteix.

    — Estàs trist papa?
    — No maca, estic bé, naturalment que estic bé.
  • A vida o mort
    Carles Ferran | 24/11/2014 a les 01:11

    Les sirenes tallen la nit i trenquen el desordre controlat de la sala d’Urgències. La densa atmosfera quotidiana, farcida de queixes, interrogatoris, crits, remor de rodes, col•lisions de lliteres, xiulets de la màquina de cafè i un batibull acústic a vegades eixordador, queda com de sobte suspesa d’un pseudosilenci contingut. Infermeres, metges Interns (els Adjunts esperen les notícies a la Sala de Coordinació), portalliteres, guàrdies de seguretat... tots es desplacen a la porta d’Ingressos. La trucada els ha comunicat que és un cas de mort imminent, si no arriba a tremps. Els familiars de la Sala d’Espera, captivats pel xivarri de tanta activitat sobtada, s’obliden per un moment dels seus parents i s’arremolinen a uns metres per no perdre l’espectacle.
    El pacient té, en efecte, molt mal aspecte. Groguenc, cobert d’una suor llefiscosa, febril, tremolós, amb uns ulls esmorteïts enormes en mig d’una cara cadavèrica, respira amb dificultat. No se saben les seves dades personals, una trucada anònima ha donat l’avís, però sembla que feia temps que el seu estat era cada cop més preocupant. Té evidents signes de desnutrició i deshidratació, i les seves paraules són dèbils i incomprensibles. És evident que delira, les seves respostes a les preguntes dels metges, gairebé inaudibles, no donen respostes vàlides.
    Mentre li apliquen sèrum i prenen mostres per analítiques, segueixen l’anamnesi. Ara ja són els Adjunts, atrets per la peculiaritat del cas. Però les paraules entretallades, acompanyades d’accessos de tos i de dificultat respiratòria, no ajuden gaire. Sembla que podria haver estat perdut en un desert, perquè en diverses ocasions es refereix a un beduí, o almenys creuen entendre. Això podria explicar el quadre, un home perdut al desert, sense menjar i amb poca aigua, rescatat per un nòmada que ha avisat a Urgències. Si, això encaixaria, si no fos...
    Si no fos que a Barcelona no hi ha deserts ni beduïns en molts quilòmetres de perímetre.
    Tanmateix, atesa la peremptorietat del cas, prescriuen iniciar tot un seguit de transfusions que el tregui de l’estat caquèctic en què està.

  • L'encàrrec
    Mercè Bellfort | 24/11/2014 a les 01:32
    La Gemma, l'editora li recordà per correu electrònic que se li estava esgotant la paciència, que el temps acordat per presentar-li l’esborrany de la novel•la s’havia exhaurit. Ell, desconsolat, no sabia com suplicar-li que li perllongués el temps de l’encàrrec. De fet sí que havia començat a escriure uns quants capítols – inconnexes, però- on les aventures esdevenien el plat fort de l’argument. Històries on els personatges estaven dissenyats precisament per captivar des de la primera paraula l’atenció del lector. Ell era ben capaç de donar vida a un pistoler del “far oest”, que, a cops de tret - o de pistola- despertava els instints més soterrats de l’esposa del xèrif; o se’n sortia amb subtilesa a l’hora de crear una història insòlita d’amor entre un beduí solitari i la lluna plena, a falta de femelles en ple desert; o es delectava inventant el perfil d’un metge forense que, bisturí en mà, feia més destrosses encara de les que havia trobat en el cos inert del pobre que ja descansava en la llitera d’acer inoxidable.

    Ell, que anteriorment havia publicat dues novel•les amb la mateixa editora, es trobava en una època d’impàs. No sabia ben bé si estava a un pas d’aquí, o a un pas d’allà. Confusió total. Resumint: se li havia fet de nit. De sobte, ell, el novel•lista que havia arribat a ser un “best seller”, es veia ara incapaç de contestar un correu a la Gemma explicant-li la seva situació personal.

    Malgrat el patiment que li estava ocasionant aquesta crisi creativa aprofità un moment de lucidesa per estirar del fil, del fil del telèfon per marcar el 112 i demanar amb urgència que algú l’assistís.




  • RE: (neo)Repte DLXXII: Urgències
    Leela | 24/11/2014 a les 09:57
    Teràpia

    El cap li bullia. Feia temps que no engegava el televisor. Les notícies arribaven sempre distorsionades y pessimistes. Com si al món no existís res més que les lluites, els desnonaments, les querelles, les manifestacions ! Es notava vella i amb poques ganes de fer res. Segurament aquell desànim era compartit per molta part de la població però ni ho sabia ni, en cas de que ho hagués sabut, la consolaria. Allò havia de canviar. Feia temps que se'n havia adonat. Però com tot l'important en aquesta vida, no trobava mai ni el moment ni la manera. Allò que necessites, quan no tens oïdes per escoltar-ho, acaba emergint abruptament. No feia ni un parell de dies que ell li havia dit "potser t'aniria bé tornar a escriure poesia" i aquest matí de sobte el senyal va arribar.

    Un missatge, arribat a la xarxa social - que li consumia la major part del seu temps dedicat a procrastinar - va fer entrada a la safata d'arribada, tímid. Va haver de recular per trobar l'origen de tota aquella conversa. Repte? quin repte? Ah, si! ara se'n recordava. Encara existeix? encara segueix en peu? Fa segles que no entro a la pàgina!

    Tímidament va escriure relatsencatalà al Google i va fer un clic. Era com entrar a una casa aliena. Es sentia incòmoda, perduda, entre tanta gent desconeguda. Poc a poc se li va dibuixar un somriure a la cara. Mira en foster!, mira l'angie i en Jeremias! oh! però si també hi és en Màndalf! que bé ens ho passàvem a les nits parlant d'oasis i beduins.

    El record de les vivències amb aquelles persones meravelloses la va tornar a captivar. Les paraules començaven a brollar, una mica tremoloses i insegures, però ben conscients d'haver tornat a casa.
    • RE: RE: (neo)Repte DLXXII: Urgències
      Leela | 24/11/2014 a les 16:54
      ja sé que és fora de termini però és que feia MAL a la vista aquesta Y !!

      Teràpia

      El cap li bullia. Feia temps que no engegava el televisor. Les notícies arribaven sempre distorsionades i pessimistes. Com si al món no existís res més que les lluites, els desnonaments, les querelles, les manifestacions ! Es notava vella i amb poques ganes de fer res. Segurament aquell desànim era compartit per molta part de la població però ni ho sabia ni, en cas de que ho hagués sabut, la consolaria. Allò havia de canviar. Feia temps que se'n havia adonat. Però com tot l'important en aquesta vida, no trobava mai ni el moment ni la manera. Allò que necessites, quan no tens oïdes per escoltar-ho, acaba emergint abruptament. No feia ni un parell de dies que ell li havia dit "potser t'aniria bé tornar a escriure poesia" i aquest matí de sobte el senyal va arribar.

      Un missatge, arribat a la xarxa social - que li consumia la major part del seu temps dedicat a procrastinar - va fer entrada a la safata d'arribada, tímid. Va haver de recular per trobar l'origen de tota aquella conversa. Repte? quin repte? Ah, si! ara se'n recordava. Encara existeix? encara segueix en peu? Fa segles que no entro a la pàgina!

      Tímidament va escriure relatsencatalà al Google i va fer un clic. Era com entrar a una casa aliena. Es sentia incòmoda, perduda, entre tanta gent desconeguda. Poc a poc se li va dibuixar un somriure a la cara. Mira en foster!, mira l'angie i en Jeremias! oh! però si també hi és en Màndalf! que bé ens ho passàvem a les nits parlant d'oasis i beduins.

      El record de les vivències amb aquelles persones meravelloses la va tornar a captivar. Les paraules començaven a brollar, una mica tremoloses i insegures, però ben conscients d'haver tornat a casa.
  • La Crida
    mjesus | 24/11/2014 a les 11:43

    Un dels antics feu una crida: el repte agonitzava i urgia una solució dràstica. Un missatge el convidava a participar al fòrum de les paraules que se celebraria en setanta-dues hores. Un munt d’emocions el van envair: sorpresa, alegria, incredulitat... en Badawi recordà els bons temps d'abundància en que es convertí en un rèptil virtual, rèptil sí, o reptaire, com els agradava nomenar-se als participants del repte.

    Recordà com s'amagava rere el rocam entremig de les dunes, observant la dansa dels reptaires, una dansa que captivava i feia somiar, una dansa que seduïa amb bells mots. El ritual començava quan la lluna il·luminava el campament i les siluetes retallades sobre les dunes apareixien una a una en aquell oasi. No recordava els noms dels beduïns, però sí l'esperit que els impulsava a crear noves i fresques històries, nit rere nit. Feien un cercle i compartien sentiments, desitjos que alimentaven les seves ànimes i les dels espectadors silenciosos. Foren anys rics en paraules i competicions que feien progressar l'escriptura i alhora la complicitat dels participants. Amb el temps, els beduïns anaren marxant a poc a poc i el vent del desert escombrà les restes de l'antic campament.

    Aquest breu resum parla del grinyol feble del silenci de les paraules i la gratitud a una historia que acaba aquí. Valia la pena salvar el repte agonitzant? Calia seguir la crida?

    Una sola ullada al fòrum i en Badawi ho va tenir ben clar. S'emocionà, els mots retornaven, el repte per uns moments rebia la sang dels antics. No es va poder resistir, va empassar saliva, respirà a fons i començà a escriure.

    “Acabo de fer una fotografia a través del vidre de l’estació, policies i ambulàncies romanen al voltant d’una figura inert..”

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: