Una història de tantes sobre la trista incomprensió de la virtut de la peresa.

Un relat de: Leela
Ja de ben petit quedà captivat i impressionat per una història que la seva àvia li explicava. Era la d’un baró que va pujar dalt d’un arbre i no s’hi va moure més, limitant-se a observar el devenir de les persones que eren al terra. Per ell, que no era ni baró ni vassall, sinó només un nou esclau, aquella era la història d’una noble gesta que, com a poc, li semblava heroica i alliberadora.
Encarar el dia a dia era però la proesa que a ell li havia tocat superar. El transcórrer de la vida quotidiana se li feia molt monòton. Els dies eren inacabablement fatigosos: la seva similitud, la seva grisor. La cadència de les estones se li encadenava com un grilló als turmells i li feia desitjar, dia si i dia també, fugir d’aquell món.

A la feina deien que era un gandul. Les noies amb qui sortia el consideraven un dropo i, cansades de que no volgués divertir-se, l’abandonaven dient que no tenia ni passió ni sensibilitat. Els seus pares, feia anys, l’havien dut al metge molt preocupats. Era un vailet que no jugava amb ningú, només obria els seus immensos ulls per observar encuriosit tot el que l’envoltava. Malgrat que un seguici de metges havien diagnosticat la seva normalitat en quant a capacitats intel•lectuals i to muscular, van aconseguir que un de ben espavilat, a canvi d’una xifra substanciosa, els signés un certificat dient que tenia una malaltia estranya. Així, va quedar estigmatitzat sempre més per l’estrany apel•latiu de malalt de virtum desidium i, gràcies a ell, va poder sobreviure endormiscant-se a les cantonades de la que havia de ser la seva crònica vital.

La història, si hagués estat per ell, hauria acabat aquí mateix. No fou així però gràcies a que el record de la narració sobre aquell baró va obrir-se camí entre les seves neurones fatigades. Així, un dia va decidir emular-lo. Diuen que va esdevenir savi, observant des d’allà dalt aquest món i les seves gents que a ell només li inspiraven ensopiment i somnolència i que, irreflexivament, el titllaven de peresós.

Comentaris

  • Criticar una virtut[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-02-2013

    Jo també el vaig llegir el relat del baró dalt de l'arbre, fa uns quant anys.

    I penso que cadascú arriba un moment (a uns més aviat que a altres, a alguns de forma més compta-gotes o, snif, a d'altres MAI) en què allò que és i que ha de fer ha de se PORTAT A TERME. En aquest cas la vida dedicada a l'observació, amb tranquil·litat, això és tot i és molt perquè és l'essència d'aquest personatge.

    En la vida real trobo que trobar (perdó per repetir verb) aquestes essències en els altres fan que l'existència tingui un valor millor que el que ens entestem sovint a donar-li disfressant-la de mil maneres perquè sigui monòtona/mediocre/buida (en tants per cents).

    Jo vaig llegir un conte il·lustrat d'un ratolí que es diu Frederick. Observa com els seus companys no paren, aqueferats recollint teca per passar l'hivern. Dies i dies. Ell només mira. Els altres no estan gaire contents de la seva 'ganduleria'.
    Arriba el temps d'estar-se a dins, fred i foscor, temps obligat a l'amagatall. Els ratolins arriba un dia que acaben el menjar i estan molt tristos. De cop, Frederick es posa dalt d'una pedra i els fa tancar els ulls. Els explica, amb paraules que són imatges, l'escalfor del sol, els colors de la terra, les olors de, els cants de,...
    Tots somriuren, amb benestar, alimentats així. Aleshores se li disculpen i un li diu: 'Tu ets poeta!'. Frederick es ruboritza (és humil).


    Mena

  • Paradoxa[Ofensiu]
    franz appa | 05-02-2013

    Potser vivim entre paradoxes, contínuament (i la més gran de totes: que no ens n'adonem). Aquesta història és una il·lustració perfecta de com els resultats de les accions (o no accions, més aviat, aquí) ens duen per camins equívocs,o a llocs on mai no haurien d'arribar d'acord amb la voluntat dels seus protagonistes.
    També és un bon exemple de com ens influeix la literatura, com provoca canvis en les nostres accions, com en definitiva es cola entre els nostres pensaments i acaba duent-nos a actuar de determinada manera. En aquest cas, una literatura escrita,sí, però transmesa oralment, cosa que ens remet a les tradicions dels pobles pre-alfabetitzats on els mites, llegendes, contes i rondalles circulaven de boca a orella i esdevenien una matèria essencial en els lligams que unien a les gents i les identificaven com els delmateix clan, tribu o nació.
    Hi deu haver una nació dels dropos?

  • La virtut de saber mirar[Ofensiu]
    allan lee | 18-01-2013

    No sabia que era un conte de I Calvino, gràcies al company Francesc me'n assabento. Tot i que em sonava i no podia precisar de què. Fas una paràbola ben construïda sobre les actituds i les normes socials. L'home que és diferent per qualsevol motiu de la resta d'homes queda titllat, separat. és possible, com diu a la bio de un company d'aquí, que "Senti un tambor diferent". Tot i que el relat és recorregut per un fil d'ironia, no deixa de mostrar-nos l'evidència profunda: potser diem peresa a moltes quietuds que tenen un motiu no gens fútil. M'ha agradat molt! Estimada Leela, quin goig veure't aquí. T'envio una abraçada moooolt gran;-)

    a

  • El baró...[Ofensiu]
    F. Arnau | 16-01-2013

    Una gran història del gran Italo Calvino, la del Baró que es va pujar a l'arbre per ser lliure i que després s'adona de que era un autèntic esclau. Sobre aqueixa base has construït el teu microrelat que es llegeix amb autèntic plaer.
    L'enhorabona!
    Una abraçada!
    FRANCESC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Leela

Leela

81 Relats

639 Comentaris

108094 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:

Totes les persones grans van ser nens (encara que poques d'elles ho recorden)

El petit príncep. A. de Saint Exupéry



********
El meu e-mail:
leela.arc@gmail.com

********

Foto: Leela
(Futurama, de Matt Groening)