...m'encanten els finals sorprenents, i creu-me que el teu m'ha deixat literalment amb la boca oberta. M'agrada molt com escrius. Enhorabona i gràcies pel teu comentari.

Una abraçada,

Ayla.

Sorpresa al llegir un relat tan ben descrit d'un fet tan habitual com és prendre un cafè. M'ha agradat molt.

Afalagada pel seu comentari i valoració del meu relat. Li agraeixo sincerament els minuts que m'ha dedicat.

Una abraçada.

...pensant que estic fent una promesa que no vull cumplir.

M'agrada molt com t'expresses.

Una abraçada.

...pel teu comentari. Sempre és agradable saber que a algú li agrada el que escrius.

M'ha agradat molt el teu relat... com expresses la impotència d'estimar a algú que no s'ho mereix.

Enhorabona, Nyanga.

Una abraçada.

No puc parar de repetir... quina pena, quina pena...!
Un relat trist, però encisador... Com es pot amagar un amor així tota la vida? Sembla impossible...

Gràcies per el comentari, m'afalaga que us hagi agradat... espero aprendre molt de vosaltres.

Una abraçada.

Amb quina elegància descrius unes emocions tan bàsiques i instintives... No tinc més paraules.

... per el comentari. Però sobretot, gràcies per la crítica constructiva que m'has fet. Em vaig fixar tard en la repetició del verb adonar... ja no ho podia canviar, i la veritat es que ara, rellegint el text em fa mal d'ulls. Recullo els teus consells i els posaré a la pràctica, perquè em serviran molt, sens dubte.

M'ha agradat la teva curiosa història, el fet de que siguin els gats qui la relatin, i que això es vagi veient a mida que va avançant el text.
M'ha recordat vells temps, al poble... ja que en tots els pobles sempre hi ha hagut un personatge una mica boig que tothom coneix.

Gràcies altre cop... Una abraçada.

...gràcies al teu comentari, i he començat per llegir aquest teu primer relat.
M'ha encantat la naturalitat amb la que està escrit. És un fet tan quotidià que no he pogut evitar sentir-m'hi identificada. Aquestes petites converses sense un sentit aparent, però que amaguen alguna intenció conscient o inconscient.
Et seguiré llegint, segur que m'emportaré més d'una sorpresa agradable.

Ah, i gràcies per el teu comentari tan positiu, m'ha animat molt a seguir escribint... o almenys a deixar entrar a la inspiració quan torni a trucar a la porta... :)

Una abraçada!

...continuïs amb la historia. M'he quedat amb ganes de saber més... ;)

M'ha encantat, em sembla molt ben relatat i m'ha sorprès el rempell que de sobte li agafa a la protagonista quan decideix entrar per la porta sense saber la resposta... hagués estat molt més sensat esperar, però és clar, llavors no hi hauria conte... Espero la continuació!

uN peto!

...i com descrius.

És tan dificil compartir amistat i amor alhora, sobretot quan aquest últim no el pots expresar i has de fer un gran esforç per deixar que "corri l'aire", quan et mors de ganes d'estar al seu costat dia i nit. És ben complicat...

Una abraçada, Cristina.

Primer de tot, donar-te les gràcies per respondre la meva pregunta al fòrum... ara ja no em preocupa que triguin, "no obstant" (que bé que m'ha anat llegir el teu mot) segueixo impacient per veure el meu PRIMER relat publicat. No és gran cosa, "però" l'he fet jo i em fa il.lusió.
Jo també em repeteixo amb els "però" i és al cap de dues o tres relectures del text quan me n'adono i em fa molta ràbia. Sempre va bé tenir altres paraules a la recambra per a substituïr-lo.
Gràcies. :)

Simplement, dóna-li temps... si t'estima de veritat, tornarà.
Sé que és molt dificil perquè jo estic passant pel mateix, però no hi ha més remei, no podem deixar passar la nostra vida pensant en els demés. Sigues forta i una mica orgullosa, no deixis que juguin amb els teus sentiments.

M'ha encantat el teu relat, és exactament el que sento jo ara mateix.

Ànims.

Ens passem la vida esperant... que es compleixi un somni, que la persona estimada ens faci cas, que la nostra vida sigui plenament feliç... sense adonar-nos que la millor felicitat és estar contents amb el que tenim, sense haver d'esperar a tenir més per a ser feliços.

Un relat senzill, agradable, plè d'emocions que tots hem sentit alguna vegada, que et fa adonar que l'espera no serveix de res sense perseverànça, encara que el resultat final sigui un xic diferent del que haviem imaginat.

Gràcies, Loieta, per a compartir-ho amb nosaltres.

Sort!

Jo també recordo el primer petó... Inexpert, curt, però tan innocent i dolç que fins i tot fa mal pensar-hi.

Per un moment he pogut canviar el color dels ulls i l'entorn, i he pogut sentir el mateix que tu... un inexpert i càlid primer petó a un primer amor extrany i dolç...

El meu tenia els ulls blaus, com un troç de cel, i petits, molt petits.

Aquest relat ha estat (sense tu voler-ho) un regal per la meva nostàlgia infantil.

GRÀCIES PER COMPARTIR-LO...