Nosaltres

Un relat de: Calderer

NOSALTRES


Vivia en una caseta atrotinada als afores del poble, on començava la carretera que duia al cementiri. Era coix, borratxo i sabater. I valencià. La gent del poble li deia "el valencià", els nens el "tio Cagumdeu". Nosaltres no l'anomenàvem de cap manera, l'odiàvem.
La gent assegurava que quan no anava mamat tenia molt bones mans i que era un sabater excel·lent. Però sempre te'l trobaves pel poble ranquejant, més pel vi que no per la coixesa.
Els nens li feien burla i entraven a robar a l'hort que tenia darrere la caseta. Quan se n'adonava sortia, borratxo i fent tentines, a escridassar-los. Brandava el bastó amb què s'ajudava per caminar i els cridava uns insults i renecs terribles:
-Malparits! Bords! Cagumdeu! Com vos agarre!
Els nens es feien un tip de riure i, de lluny, li ensenyaven les panotxes de blat de moro que li havien pispat.
-Cagumdeu! Vos fotré les panolles pel cul!
-Cagumdeu! Cagumdeu! -Li cridaven ells mentre se n'anaven cap al poble a fer altres malifetes.

Odiava la canalla i els gats. A les criatures no els podia fer res però als gats els matava. Es quedava quiet en una hamaca a l'hort, aparentment adormit, i quan entrava algun gat li llençava un roc. Malgrat anar sempre begut sovint l'encertava i deixava l'animal malferit, llavors amb el bastó el rematava a cops. Tot l'esforç que no dedicava a treballar el dedicava a matar gats. I quan en matava un el penjava d'un pal al mig de l'hort, com un avís per als altres, com si fos un espantaocells. El deixava allà fins que es podria i el cos es desprenia i queia a terra. Llavors llençava les restes a un munt que tenia en un racó, l'acumulació de molts anys de gats morts, una veritable ossera. La cua quedava penjada del pal, onejant al vent, durant mesos i mesos.
Aquell dia -en feia tres que anava borratxo- ens vam conxorxar i i vam anar tots a la caseta. Feia una olor àcida i fastigosa: a pixats, a vi i a vòmit. Ell dormia o potser estava mig inconscient. Ens hi vam apropar, el vam envoltar i, de sobte i tots alhora, ens hi vam abraonar. El vam atacar per totes bandes: la cara, les mans, les cames. Es despertà amb un xiscle esgarrifós, els ulls esbatanats de terror intentant veure'ns. Movia les mans amb gestos inútils intentant apartar-nos de la cara. Però érem molts i no teníem por. Va provar de fugir però, engavanyat pels nostres atacs, va caure just mentre obria la porta, amb un darrer crit inhumà. I així va quedar, estès, mort, amb mig cos dins de la casa i mig a fora.
Al cap d'unes hores uns nois que anaven a robar-li panotxes el van trobar.

Quan van arribar el jutge i el metge forense encara hi érem, entre la gentada, observant:
-Una aturada cardíaca provocada per un delirium tremens -Afirmà el metge.
-I les esgarrinxades que té per tot arreu? -Preguntà el jutge.
-Se les ha fet ell mateix. El delírium ja ho fa, tenen al·lucinacions d'animals que els ataquen o que se'ls fiquen sota la pell. Es fereixen intentant defensar-se. Una mort ben horrible.
-Acabem, doncs, que vinguin els de la funerària i que se l'emportin.

Nosaltres també vam marxar, invisibles, roncant i miolant de satisfacció i disposats, per fi, a descansar en pau.

Comentaris

  • Genial troballa argumental[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 09-06-2009 | Valoració: 10

    Si no fos pel "miolant" que apareix al final, la imatge dels nens roba-panotxes no s'hauria substituït mai per la colla de gats que van per feina. El gir que fa la història ben a l'acabament és una espurna d'enginy que deixa un regust dolcíssim a l'enteniment, barreja de sorpresa i encanteri. A mi, personalment, m'atrauen molt aquests relats construïts sobre quelcom que s'amaga durant tota la narració i no es desvetlla fins ben bé la darrera línia, amb un llenguatge planer que també t'entabana perquè et fa rumiar el següent mentre ho llegeixes: "molt bé però, hi ha alguna cosa més?". I tant, que hi ha quelcom més! Decididament, genial.

    llpages

  • La realitat es dura[Ofensiu]
    paparola | 20-04-2009

    M'enrecordo la primera vegada que vaig veura entrar una dona atonyinada pel marit entrar per la porta d'un hospital....jo pensava que era un fet d'altre epoca. I el que es ben cert es que en un segle on tot avança , anem enrera amb en comprensió, amb dialeg i amb el dret mes important; respecte cap l'altre. Be, el teu escrit, reflexe el egoisme del home i la manca de dialeg molt ven reflexat. Pero fa esgarrifança, pensar,que mes de les que ens pensen es un fet real. I la pregunta es quan aquests fets seran passat.

  • Gràcies...[Ofensiu]
    Ayla | 06-04-2009 | Valoració: 10

    ... per el comentari. Però sobretot, gràcies per la crítica constructiva que m'has fet. Em vaig fixar tard en la repetició del verb adonar... ja no ho podia canviar, i la veritat es que ara, rellegint el text em fa mal d'ulls. Recullo els teus consells i els posaré a la pràctica, perquè em serviran molt, sens dubte.

    M'ha agradat la teva curiosa història, el fet de que siguin els gats qui la relatin, i que això es vagi veient a mida que va avançant el text.
    M'ha recordat vells temps, al poble... ja que en tots els pobles sempre hi ha hagut un personatge una mica boig que tothom coneix.

    Gràcies altre cop... Una abraçada.

  • Resposta a la carta oberta anterior que també es va penjar en forma de post[Ofensiu]
    Calderer | 03-04-2009


    Calderer 03-04-2009 01:02


    Em dieu que "No sóc cap expert en la matèria però m'ha semblat bé enviar-vos aquesta carta, sense voler ofendre ni amb ganes de polemitzar." Doncs em dirigiu una carta em que em judiqueu per la meva condició de metge i doneu per fet que aquest és el motiu de la meva presunció. Sort que no voleu ofendre ni polemitzar! No vull entrar en un argument tan barroer i tan personal, només us diré que els meus pares, oncles, avis, han estat torners, lampistes, filadores, cambrers...i que jo sóc el primer universitari de la família. Estic molt orgullòs d'haver acabat una carrera i de ser metge i ho considero tant un èxit personalcom familiar...però us asseguro que el fet no em provoca ni arrogància ni prepotència. Potser els nombrosos metges de la vostra distingida família són d'una altra pasta i per això ens judiqueu a tots per un igual.

    En quant a la resta que em dieu. Sí, tinc una correctora que em revisa els textos que envio a concurs; no m'avergonyeixo de fer faltes d'ortografia, el que m'avergonyiria seria no intentar millorar dia a dia. En quant a si estic endollat als concursos no sé què voleu dir.
    Respecte a les puntuacions...no he posat mai cap puntuació, penso que un comentari sincer, respetuós i ben fet té més sentit que qualsevol puntuació. Per tant no entenc perquè em dieu això. Respecte a la poesia...no comento poesia, no en sé, les que he escrit jo són mediocres i, per tant, em sento totalment incapaç de comentar la dels altres. Tampoc entenc, doncs, perquè em parleu de poesia... no em confondreu amb un altre?
    Suposo que el vostre escrit respon al meu post referit a les faltes d'ortografia dels joves. He seguit les darreres setmanes els textos de diversos joves i els he intentat comentar amb sentit, fent-los veure les possibles millores dels seus textos i animant-los a continuar. Potser havia de dir-los que el que havien escrit era meravellòs i ja està? Penso que si estem aquí és perquè ens critiquin i així poder corregir els errors que tots fem. Però tots els joves que he comentat ho feien força bé i si tenien faltes d'ortografia eren poc importants i les compensaven amb la imaginació i la força de les seves històries.......ara he trobat alguns que feien unes faltes d'ortografia esgarrifoses i que en realitat no escrivien en català...ho feien en castellà (estructures, locucions, frases fetes..) amb paraules catalanes...aquests no els he pogut comentar i animar... més aviat m'han desanimat i entristit. No crec que sigui culpa seva que dominin tan poc la llengua. El sentit del meu post era que la gent de RC opinés sobre aquest fet i on pensaven que estava el problema. Jo imaginava que la gent jove que començava a escriure ens superaria als "vells" en el domini de la gramàtica, però he vist que no i això, francament, m'ha entristit. Crec que és un fracàs de tota la societat que després de tants anys d'autonomia, immersió lingüística i mitjans de comunicació propis encara estem així.
    I per acabar us repto a que m'indiqueu un sol dels meus comentaris que sigui volgudament ofensiu o que molesti a algun autor jove.
    Emparleu també dels meus llibres publicats i de grans èxits. Torno a preguntar-vos, no em confondreu amb algú altre? Jo estic molt orgullòs dels meus premis però alhora tinc molt clar que són modestos i encara quan poso "escriptor" em fa un nosequè...procuro dir que escric i si poso o dic escriptor sempre hi afegeixo aficionat.

    Com s'ha fet tard ho deixo aquí. Per acabr dir-vos que no he entès el sentit de la vostra carta oberta. Com heu penjat aquesta carta com a comentari en el meu últim conte també penjaré aquesta resposta allà.

    Bona nit

    Lluís

  • Carta oberta a RC[Ofensiu]
    doctor_zibago | 02-04-2009

    Dr. Calderer: li escric aquesta carta per intentar fer-li veure quatre coses que crec que hauria de tenir clar abans de judicar als altres.
    La vostra bio parla a l'abast dels vostres èxits literaris, dels llibres publicats, del bo que sou com a escriptor. Enhorabona però la humilitat no és precisament una de les vostres virtuts més glorioses. Al veure que sou metge ho he vist clar. Els de la vostra professió, i no tots per sort, us creieu uns éssers superiors, que mireu per damunt l'espatlla i amb cara de suficiència als ignorants, malalts o no, que s'atreveixen a preguntar-vos quelcom. Sou els "gurus" de la tribu i disposeu de la vostra preparació tècnica com a escut davant els altres desgraciats humans. I no ho dic com a insult, ni molt menys, sinó que en conec un munt de metges que actuen així com a resultat del sentiment que us inculquen a la Facultat ja que jo he estudiat en ella i ho sé de primera mà. I això no treu que tots siguin unes boníssimes persones. (Tinc 5 metges a la família i ho reconeixen).

    Parlant de literatura us he de donar la raó que no cuidem gens la nostra llengua. Vos teniu el grau 3 i té molt de mèrit, però tot i així, sigueu-me sincer: Us corregeixen els escrits o esteu endollat als certàmens literaris?
    He llegit comentaris de persones de RC, i algunes a la llista dels més valorats, que fan faltes d'ortografia horroroses. Em per hem, a per ha. dona per dóna, deu per Déu...
    Cal que, amb esperit constructiu, els que en sabeu tant els hi feu veure amb estimació com ho fa un mestre als seus alumnes. Sense menyspreu ni paraules o puntuacions inútils que l'únic que fan és desmoralitzar al autor aprenent. I alguns consagrats ho fan,i això és lleig.
    I en quan a poesia n'hi ha per tots els gustos. Uns acèrrims defensors de les normes acadèmiques i d'altres que prefereixen el vers lliure, sense mètrica ni ritma ni consonància. Tot és vàlid i permès. I recordeu que hi ha una norma que parla de la llicència poètica?

    No sóc cap expert en la matèria però m'ha semblat bé enviar-vos aquesta carta, sense voler ofendre ni amb ganes de polemitzar. Faré servir un pseudònim tot i que no sóc cap troll, ja que veig que vós també,si convé, ho feu servir.

  • Bon títol[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 28-03-2009 | Valoració: 10

    Relat afilat. Molt real, de ben segur.
    Un cop llegit acarono el títol.... m'omple.... nosaltres i l'entor. Gràcies.

  • Bon conte de fantasmes[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-03-2009

    Resulta aquest un bon conte de fantasmes, amb elements fantàstics, terrorífics i quotidians ben dosificats, que en conjunt ofereixen al relat una barreja de realitat i originalitat en parts oportunament compensades.

    El final, tot i intuir-ho ( pel tema a què fa referència ), resulta ser una sorpresa...

    Ha estat una lectura molt grata!
    Passaré a llegir-te més sovint, en vista de la qualitat que he trobat al teu racó.

    Et vull agrair, de pas que sóc aquí, el comentari que has fet als nanos monosíl·labs: gairebé és un microrelat monosil·làbic, que em va encantar en trobar-ho!

    Ara t'envio una abraçada ben forta,
    Unaquimera

  • També va de fantasmes[Ofensiu]
    Maria Clara Prat Roig | 22-03-2009 | Valoració: 10

    Com el meu conte que has comentat.

    Fa molt temps que el vaig escriure i de fet abans de que sortís la moda per la televisió. No me'l vaig plantejar, em va sortí així, hi han contes que se't fiquen al cap i no sé perquè et va sortint la història o el diàleg tot sol. De fet, a través del diàleg dels esperits surten molts temes, la vida i la mort, la manera d'enfrontar la vida, el destí...

    Està bé el teu conte, m'ha agradat perquè al final m'ha sorprés.

    No sé quan fareu la propera trobada, jo aquest any estic estudiant per oposicions i tinc els examens al juny, fins que no acabi estic molt embolicada estudiant i fent programacions, no tinc ni temp`per escriure, pero`quan tot això acabi sí que m'agradarà venir a alguna trobada.

    Arreveure

  • Amb memòria i admiració[Ofensiu]
    nuriagau | 22-03-2009 | Valoració: 10

    M'he rellegit aquest relat tenint molt present els teus comentaris al fòrum:
    ·En primer lloc, recordo que deies que si es presentava un relat sabent, ja des del principi, que es tractava d'un relat de fantasmes es perdia el factor sospresa.
    ·En segon lloc, demanaves ajuda als relataires valencians per tal que et facilitessin renecs en valencià.

    Tenint ambdues coses presents, t'haig de dir que:
    ·el factor sorpresa l'has sabut aconseguir malgrat la lectura del relat s'iniciï sabent que es tracta d'una història de fantasmes;
    ·els renecs valencians encaixen a la perfecció al relat i acompanyen, harmònicament, el retrat del protagonista.

    Rep la meva felicitació (amb molta admiració, eh?).

    Núria

  • Bona nit company![Ofensiu]
    F. Arnau | 22-03-2009

    Aquest relat teu és genial!
    El desenllaç és imprevisible, una de les premises dels relats curts que has dut fins els darres extrems. Com als relats del Calders...
    Amb raó el consideres el teu mestre. A mi també m'agradaria poder fer contes d'aquesta qualitat.
    El llibre dels contes de fantasmes el trobe tot un encert, i done gràcies de haver-hi participat.
    I de la referència als valencians, no et preocupes. Ací al País Valencià es té molt pitjor concepte dels catalans...
    Una forta abraçada!
    FRANCESC

  • El destí té aquestes ironies...[Ofensiu]
    Romy Ros | 22-03-2009

    els personatges cruels moren cruelment i patint tant com ells han det patir...una vegada més el teu relat m'ha enganxat!

  • Barret![Ofensiu]
    copernic | 21-03-2009


    Només el gir final ja valdria el cent per cent de l'exclamació, a part de la doble sorpresa quan descobreixes que també havies amagat el tema. És d'aquells relats que es construeixen cap a enrere a partir d'una idea brillant. Digne guanyador del repte, doncs. Ho reconec públicament ara que en Vladimir va confessar que havia estant dubtant entre el teu i el meu. El teu és millor, sincerament.
    Una abraçada!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

76265 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.