Cartes... Silencis...

Fa un parell d'hores que en Jofre Monjo ha arribat de l'estació. Ha anat a Maçabrut del Boscam, a l'enterrament del seu amic d'infantesa Eliseu Jardiel. No s'ho pot treure del cap. L'Eliseu, el seu amic!...
Durant tot el viatge, la Isabel, la seva dona, no parava de parlar. Ell la sentia, però no l'escoltava. Ell, a la seva manera, a la seva dona, sempre l'havia estimat molt. Era una bona dona, una bona mare, una bona àvia... però... no, no... era el que ell hauria volgut...

-Jofre! Jofre! Escolta'm -es queixava la Isabel, cansada de parlar sola.
-Perdona, Isabel. Què deies? -contestà d'esma en Jofre.
-Res, no deia res! -replicà ella amb una mica d'irritació.
-Isabel, perdona'm. Fes-te càrrec de la meva situació. He perdut l'amic, l'amic d'infantesa...
-Està bé. No et diré res més! -s'enfadà la Isabel. I restà callada.

En Jofre va agrair el silenci de la seva dona. Ja va notar que a ella no li agradava que no li fes cas... Tant se val! Ja li passaria! Ara no feia més que donar voltes i voltes als records que pugnaven, tots a la vegada, dins el seu cervell, per a resultar cada vegada més confusos.

-- o O o --

Quan ha arribat, el primer que ha fet és prendre una dutxa calenta i llarga. Els pensaments anaven amunt i avall. Quants... quants records!
El dia abans l'havia telefonat, amb veu tremolosa, l'Elisenda, la germana petita de l'Eliseu... Quina banalitat! Per un moment va pensar en les vegades que l'Eliseu, molt delicadament, donava entenent que volia que ells, l'Elisenda i en Jofre, formessin parella. Pobre Eliseu! Ell... ell no va saber mai que els sentiments d'en Jofre no anaven pas per aquest cantó.
L'Elisenda... Sí, en Jofre sempre havia tingut la sensació que l'Elisenda li anava al darrera. Li dolia, li sabia greu... Ell l'apreciava molt, l'Elisenda... Era la germana del seu amic Eliseu...
Es va sentir alleugerit quan ella va començar a festejar amb en Ricard, un estiuejant de Barcelona.

-- o O o --

-Mama, estàs massa nerviosa! Calma't! -demanava l'Elisabet a la seva mare-. Com vols que el papa no t'estimi? D'on ho treus?
-Veuràs, filla. Saps que la setmana passada vam anar a Maçabrut del Boscam. A l'enterrament de l'Eliseu, l'amic d'infantesa del teu pare...
-Sí. I tu, mama, saps que jo no hi vaig poder venir per no saber on deixar...
-Sí! Ja ho sé! Aquest no és el cas... Veuràs... Vam tornar a veure l'Elisenda, la germana de l'Eliseu. De primer no hi vaig donar importància, però... quan es van veure, es van abraçar i van plorar. En Ricard, el marit de l'Elisenda, i jo, no sabíem què fer.
-Què vols dir?
-El que he dit! Tots dos estàvem una mica violents. Ja ens havíem saludat tots, i ells continuaven junts.
-Però, mama! Altre vegada tornes amb aquesta vella gelosia vers l'Elisenda. El papa sempre, sempre t'ha estat fidel. No crec que tinguis queixa del seu comportament.
-La veritat és que sempre ha tingut una delicadesa extrema... amb mi, amb tu i amb el teu marit i amb el vostre fill Eliseu...
-El papa i l'Elisenda es coneixen de molts anys. Tots dos han tingut una gran pèrdua: ella, la del seu germà, i el papa, la del seu amic de tota la vida. És molt natural que s'abracessin...
-Tu, tot ho veus clar! Jo, no.
-De totes maneres, no crec que tinguis motius...
-Elisabet, el teu pare i l'Elisenda es van tornar a abraçar quan ens vam acomiadar... L'abraçada fou llarga i, quan es van separar, ella li va donar una carta...
-I què deia aquesta carta?
-Com vols que ho sàpiga?
-Que no li vas preguntar al papa?
-Sí! Ell em va dir que era una carta de l'Eliseu.
-Tot aclarit. Què més vols?
-Que no m'ho vaig creure. La carta devia ser d'ella!
-Mama! Com pots ser tan mal pensada.
-Filla... els anys. Cada vegada penso més i més, que tu ets dius Elisabet... per ella!
-Mama, què dius! Ella es diu Elisenda... Elisabet és una variant del teu nom: Isabel.
-Això era el que volia, el teu pare, que creguéssim. Ja li va anar bé aquesta coincidència en el començament del noms. Recorda que, de petita, a tu et deia moltes vegades Elis.
-Què vols dir amb això? Quan va ser padrí del meu fill, també va insistir en posar-li Eliseu, com el seu amic...
-Una altra coincidència! Que no ho veus, filla! També al nen li deia Elis...
-Mama!
-Ho sento, ho sento! No puc fer altra cosa...
-Doncs treu-t'ho del cap... Mama, ara no em puc quedar més. He d'anar a buscar al nen al col·legi. Demà passaré amb més temps... i continuarem parlant. No t'hi encaparris massa. Adéu!
-Adéu, filla, adéu.

-- o O o --

En Jofre sabia que havia vingut la seva filla Elisabet, sabia que s'havia tancat amb la seva mare, sabia que ell hauria estat el tema de conversa... però tant se val! No tenia ganes de discutir; es va tancar en el seu despatx, va encendre la llar de foc. Sempre li havia agradat la caseta de camp que habitaven, una casa antiga, rústega però acollidora. Li agradava el fet de tenir llar de foc a quasi totes les habitacions.
Després agafà la capsa de sabates plena de les cartes de l'Eliseu, començà a mirar-les... encara les tenia dins dels sobres corresponents. Agafà la primera i llegí:


CARTA NÚMERO 1 - AGOST DE 1950

Estimat amic Jofre,
Des que hem vingut a viure a Maçabrut del Boscam et trobo molt a faltar.
La casa en què vivim és molt bonica. Jo tinc una habitació per a mi sol. No l'he de compartir amb el meu germà Elies.
La meva germana Elisenda també té una habitació per a ella sola.
La meva mare em diu que donis molts records als teus pares.
Adéu, rep una forta abraçada del teu amic que t'estima

Eliseu

Era la primera carta. Tenien cinc anys. Tenien una amistat que va durar... es van veure molt sovint, durant molt de temps.
La va posar en una pila al terra al costat de la llar. Expressament va triar una altra carta, la tragué del sobre i també la llegí:

CARTA NÚMERO 5 - GENER DE 1951

Estimat amic Jofre,
He rebut la teva carta que em dóna molta alegria. Estic molt content de que els teus estudis vagin tan bé. A mi no em va malament del tot.
Aquí, al poble, he fet bastants amics, però no n'hi ha cap que ho sigui com tu. Tu sempre seràs el meu millor amic. Espero que jo sigui el teu millor amic també.
[…]
La meva mare em diu que donis molts records als teus pares.
Adéu, rep una forta abraçada del teu amic que t'estima

Eliseu

Continuà llegint...

CARTA NÚMERO 10 - JUNY DE 1951

Estimat amic Jofre,
Avui estic molt content ja que t'he de dir de part de la meva mare que estaríem molt contents que aquest estiu vinguessis a passar uns dies amb nosaltres.
La meva mare diu que et vindríem a buscar a l'estació.
[…]

En Jofre anava fent pila. Llavors notà que s'obria la porta i entraven la seva dona, la seva filla i el seu nét.

-Hola, avi! -saludà l'Eliseu corrent a fer-li una abraçada.
-Hola, fill! -contestà en Jofre, corresponent i omplint-lo de besades.
-Hola, papa! Com estàs?... -saludà l'Elisabet, acostant-se a fer-li un petó.
-Ja ho veus, filla! Aquí, repassant la vella correspondència amb l'Eliseu...
-Però, avi! A mi no m'has escrit cap carta -digué espontàniament el nen.
-No! és veritat, a tu, no. Em referia al meu amic Eliseu. El recordes, veritat? L'havies vist alguna vegada...
-Em sembla que sí... però... no gaire.
-Què en faràs, d'aquestes cartes? Com és que les tens per terra? -preguntà la Isabel.
-Veuràs... Veureu... Les rellegeixo per última vegada, les deixo aquí terra i després les cremaré...
-Avi, et puc ajudar? -preguntà l'Eliseu.
-No! -contestà ràpidament l'àvia-. És perillós, et podries cremar...
-Ja el vigilaré... ho farem amb compte. Oi, Eliseu, que ho farem amb molt de compte?
-Sí, avi! Podem començar?
-D'una en una i a poc a poc.

Avi i nét es posaren a la feina. En Jofre anava donant les cartes una a una i l'Eliseu amb molta cura les llançava a la llar.

-- o O o --

-Papa! La mama em va dir que, l'Elisenda t'havia donat una carta del teu amic. També l'heu cremada?
-No, filla. Aquesta no l'he cremada. Encara no he tingut forces per llegir-la.
-I... a què esperes?
-No ho sé. La veritat és que no trobo el moment. De totes maneres, estic rellegint totes les cartes... encara no he acabat...
-Papa, jo no he dit res. La mama s'ha avançat... però ves en compte amb el nen...
-No pateixis. El nen ho fa amb molta cura i jo el vigilo. Les tira al bell mig del foc, i, si alguna queda apartada, les hi acosto jo amb els molls.
-Papa, no sents curiositat per saber el que et diu, el teu amic, amb la seva última carta?
-Sí, filla, molt. Però encara no tinc valor per a fer-ho -mentre contestava, en Jofre ensenyà la carta encara dins el sobre sense obrir.

El sobre era d'aquells tan antics amb una orla negre... de dol. En Jofre la va guardar dins la capsa, en últim lloc. Les cremava de mica en mica... encara trigaria a llegir-la. Semblava que tenia por de saber el que podria dir.

-- o O o --

-Avi, avui quantes cartes tenim per cremar?
-Totes aquestes, Eliseu.
-Però si només n'hi ha sis... -es queixà el nen.
-Eliseu, fill, les cremaren de mica en mica. Vam quedar així. M'agrada llegir-les per última vegada.

Com que era una feina que l'Eliseu feia agradosament, s'ho pensava molt abans de tirar-les al foc, feia com una mica de ritual per allargar la cerimònia.

-- o O o --

En Jofre estava endormiscat. Estava sol en el seu despatx, recordant quasi paraula per paraula les cartes que acabava de rellegir i esperava la vinguda del seu nét per a la crema del dia.
Les últimes cartes llegides eren de finals dels anys seixanta, quan ja havien canviat els començaments de la seva correspondència: estimat amic pel més convencional apreciat amic.
Li va doldre aquest canvi, però les circumstàncies, el moment, l'època, el què diran...
Hauria continuat tota la vida, escrivint i... sobre tot v
eient-se. Però no podia deixar que les seves emocions afloressin, no estava ben vist. Ell, en Jofre, prou que lluitava contra aquests sentiments que cada cop notava més i més intensos. No va ser mai capaç de deixar ni entreveure a ningú la seva naturalesa. Va patir molt.
Els seus pares!... Els seus pares no haurien paït mai el fet de tenir un fill que no entrava dins dels cànons normals. Normals! Què és la normalitat?
Els seus pares eren grans. Eren d'una altra generació. Volien que el seu fill formés una família... I en Jofre va fer una fugida endavant.
La Isabel era una veïna de l'escala. Era... No!, no! En Jofre ha de reconèixer que és una bona dona, una bona mare, una bona àvia. És a dir, la dona perfecta per a un home... perfecte?
Es desvetllà de cop. No podia esperar més. Llegiria la carta. De primer havia pensat fer-ho quan ja les hagués rellegit totes... però no... no esperaria més. Buscà la capsa i agafà l'última carta... amb mans tremoloses obrí el sobre...
Vaja! El començament el va fer somriure, tornava a la salutació que més li agradava:


Estimat Jofre
Quan llegeixis aquesta carta voldrà dir que ja no ens veurem més. Jo ja no estaré en aquesta vall, en la qual no he fet més que patir.

Per què ho devia dir? Ell, l'Eliseu, sempre s'ho havia passat bé. Venia de família amb diners. Tot ho havia tingut fàcil. Havia viatjat molt...

Repeteixo i no me'n cansaria de dir-t'ho: Estimat Jofre. Sí! Sí! estimat... estimat... estimat.
Per què no hauré estat valent? Per què no hauré sigut mai capaç de dir-te a la cara que t'estimo... que t'estimava.

En Jofre parà de llegir. Els ulls se li entelaren. Va empassar saliva i continuà...

Jofre, perdona'm. Potser no t'ho hauria d'haver dit. Potser ara em menysprearàs. No m'ho tinguis en compta. Recorda solament la nostra... amistat?
Recordo que vaig estar gelós i molt, de la meva germana... la meva germana! Aquests últims anys ha estat la meva confident. A ella, solament a ella m'he deixat anar... he obert el meu cor i li he dit quins eren els meus sentiments.

Parà de llegir en sentir que s'obria la porta i entraven, com cada tarda, la seva dona, la seva filla i el seu nét, a fer la feina quotidiana. Plegà la carta, la posà dins el sobre novament. Ja l'acabaria de llegir més tard. El cor... el cor li bategava massa de pressa. El sobre li caigué de les mans.

-Jofre, què et passa? -preguntà, neguitosa, la seva dona.
-Papa, que no et trobes bé?
-L'avi plora -digué, sorprès, l'Eliseu.
-Res, res! No em passa res. Potser m'he emocionat massa rellegint les cartes.
-Per què no les cremes totes i no hi hauràs de pensar més? -rondinà la Isabel.
-També pots guarda-les sense llegir. Solament com un record -proposà l'Elisabet.

Llavors l'Eliseu digué:

-Avi, començo a cremar. Primer aquesta que té un sobre estrany. No m'agrada gens!
-No! aquesta no! -digué l'Elisabet.
-No! aquesta no! -cridà la Isabel.
-No! aquesta no! -plorà en Jofre.

... No hi foren a temps...