LA PISTA

Es van tornar a veure una nit de Juliol, havien passat set anys des del dia que es van dir adéu, però cap dels dos ho recordava amb gaire claredat, eren massa petits i les decisions familiars encara no els afectaven com per preguntar-se per què. No s'havien fet preguntes, però s'havien trobat a faltar, com s'enyoren als amics de la infància quan te'n adones de que ja no hi són.

Aquella nit va ser especial… La mare d'ella li havia dit: "mira qui ha vingut" i en aquell moment es va adonar de quant l'havia enyorat tot aquell temps. Se'l va mirar, però ell no ho feia, potser no se n'havia adonat de la seva presencia, o potser la vergonya li ho impedia. Havia canviat… molt, però seguia tenint la mateixa cara que ella recordava i que hagués reconegut entre un milió de persones. Aquells ulls verds que de vegades semblaven més tristos del compte, aquell somriure una mica peculiar i aquella boca amb la que es va topar un dia gairebé sense voler. De cop i volta, milers de records li van venir al cap.

Es va adonar que podia apartar la mirada del que un dia havia estat el seu company de jocs i de petits secrets d'infància. Se'l veia tan bé, xerrant animadament amb els seus amics i sense adonar-se de la presència d'ella que li clavava la mirada sense poder-ho evitar. "Esperaré que em vegi i després m'hi acostaré..." va pensar, però no sabia si seria capaç de fer-ho. El cor li bategava com si hagués donat mil voltes a aquella pista, la mateixa que fa anys els havia vist córrer amunt i avall i on s'hi havien pelat els genolls més d'una vegada.

Però ell no mirava, estava massa enfeinat compartint experiències amb el grup de gent que el rodejava. Ella també els coneixia, però alguna cosa l'impedia acostar-s'hi... què diria? "Hola, com esteu tots? Per cert, fa tres hores que t'estic mirant i tu no t'has ni adonat que sóc aquí". No, decididament no podia fer això, seria tot molt més fàcil si fos ell el que s'acostés a saludar-la, però no semblava que en tingués la més mínima intenció.

El cap li voltava i les galtes li bullien... les cames li tremolaven i havia perdut el sentit de la orientació. De cop i volta, algú la va fer baixar dels núvols, era l'avi que reclamava el ball de cada any amb la néta gran...

-És clar avi, serà un plaer per a mi, com sempre...

Aquella estona girant a la pista li va servir per calmar-se una mica. Quan va tornar al seu lloc es va asseure una estona i va decidir anar a passejar sola pels voltants, necessitava airejar-se.

Va pujar les escales que la separaven de la carretera i va començar a caminar a poc a poc, notant l'airet nocturn que li eriçava la pell... S'hi estava tan bé! Es va fixar que hi havia una lluna plena preciosa, era una nit perfecta, cap núvol i la lluna observant-la passejant, amb la musica i els riures de la gent de fons.

Havia arribat gairebé al final del camí, ja no se sentia musica ni riures i es disposava a tornar. Però, què faria un cop allà? Volia parlar amb ell i no gosava. I si s'havia oblidat d'ella? Potser per a ell no era tan important, potser... potser... Però ja no van caldre més preguntes, un "Hola" va ressonar al seu cap com una revelació divina i li va paralitzar els músculs, i hagués dit que fins i tot el cor si no fos perquè era l'únic que podia sentir en el silenci de la nit... el batec descontrolat d'aquell cor a punt de sortir-li del pit.

-On vas?

Es va girar lentament amb una cara de sorpresa molt mal dissimulada i el va veure allà, a un metre de distància esperant resposta, una resposta que no estava segura de poder-li fer arribar. Seguia palplantada al mig del camí sense poder moure ni un sol múscul del cos.

Ell va donar un pas endavant, un sol pas i mentre els seus ulls es trobaven va començar a avançar lentament. Ella va creure que es desmaiaria, li mancava l'alè i les cames no l'aguantarien gaire estona més. Intentava recompondre's mentre seguia escoltant les seves paraules, aquest cop a un pam del seu nas.

-T'he trobat a faltar. Volia dir-t'ho, però no sabia com fer-ho... massa gent al voltant.

Va agafar-li la mà amb un moviment molt delicat i ella va notar com li acariciava els dits mentre un calfred li pujava per l'esquena. La diferència era notable, ell tenia unes mans grans i fortes i ella les tenia petites, molt petites. Era una sensació indescriptible, mai havia sentit res semblant, amb quatre paraules i una sola mirada, el món va desaparèixer i ja només existien ells dos i la lluna, que els espiava radiant des del seu tros de cel.

Per fi li van sortir les paraules, no sabia com, però les va sentir mentre se li escapaven de la boca:

-Pensava que no m'havies vist. Jo... jo estava pensant com apropar-me a tu.

-T'he vist tan bon punt has baixat les escales, estaves preciosa... i he sentit pànic. No sé per què, però no et podia mirar. Ha estat després, quan he vist que marxaves sola, quan m'he adonat que si no et deia res me'n penediria tota la vida.

Quan va acabar de dir això, li va acariciar els cabells i li va buscar la boca amb els seus llavis. Va ser un petó llarg, intens i ple d'emocions retrobades. Sabien que ja mai més es tornarien a separar.




-Ei! Estàs bé? ... que si vols prendre algo... vaig a buscar begudes.

De sobte va reaccionar, continuava asseguda a la mateixa cadira, mirant-lo a ell, que seguia sense veure-la, o potser l'havia vist, però havia decidit passar-se la resta de la vida preguntant-se "què hagués passat si...".

En aquells moments ella va saber que ja només podrien estar junts en somnis.

"Les coses són així" -es va dir a si mateixa- "de vegades les desitgem tant que el pànic ens paralitza i no ens deixa seguir endavant. És més fàcil passar-se la vida somniant, almenys d'aquesta manera els finals sempre són com un desitja".

Mentre notava com una llàgrima li lliscava galta avall, es va aixecar de la cadira i va abandonar la pista, la musica i els riures. Va començar a caminar carrer avall compartint els seus somnis amb la lluna, aquella preciosa lluna.

-Hola, on vas? -va sentir que algú deia en veu baixa, darrera seu.

En aquell precís instant va saber que, de vegades, els somnis també es poden fer realitat.