La innocència

LA INOCENCIA


Tenia tretze anys i era la festa major del poble, no ens havíem vist mai, però en mirar-nos, en els seus ulls no hi vaig veure cap estranya. Tenia el cabell negre, molt fosc, molt brillant, el duia pentinant endarrera i no amagava ni una de les faccions de la cara. Una cara bonica, cap facció destacava per sobre d'un altre, els pòmuls i les galtes es desfeien en màgica proporció fins arribar a la barbeta, unes orelles petits i nues d'ornaments que amaguessin la seva bellesa.

Els ulls eren verds, grossos, i com un quadre quant és valuós no necessita estar emmarcat amb ostentació aquells ulls no necessitaven tampoc de pestanyes exuberants per fer-se veure. En aquells ulls verds hi havia força, quelcom a dins s'hi projectava i t'atrapava dins un mon màgic. I jo atrapat en ella no podia sinó rendir-me a tal encant.

Amb la mirada m'estibava cap a ella i jo com un peix amb l'ham clavat a la boca vençut deixava que ho fes. Quan vaig ser davant seu, no sabia com havia recorregut el camí que ens separava. Davant seu i sense saber què dir ella es va presentar.

Àfrica, en sentir aquest nom no vaig saber si era ella que portava el nom del continent o el continent li havia pres el seu. Vàrem estar hores xerrant a la plaça i poc a poc en els nostres ulls hi vàrem llegir desig, ja no estàvem bé allà, la gent que ens envoltava no era el paisatge que havia d'acompanyar aquell moment tant nostre. Volíem fugir de la multitud que s'aplegava a aquella hora ja a la plaça. Tot el que volíem era estar sols, i va ser ella de nou qui va prendre la iniciativa.

-Què et sembla si ens allunyem de tota aquesta gent? I ja estava asseguda a la moto. Jo, que feia estona que somiava en tenir-la a prop, hagués gastat tota la gasolina del dipòsit només per mantenir-la agafada a la meva cintura.

Vàrem aturar-nos en un prat just a l'altre punta del poble. Des d'allà sentíem el corre-foc i en veiem les espurnes sense patir-ne la gent. Estàvem sols, estirats a l'herba un al costat de l'altre vam emmudir. Aquell silenci que precedeix els grans moments es va apoderar de nosaltres. Un silenci com el que separa el llampec del trò, un silenci que glaçaria qualsevol persona en nosaltres tenia l'afecta invers. El nostre silenci era el del foc, el que crema el cos i fa embogir l'ànima, i en aquest silenci tampoc ens érem estranys.

Ens vàrem estimar com s'estimen els nens, com s'estimen els adolescents, els pares, els avis, els amics. Tots els amors possibles vivien en aquell instant dins nostre, els seus ulls besaven els meus i aquests responien amb un bes mes càlid encara, i demanant, suplicant, que em donés una pista, que em suggerís, que em mostres que podia fer-li un petó perquè els meus llavis es delien per ella.

Quin dolor mes dolç, jo aterrat i confús em moria i naixia al mateix temps, pensant que si feia un moviment en fals, si intentava besar-la i ella no ho volia espatllaria aquell moment tant màgic. No, no sabia que fer, tota ella eren ulls, els mes bonics que havia vist mai, els mes poderosos, i jo el més valent dels guerrers no podia bellugar un sol dit.

Poc a poc ella es va aproximar, inclinant lleugerament el cap a la dreta. Jo vaig fer el mateix, i aquella distancia de tan sols uns centímetres que separaven els nostres llavis es va fer eterna, el temps s'havia aturat, els batecs del meu cor era l'únic que podien sentir les meves orelles, potser perquè mai havia bategat amb tanta força, potser perquè ella havia allunyat de nosaltres tots els sorolls del mon.

Podia sentir la olor del seu coll, encara no havia tocat els seus llavis i ja era ser, aquella olor dolça va esborrar, si encara era possible fer-ho mes, qualsevol nexe de connexió amb el mon que havia conegut fins aleshores.

Aquesta olor dolça ja a escassos centímetres d'arribar a la glòria absoluta, al èxtasis definitiu, el que em proporcionarien els seus llavis. Era prop del seu petó, un petó que prometia ser una vida.

El seu alè era càlid, com ho és una llar de foc que et reconforta en dies de pluja, era dolç i embriagador com el rom cremat que t'endormisca la llengua al prendre'l però que amb la dolçor i escalfor de cada glop et fa ser valent davant el més fred dels vents.

Una alè com aquell era capaç de concentrar dins seu tots els sentits. Aquell alè era un tot poderós, un alè que casaria les nostres boques. I el meu alè i el seu estaven prop de ser només un. Atresorat dins les nostres boques quant els llavis segellessin el petó. Seria impossible deslligar-los. Dos alès que estaven fets l'un per l'altre, dos que volien ser lliures i presoners al mateix temps per viure encadenats l'un en la llibertat de l'altre.

I els nostres llavis es van trobar després de recórrer el camí etern, que a l'inici del bes separava els nostres caps, i vas ser un moment revelador. Va ser un petó curt però etern, va ser inexpert però hàbil, va ser apassionat i ni tan sols vàrem obrir la boca d'on les nostres llengües temoroses no gosaven sortir. Mai havia provat res tant dolç, aquella boca que ara somreia, de vergonya, d'il·lusió, de felicitat, de complicitat, aquella boca era la que volia que em donés de menjar a partir d'ara. Mai més necessitaria altre aliment si aquella boca em besava un sol cop al dia.

Feia tant temps que havia començat el nostre petó, i eren tant semblants els nostres desigs i sentiments, que el fet que els nostres llavis es toquessin, no va ser en res, mes important, que el moment en què l'alè o la olor, o abans i tot, en el moment en que la mirada que expressava desig i complicitat, ens digues, que en aquell moment estàvem fets l'un per l'altre.

Era feliç. Ens vam quedar tots dos atrapats en aquell petó, en aquella vida viscuda en tant pocs segons. Ara jo l'agafava de la mà i mirant el cel estrellat revivia aquell moment. No ens vam tornar a besar. Avui, si tanco els ulls, encara puc sentir-lo, el puc descriure amb tot detall, mai l'oblidaré i mai n'hi haurà un altre d'igual.

Ara ni aquell noi ni aquella noia existeixen, tot dos s'han esfumat. Principis morals, educació, noves idees... S'han fet home i dona i els han ensenyat moltes coses bones però, els n'han pres també una de les mes boniques: la innocència.