ROS DE MAL PÈL!

Com va tot Nil? Ja estàs ben instal.lat? Espero que si, trobo molt a faltar els teus relats. I estic segura que no soc l'única.
Una abraçada.
Rosa.

Arrel dels últims comentaris que has fet als meus relats, t'he buscat a veure si havies escrit alguna cosa que m'havia passat desapercebuda. Només volia donar-te les gràcies pels teus comentaris i saber si tot t'anava bé i preguntar-te perquè no has escrit més .Bé, tindràs les teves raons. Espero que tot vagi bé.

Salut i abraçada.

Absolut i des del meu cor. Espero que la vida pinti de colors el teu camí i q aquesta reforma del teu àtic quedi excel.lent i la puguis gaudir plenament.
Una forta abraçada amb tots els meus millors desitjos per a tu.
Rosa.

Simplement desitjar-te que passis unes bones festes i que la vida et somrigui.

Una abraçada.

Rosa.

Estimat,
T'he conegut envers un comentari al relat Creació de l'Atlantis i he començat a llegir els teus relats. Aquest teu que comento m'ha fet tornar a la infància quan llepava les barres del tramvia i els hi trobava gust de sang (ai els pronoms febles!! no sé si l' he posat bé).
Felicitats per la qualitat i afegitons al text.

per a un nou relat, Nil! Per què no parlar de la teva experiència a l'exposició del museu arqueològic? És autobiogràfica, condició indispensable en els teus escrits, i hi ha aspectes dels que segur que t'agradarà de compartir. Va, anima't! Esperem la teva nova aportació!

Moltes gràcies pel teus amables i generosos comentaris als meu relats.

Una abraçada Nil.

Rosa

El petit poema que comentes prové del Repte Poètic Visual 323 La geganta i l’infant. Pots fer si vols, també, la teva aportació poètica al nou Repte Poètic Visual 324, en curs que porta per títol Aquella conversa. L’important per a mi dels poemes és donar peu a la evocació (pròpia i aliena)

Jo havia sentit a casa aquesta expressió. O aquest motarrot: "Ros de mal pèl".
Recodo que la mare, que era d'un poblet de l'Alt Urgell, m'explicava que, de petita, deia Ros de mal pèl a un nen del poble, ros i entremaliat.
De fet, en aquesta pàgina hi tinc publicat un relat: les memòries d'un gat. Hi surt un personatge que anomeno "Ros de mal pèl".
Salutacions

L'altra dia vaig tenir una grata sorpresa..., Volia saber com es deia "ROS DE MAL PÈL!" en castellà, i després de cercar-ho arreu no hi havia manera... , I va passar que ens vingué a visitar un ex-company de feina, L'Uri i xerrant xerrant va sortir el tema en referència al que acabo d'exposar i va ell i diu: la meva àvia que era aragonesa em deia a mi: "RUBIO PELIGROSO!". Heus ací la resposta estimats lectors meus...

Una vegada més, tornes a sorprendre'm del tot amb els teus fantàstics textos. No es tracta ja del fet que estiguin ben escrits i amb un català fluid, ric i de sempre que, dissortadament, es va perdent per causa d'un catanyol que acaba fent mal a les orelles, sinó que, a més, els teus textos tenen sempre intensitat i contingut. Són com una mena de petites obres d'orfebreria, en què com més les mires més detalls i més perfecció hi veus. Crec que ja t'ho he comentat alguna altra vegada, però en la teva obra es percep la diferència que hi ha entre l'artesà --la persona que en sap i que té ofici-- i l'artista, que és la persona que, a més de saber-ne un munt, sap crear art en tot allò que toca. I aquesta és la gràcia dels teus textos en general i d'aquest text en particular, en què de sobte la descripció de la teva infància ens porta a recordar la nostra, a reviure-la, a sentir-la com si hi tornéssim a ser. Gràcies al teu text, he tornat a caminar per les rieres i els camps de la meva infància, a sentir els sorolls de l'estiu per les feixes i els marges, a empaitar sargantanes i distreure'm veient com es desprenien de la cua. Jo no em vaig emprovar mai cap leotards, però sí que recordo que em posava un davantal amb floretes per ajudar ma mare a rentar i eixugar plats.
Tot això, que feia temps i temps que no recordava, m'ha revingut llegint-te. I aconseguir que el lector "faci seu" el text i li acabi integrant en les seves pròpies experiències suposo que no ha de ser senzill i és evident que no ho sap fer tothom. Tu sí.

Sovint no hi donem importància, però la infantesa prepara l'adult que serà l'endemà. Conseqüentment, una infantesa feliç menarà a un membre de la societat equilibrat en tots els sentits, com molt bé diu Montseblanc. Quant als jocs d'aquesta primerenca etapa, també jo m'hi he sentit identificat, és un relat amb una descriptiva excel·lent i molt fresca, com si fos abans d'ahir. Tan sols afegir que he viscut jornades de Reis en les quals els infants, una vegada oberts els regals, feien cas omís del contingut sofisticat del paquet i es posaven a jugar entre ells amb el paper rebregat de l'embolcall en forma de pilota. Un plaer de llegir-te, Nil!

Una infantesa feliç, la que vas tenir!
Ros de mal pel i de moltes pensades per gaudir a tothora! Enhorabona pel tresor de records que guardes amorosament! I que comparteixes amb generositat!
Amb total cordialitat

Crec que has fet un magnífic resum de la infantesa de la majoria dels que voltem per aquí. Què diferent era tot abans, com de ràpid han canviat les coses... Cert que ara els infants tenen accés a molta més informació, estímuls que potser desenvoluparan més la seva intel·ligència. Potser. Perquè la imaginació que teníem nosaltres abans, que la cultivàvem sense saber-ho, era infinita. Ho demostren els nostres jocs, tot el que expliques tu.
Sempre he pensat que una bona infantesa és la base per començar a navegar amb èxit per la vida. Quan dic "èxit" no em refereixo a triomfar, sinó a viure amb equilibri, serenitat i moments de felicitat.
Tant de bo tots els infants del mon poguessin tenir una infantesa com la teva, no té preu.
Un bon resum, Nil, no m'estranya que t'hagi costat de no allargar-te en l'escrit, fèiem moltes coses, simples potser a ulls d'ara, però inoblidables.

Caram! Quin tresor, Nil!
Amb un calaix de records així, em sentiria molt i molt afortunada!
Un relat àgil, ben escrit i molt, molt evocador.
Bé pel “ballerino”
Gràcies pel teu comentari a les meves Discòrdies.
Què et sembla aquesta alternativa a “duro que duro”: Da-li que da-li.
https://pccd.dites.cat/p/Da-li_que_da-li%21
En un context de tossuderia hi pot encaixar...
Un plaer!

de les aventures infantils d'un "ros de mal pèl" que era un trapella, però no un brètol.
Els jocs de la teva infantesa em recorden, fil per randa", els dels "xiquets" del meu barri, que jugaven, a l'estiu, fins que la mare els cridava per la finestra per anar a sopar. Jo crec que no te n'has deixat ni un. Jo, amb tres germans mascles, també m'ajuntava amb ells per a fer totes les coses que ens refereixes tan encertadament. També t'he de dir que això de tallar els bigotis al gat no se'ns va ocórrer mai, però és que no teníem gat ni animal dels que ara en diuen "mascota".

Gairebé m'ha emocionat la teva descripció i, si tanco els ulls, veig perfectament el meu barri i com gaudíem caçant "senyorets", com dèiem nosaltres, és a dir libèl·lules, en en bassal que hi havia davant de l'església.

Escrius molt bé, Nil, i et felicito per aportar aquests records tan estimats a la nostra actualitat, tan diferent, malauradament.

Tot transmet joventut, innocència i el difícil camí de l'autoconeixement.

Haver passat una bona infantesa és un bon crèdit per tota la vida que vindrà darrere. Comparteixo la majoria de coses que dius, excepte que a mi sí que m'agradava el futbol.

La paraula "vailet" és molt interessant. L'Alcover-Moll diu que té la mateixa etimologia que "vassall", potser ve d'aquí la primera accepció que indiques.

Tens molta raó en això que no s'ha de confondre un entremaliat amb un brètol. Els nens han de ser nens, però no cal que facin mal a ningú.

A els nens i les nenes només els has de deixar jugar. Encara avui saben jugar si els deixes i no els hi marques fil per randa les activitats ni els espais. la vida actual potser no ho possibilita, però segur que també en saben.

Molts d'aquests jocs els he jugat també jo, a més a més de fer teatre amb els germans i veïns del carrer.

Un relat ben escrit, com sempre i entranyable.

I es poden dir més coses del món de la infància? Crec que has descrit amb precisió i detall la realitat d’un vailet. La vida és això, els petits detalls que ens envolten. Fantàstic, 1000! Una abraçada.

la sort de viure una infantesa privilegiada, diria jo. Aquesta llibertat que sentíem jugant per la natura, interactuant de forma espontània. M'has fet despertar molts records.

Seguim compartint... Salutacions
Joan

i entremaliat aquest noiet, com ha de ser penso, s'han d'experimentar moltes coses i situacions, sobretot en aquesta edat, per saber quines t'atrauen i quines no. Un relat ben escrit i molt entretingut, de lectura distesa i agradable on t'he visualitzat fàcilment Nil. Bon senyal.

Salutacions.

Rosa.

Quan eres xicotet anaves al que es presentava qualsevol cosa. Un poema detalladament amb expressions de tot el que feies de xic.
Quin noi tan actiu, en la teua pubertat.
La rítmica és molt fluida i m'ha fet un somriure d'orella a orella.
Enhorabona, Nil.
Cordialment.

Vaja, Nil, que eres un "peça"!

Em compadeixo dels teus pares, ha, ha, ha.

Relat divertit, molt agradable de llegir.

Gràcies!

Salutacions,

Fidel Gangonells

PD
Agraït pels teus comentaris.