Vapor (Tercera Part i Epíleg)

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

VAPOR
TERCERA PART



AMB LA LETRINA AL DARRERA I EN XULO AL DAVANT, envoltat de pudor a pixats i de rajoles brutes, em trobava més amoïnat per la integritat física d'en Blai i les noies que per la meva pròpia seguretat. Al meu interior, la veu rebel que havia guiat les meves passes últimament, em repetia, serena, que havia reproduït centenars de vegades aquella situació en els meus entrenaments al gimnàs, que el meu cos reaccionaria instintivament a l'atac d'en Xulo com ja ho feia, de forma mecànica, els dilluns, dimecres i divendres durant les dues hores de classe de defensa personal.
En Xulo era uns centímetres més baix que jo, i una mica més corpulent. S'acostava amb el cos doblegat en una mena de postura simiesca i amb una ganyota canina a la cara. En definitiva, se m'acostava fet un animal.
Quan va tenir-me ben a prop, va aferrar amb més força la navalla i va eixamplar el seu somrís. Va ser aleshores que en Blai va fer un crit que el va distreure i jo vaig aprofitar per agafar-lo del canell on duia la navalla, passar per darrera seu, tot doblegant-li el braç i empènyer-lo contra el wàter amb violència.
-Hòstia! -va cridar en Blai- Marxem, corre!
Però, sense saber ben bé per què, vaig dir que no.
-Espera't!
-Què vols, o ara o mai! -bramà, desesperat, en Blai.
Però no li feia cas. El cor m'anava a cent per hora i m'havia envaït una mena d'eufòria estranya. Vaig sentir-me dominador d'aquella situació, i volia aconseguir informació, a més d'assegurar-me que, a posteriori, en Xulo no volgués revenjar-se.
Sense deixar-lo anar, li vaig retorçar el canell fins que la navalla va caure a l'interior de la tassa. Vaig fer-lo girar amb el braç pinçat de manera que, quant més es resistís, més mal li fes i vaig exercir la pressió suficient per que en Xulo entengués que, si volia, li podia trencar el braç.
-Escolta'm bé -li vaig dir. Tots dos respiràvem dificultosament, però jo sentia una cremor agradable en cada hàlit que prenia-. Sé que saps més del que em vas dir l'altre dia sobre la mort d'en Codony, així que més val que me'n facis cinc cèntims abans que m'enfadi de veritat i et posi el braç com una nansa a l'esquena.
-Fes-te fotre -va dir. Va intentar lliurar-se però jo vaig prémer més. La seva espatlla va fer un soroll desagradable, com de desajust, i en Xulo va deixar anar un gemec inclassificable.
-Marxem, si us plau! -va fer en Blai. No el podia mirar, però me l'imaginava suant, amb els ulls molt oberts i a mig camí entre ajudar-me o sortir corrents. Ell també patia per les noies… i per si mateix.
-Digues el que saps i potser no et trenco el braç -va dir aquella part desconeguda però cada cop més familiar de mi.
-Ja et vaig dir que jo no sé qui li va donar els bolets! -va gemegar. La seva cara estava amarada de suor i els seus ulls tenyits de por i odi.
-Jo no et vaig preguntar res sobre els bolets -vaig fer. Un calfred em va recórrer l'esquena quan vaig sentir aquelles paraules. A qui protegia? Vaig decidir esbrinar-ho, retorçant encara una mica més.
-Ei, aquest paio s'escapa! -va dir en Blai, referint-se al heavy apallissat.
-Deixa'l -vaig dir. Em vaig centrar en el Xulo. Havia d'intentar que em digués a qui ajudava-. I tu, digues, qui va matar l'Avi Codony?
-El vell s'ho mereixia! -va cridar en Xulo.
-Vas ser tu? -vaig bramar, prement gairebé fins dislocar-li l'espatlla- Vas ser tu, desgraciat?
El Xulo em va escopir a la cara.
-Saps que t'estàs jugant la vida, cabró?
Unes veus s'acostaven pel passadís. Semblava que en Joan portava companyia.
-Està als lavabos. Mireu què m'ha fet el mal parit! -anava dient.
Necessitava treure-li un nom abans que arribessin els amics d'en Joan i ens fessin fora per atonyinar-lo. Però vaig deduir que, protegís qui protegís, preferia deixar-se trencar el braç abans de delatar-lo.
-Merda! -vaig fer quan la porta es va obrir i tres armaris de cabells llargs, barbes brutes i indumentàries de les diferents escales fosques del Heavy Metal van irrompre als lavabos.
-On és aquest mamonàs -va fer el més gros de tots tres.
-Allà -va assenyalar en Joan, que s'havia col·locat darrera d'ells per escudar-se.
-Qui? -vaig repetir.
De sobte, la conversa que havia mantingut amb en Joan abans de començar la baralla em va fer tenir una idea. En Xulo li feia de cobrador al seu amo. Era possible que el seu amo fos algun dels excursionistes? Per què, si no, havia de protegir algú que coneixia només del bar? Vaig assegurar la pinça al seu braç de manera que vaig poder fer servir l'altre per buscar quelcom que no va trigar a aparèixer.
-Escolta, xaval -em va dir l'armari-. Deixa'ns-el a nosaltres. Tu i el teu amic l'estàtua podeu marxar.
Jo ja tenia el que em podia proporcionar la informació que en Xulo es negava a donar-me, així que el vaig deixar anar i vaig deixar pas als tres goril·les amics d'en Joan.
-Escolteu -vaig dir. Dos d'ells em van mirar. L'altre ja s'ocupava d'en Xulo-. Deixeu-li clar que més li val no prendre represàlies.
-No t'amoïnis -em va dir en Joan, posant-me una mà a l'espatlla-, no crec que després d'avui pugui prendre gaires represàlies contra ningú. Gràcies, si no arriba a ser per vosaltres, aquest fill de sa mare m'hauria mort. Qui sap, potser algun dia te la puc tornar.
-No us el carregueu -vaig dir. Vaig mirar el grup que l'estomacava i després vaig tornar a mirar el Joan-. No us emmerdeu per un paio com aquest.
-Tranqui -va somriure-, que no ens emmerdarem pas. A ell si que el deixarem fet una merda! Au, foteu el camp!
-Marxem, Blai -vaig dir, copejant-li l'espatlla.
Vam abandonar a corre cuita els lavabos i vam anar a buscar les noies. Havíem de marxar d'allà de seguida.
Al cotxe, la Nina i la Cristina encara no sabien què havia passat.
-Què li has pres? -em va preguntar en Blai.
Vaig aixecar la mà per tal que el meu amic pogués veure el telèfon mòbil.
-Què és això? Què us ha passat? Blai, estàs bé? -va fer la Cristina.
-Quan arribem a Terrassa us ho explicarem -vaig dir.
-Noi -va dir en Blai-, de veritat que no et reconec!
-Jo tampoc, Blai -vaig somriure-. Jo tampoc!



LA MATINADA del divendres al dissabte, en Blai, la Cristina, la Nina i jo vam sortir del cotxe. En els seus rostres hi havia diferents expressions de la mateixa preocupació i en els seus cossos una lleugera tremolor: les dues noies tenien fred. En Blai tenia por.
-Què passarà ara? -em va preguntar el meu amic.
-No, què ha passat abans? -va demanar la Cristina, amoïnada.
-Ens hem trobat un paio indesitjable als lavabos d'aquell bar -li va dir en Blai-; estava apallissant a un altre i ha tret una navalla.
-És en Xulo. El conec -vaig dir.
-Quines amistats que et busques, noi -va remugar la Cristina.
-Crec que us hauria d'explicar quatre coses -vaig dir. La Nina m'observava atentament, amb una barreja d'interès i preocupació.
-Veniu a casa meva -va dir en Blai-. Estarem millor que aquí al carrer.
Vam caminar sense dirigir-nos la paraula. Jo tenia agafat amb una mà el telèfon mòbil d'en Xulo i amb l'altra vaig buscar la de la Nina. Ella me la va aferrar. Li vaig notar la pell freda, suau. La vaig mirar i vaig saber que l'hauria protegit de qualsevol cosa, que si al bar les coses haguessin anat mal dades, hauria estat capaç de donar la vida per ella.
Vam arribar al bloc nou de trinca on en Blai havia comprat un dúplex amb la col·laboració inestimable dels seus pares. Des de la terrassa es podia gaudir d'una impressionant vista de gran part de la ciutat, de les seves teulades, de la multitud de grues indicadores de les incomptables promocions immobiliàries; de les rases d'obres properes on descansaven algunes màquines excavadores i aplanadores com dinosaures inanimats en mig d'erms on, amb el temps, creixerien més blocs d'habitatges.
Vaig fer un resum dels recents esdeveniments que s'havien desencadenat a la meva vida per fer entendre els meus amics fins a quin punt era significatiu el que havia passat aquella nit.
-No entenc per què t'has ficat en un embolic així -em va dir la Cristina.
-Cristina, no és quelcom que jo hagi planejat, ni provocat. Tot ha vingut com per inèrcia -vaig reflexionar.
-No ho comprenc.
-És que és difícil de comprendre. Imagina't que la vida fos un dibuix per acolorar. Jo m'he passat la meva pintant-ho tot del mateix color i sense sortir-me dels contorns. Però hi ha hagut un parell de successos que m'han fet sortir d'aquests contorns i ara que veig el dibuix que he estat pintant durant tants anys, no m'agrada gens. Crec que si resolc aquest misteri, si esbrino qui va matar l'Avi Codony, puc començar un dibuix nou, potser pintar-lo cada dia d'un color diferent.
-I si vols sortir-te de la ratlla, doncs sortir-te'n, oi? -va riure en Blai.
-Això mateix!
-Deu ser dur que no t'agradi la teva vida -va dir la Nina amb un marcat accent. M'encantava que comencés a fer algunes frases en català, com li havia suggerit en una de les nostres cites. "Atreveix-te", li havia aconsellat. I era un consell que, en aquell moment, també servia per a mi mateix.
-Fins ara m'agradava, això es el més fort.
-Cadascú viu la vida com vol, o com pot -va dir en Blai.
-O com el deixen -va afegir la Cristina.
-En Codony no va tenir massa oportunitats quan era jove -vaig dir jo, pensant en la història que m'havia explicat el vell-, i de gran no és que li anés gaire bé, tampoc.
-Però, segons ens has explicat, aquest avi duia una mena de doble vida, no? -em va preguntar la Cristina.
-Si, en certa manera, sí.
-Tu el tenies per un iaio entranyable. Tanmateix, aquella dona de la casa i en Xulo creuen que mereixia la mort…
-La vella, en Xulo… i qui el pelés -va dir en Blai.
-Si. Sé que l'Avi Codony no era cap joia. Ell mateix em va explicar que l'any seixanta-dos, junt amb tres homes més de la fàbrica, van apallissar un antic enemic seu. La seva versió el deixava mal ferit i acabava morint durant la riuada. La versió de la vella diu que el van matar entre els tres i que, a més, en Codony maltractava la dona. El que no sé és qui dels que van
anar a l'excursió el devia voler matar, i per què. Ara crec que el Xulo no el va matar però sap qui ho va fer. I crec que l'assassí és la mateixa persona per qui treballa, el seu amo.
-Per això li has agafat el mòbil -va dir en Blai.
-Si. Vull mirar a la seva agenda de telèfons. Potser tenim sort i trobem el nom de l'assassí.
-Si, si, si -va fer la Cristina, sarcàstica-, i segur que està marcat amb el rètol "TELÈFON MATAIAIOS: 699999999".
-Doncs jo crec que ja estem trigant a escorcollar l'agenda aquesta -va riure en Blai.
Vam seure tots quatre al sofà abocats a la verdosa pantalla del telèfon mòbil d'en Xulo. Havíem tingut sort i el duia connectat. Si hagués estat apagat no hauríem sabut trobar el codi per engegar-lo.
Vaig prémer el botó del menú i van començar a desfilar noms i telèfons totalment irrellevants. En portàvem uns quants quan el mòbil va emetre un bip que em va gelar la sang. El missatge BATERIA BAIXA va aparèixer a la pantalla com si es burlés de nosaltres.
-Merda! -vaig protestar.
-Quina putada -va dir en Blai.
Vaig començar a passar amb més celeritat els noms i telèfons de l'agenda. Cap d'ells em feia pensar en els que havien acompanyat l'Avi aquell dissabte. El mòbil va tornar a protestar. M'estava posant molt nerviós.
-No hi ha res, no hi ha res -repetia amb ràbia.
-A veure si en Xulo se'l va carregar i el seu amo no té res a veure, sigui qui sigui… -va dir en Blai.
La Nina es va aixecar del sofà i va desaparèixer per les escales que duien als dormitoris.
-On va aquesta? -va fer la Cristina.
Una tercera protesta del mòbil i la suor que em corria pels dits van fer que em rellisqués l'aparell i em caigués entre les cames.
-Merda! -vaig tornar a cridar.
El vaig agafar i vaig prémer un parell de cops més el cursor d'avenç.
-Espera, espera! -va dir en Blai- Torna enrera!
La Nina va tornar, se'm va acostar i em va treure el mòbil de les mans.
-Què fas? -vaig dir, histèric.
La Nina va córrer fins arribar a un endoll. Un somriure se'ns va dibuixar a la cara quan vam veure el que feia. Havia endollat un carregador de bateria al mòbil. Quan va executar la operació, em va mirar i tot ensenyant-me el seu telèfon, va dir:
-És igual que el meu.
Em vaig aixecar del sofà i li vaig plantar un petó que em va fer pujar als núvols.
-Què havies vist, Blai? -vaig preguntar un cop vaig tornar a la Terra.
-Mira -va fer en Blai.
-Què?
-Torna al principi -em va instar. Jo no entenia què volia dir, però li vaig fer cas. En Blai era més perspicaç del que semblava, amb la seva actitud despistada, tal i com vaig comprovar al Café di Roma.
-Què vols mirar?
Vam llegir els noms d'un seguit de desconeguts i desconegudes, noms o malnoms, com ara CARLES "ROTS", FCO. HERAS, LA KATY…
-Aquí, aquí -va dir quan vam passar els registres que començaven per "L".
A la pantalla van aparèixer dues lletres: MS.
-Què passa? -va dir la Cristina.
-Continua passant noms -va dir en Blai.
Ho vaig estar fent fins que l'agenda va tornar al primer registre. Van desfilar per la pantalla NARVÁEZ, ROBERT F., QUICO i d'altres, però cap altre que es composés d'inicials.
-Què deu voler dir? -va dir en Blai.
-No ho sé -vaig murmurar. No en tenia ni idea, però tenia l'esperança que aquell registre correspongués al cap d'en Xulo.
-Truquem-lo -va dir la Cristina.
-No -va dir la Nina. La vaig mirar. Es notava que tenia por i que estava cansada.
-Mireu, no us vull ficar en això més del que ja us he ficat. No vull que per culpa meva us passi qualsevol cosa. No m'ho perdonaria mai -vaig dir. La Nina va relaxar el gest i se'm va acostar. Em va agafar la mà.
-A més -va dir en Blai-, és molt tard. Millor que ho deixem per un altre moment.
-Bé -vaig fer amb un badall-, jo portaré la Nina a casa.
-No, no -em va interrompre en Blai-. Mira, em sobra pis per tot arreu. A dalt hi ha tres habitacions dobles completament moblades i confortables, així que tots dormirem aquí avui.
Em vaig sentir emocionat, nerviós i incòmode a un temps. Quina classe de trampa m'havia parat, un cop més el meu amic? Què se suposava que havíem de fer? Era evident que ell i la Cristina dormirien a la mateixa habitació, però, què havia de fer jo amb la Nina? Feia quatre dies que ens coneixíem i em semblava una mica fort ni tan sols insinuar-li el que en Blai em deia amb la mirada. Per postres, havia acostumat tan malament als meus pares, que si no apareixia per casa aquella nit sense avisar podia tenir mal rotllo durant mesos.
En Blai li va agafar la ma a la Cristina i tots dos van desaparèixer per les escales. La Nina i jo vam romandre una estona en silenci, mirant-nos, sense saber ben bé què dir.
-Bona nit -va dir ella, vaig suposar que cansada d'esperar una reacció meva en qualsevol sentit.
-Bona nit -vaig respondre, maleint-me els ossos per no ser més atrevit.
La Nina va pujar les escales i jo em vaig quedar una estona més mirant la pantalla del mòbil intentant imaginar-me què podien voler dir les inicials MS.
Sense obtenir cap resultat vaig pujar les escales. Un cop al segon pis, vaig mirar en quina habitació estava la Nina. Del dormitori d'en Blai, al final del passadís, s'esmunyien riures amb prou feines continguts. Vaig posar els ulls en blanc i vaig entrar al dormitori que no estava ocupat. Em vaig deixar caure al llit i vaig estar buscant una mica de son per poder adormir-me, però no la vaig trobar. Al sostre hi veia les lletres verdoses com si volguessin obligar-me a esbrinar el seu significat.
Quan els ulls se'm començaven a tancar, de sobte vaig tenir un pensament, o un somni, o una idea. Em vaig incorporar com si el llit m'hagués enrampat: MS. Com no ho havia vist abans?
Als pudents lavabos del bar de Sabadell havia pensat que en Xulo protegia algun dels excursionistes, que aquest algú era, a la vegada, el seu cap en quina fos la seva feina. Per tant, MS podien ser les inicials d'algun dels excursionistes, les inicials del seu amo, entrades així al mòbil per no escriure el seu nom, per si les mosques.
Des del principi havia sospitat d'en Tejero i el Gallec, però l'exguàrdia civil es deia Narciso, com em va dir en Xulo, i el Gallec es deia Teixeira de cognom, així que cap d'ells responia a les inicials MS. Si que ho feien, però, els dos excursionistes restants.
Vaig tornar a reproduir mentalment l'escena en la que l'assassí li allargava el plat a l'Avi Codony. Primer, li donava el Mecànic, amb la seva granota del taller "Mecànica Salinas" plena de taques de greix. Després, la figura es transformava en la d'en Manel Santos, molt propi fent de cambrer de la mort, amb el davantal crivellat de taques verdes amb potes.
La porta del dormitori es va entreobrir i el cap de la Nina va aparèixer tímidament. Em va veure incorporat al llit i va entrar.
Quan se'm va acostar, tots els meus pensaments van quedar reduïts a un pols llunyà dins el meu cervell. Tots els sentits se m'havien omplert d'ella.


Vaig despertar sentint la galta de la Nina contra el meu pit. Tenia una sensació tan dolça i tan immensa, de protecció i d'amor, que durant uns segons vaig trobar molt difícil respirar amb normalitat. Adormida, la Nina potser va notar la meva respiració irregular i va moure lleugerament el cap per apartar-lo del meu pit, però jo li vaig acariciar els cabells per dissuadir-la.
En aquells moments no m'importava res, no m'importava qui havia mort l'Avi Codony, no m'importava que els meus pares no sabessin res de mi, ni què seria de mi un cop li digués al meu cap, en Cruz, que deixava la feina. Només m'importava la Nina, i el fet terrible que ben aviat tornaria a França.
Vaig mirar el rellotge i vaig parpellejar. Només havia dormit dues hores, però ja no podia aclucar l'ull. Vaig romandre despert, abraçant la pell tèbia de la Nina fins que es va despertar.
-Bonjour -va dir, amb la veu plena de son.
-Bonjour, ma petite.
-Saps qui es el dolent? -va preguntar, amb el seu encantador accent.
-No encara, però el dilluns ho sabré.
-Què faràs quan… -la Nina no trobava la continuació a la seva pregunta. No tenia prou vocabulari, però la vaig entendre.
-Això sí que no ho sé.
La Nina m'havia fet la pregunta del milió. Què faria? M'havia encegat tant en descobrir qui va matar l'Avi que no m'havia preocupat de què faria un cop ho sabés.
-Vigila molt.
Em vaig incorporar i vaig mirar la Nina. No sabia què faria, però si que ho havia de fer sol. No podia implicar a cap dels meus amics, ni a ella.
-T'estimo, Nina -li vaig dir, tot fent-li un petó als llavis-. No pateixis, que no em passarà res.
Però no n'estava del tot segur…

Va ser un cap de setmana ple de sentiments contradictoris, de felicitats i neguits, de pors i esperances, de plans de futur, de records de passat, de dubtes nascuts i morts.
El diumenge al vespre no em volia separar dels llavis de la Nina, però ho vaig haver de fer. Gràcies a la col·laboració d'en Blai havia traçat un pla per enfrontar-me a l'escabrosa situació del cara a cara amb un assassí.
I el pla passava per començar el dilluns com qualsevol altre dels meus tediosos i rutinaris dies.



EM VAIG TROBAR SORTINT DEL COTXE de camí al bar Santos com si, veritablement, no m'hagués despertat fins aquell moment. M'havia arrossegat del llit a la dutxa i de la dutxa al menjador com si caminés en somnis, sense ser ben bé conscient del que feia, igual que el dia en què en Santos em va dir que l'Avi era mort, em vaig trobar palplantat davant de casa seva sense ni tan sols haver-m'ho plantejat.
Vaig entrar al bar, sentint una mena de bafarada abjecta, com si en traspassar aquella porta, entrés a la sinistra i fosca sala de la comissaria on els personatges de les pel·lícules fan les rodes de reconeixement.
Duia els dos mòbils a la jaqueta i els notava tan feixucs que tenia la por inconscient que em poguessin descobrir per aquest detall insignificant. Vaig mirar a banda i banda, buscant entre la gent, el fum i la pudor els meus dos sospitosos. A en Santos el vaig trobar de seguid
a, no anava mai gaire lluny de la barra. El Mecànic, però, no hi era.
-Passes o no? -va dir una veu darrera meu. Vaig girar-me i el cor se'm va aturar durant una eternitat. La granota plena de taques fosques del Mecànic va ser l'únic que vaig veure en aquest lapse en què el meu pit va fer silenci.
-Si, si -vaig dir. El vaig deixar passar, pensant que mai l'havia vist de tan a prop, que era possible que aquell home fos un assassí amb qui em trobava cada dia del món. Un calfred em va recórrer tot el cos.
El Mecànic va anar a seure en un tamboret de la barra i va començar a mirar a tot arreu amb neguit, com si busqués algú, o alguna cosa. En Xulo, potser?
Vaig observar en Santos. També semblava nerviós, però ell ho semblava sempre. Tot i així també el veia amb un gest preocupat al rostre. Potser eren les meves travesses mentals, les que situaven els dos homes a la meva pròpia roda de reconeixement, les que em feien imaginar el seus respectius nerviosismes.
La porta es va tornar a obrir i un parell d'operaris d'una de les fàbriques properes van entrar tot comentant el partit del diumenge.
De sobte, a la meva butxaca va sonar un mòbil.
I no era pas el meu.
Vaig mirar cap a la barra i vaig veure el Mecànic amb un telèfon a l'orella. Vaig treure l'aparell que sonava a la meva butxaca i vaig mirar la pantalla.
MS.
En tornar a mirar a la barra, amb la certesa que el Mecànic era l'assassí, vaig trobar-me amb quelcom inesperat: en Santos s'havia enretirat una mica i, recolzat a la màquina escura butxaques, també feia servir un telèfon mòbil.
El pit va començar a fer-me punxades. El telèfon sonava i les lletres MS em deien que l'assassí de l'Avi Codony m'estava trucant.
Només hi havia una manera de saber qui dels dos era.



EL TELÈFON SONAVA PER QUARTA VEGADA i jo no podia deixar de mirar els dos homes que esperaven que algú contestés a l'altra banda de les seves trucades.
Havia de pensar i fer-ho ràpid. Vaig decidir aixecar-me i dirigir-me cap a la porta tan dissimuladament com vaig ser capaç. Vaig sortir del bar i em vaig quedar mirant a través dels vidres bruts des d'on veia perfectament tan l'un com l'altre.
Al cinquè truc, el meu polze tremolós va pitjar la tecla YES. Vaig acostar-me el telèfon a l'orella i vaig escoltar:
-Xulo, Xulo, on et fiques?
Vaig reconèixer immediatament la veu, amb una sacsejada interna tan violenta que vaig començar a tremolar. Els meus ulls van descartar finalment la figura del Mecànic, maleint i penjant el seu mòbil, i es van fixar en l'amo del bar.
En Manel Santos. L'home que aquell dimarts -que ara semblava tan llunyà com els meus dies d'escola- em va agafar les espatlles i, afectat, em va comunicar la mort d'en Codony, era, justament, l'artífex d'aquesta. Estava tan plenament segur, tan absort en el meu descobriment, que no sentia les paraules que m'arribaven a l'orella a través de l'auricular del mòbil.
-On ets, desgraciat? -va dir l'assassí.
Des de la porta el veia recolzat a la màquina escura butxaques com si la volgués tirar a terra. La seva persona se'm feia molt més sinistra, ara que tenia el convenciment ple que era capaç de treure-li la vida a una altra persona. El cabell greixós, la barba descuidada, el davantal brut d'innombrables immundícies…
Vaig penjar bruscament. El cor em bategava tan ràpid com el quequeig d'una metralladora, però no pas de por, si no de pura i simple excitació. El pols em tremolava quan, arrencant a córrer, vaig guardar el telèfon d'en Xulo a la butxaca de la meva jaqueta.
Què havia de fer? La trucada al mòbil d'en Xulo m'havia agafat tan a contrapeu que no vaig tenir més remei que fugir per calmar-me. Ja no em servia de res el que havíem planejat amb en Blai. Per l'execució d'aquell pla era imprescindible que nosaltres truquéssim a MS, potser en presència d'un policia, però MS s'havia avançat. Estava tan nerviós que si m'hagués quedat deu segons més al bar, segur que en Santos m'hauria descobert.
Sense deixar de córrer, respirant dificultosament i amb una sensació de total irrealitat dins meu, vaig arribar a l'empresa on havia desenvolupat durant cinc anys la part més monòtona de la meva monotonia. Aquell dilluns, però, tot seria diferent, des del principi fins el final, i per sempre.
En entrar a la recepció, vaig aturar-me uns moments per recuperar l'alè. El mòbil d'en Xulo va tornar a sonar, però aquest cop no el vaig agafar. Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig respondre NO a la pregunta que es formulava a la pantalla. No volia parar-lo. Tenia en aquell telèfon una de les més valuoses proves de la relació entre en Xulo i en Santos en el que fos el seu negoci, i en la mort de l'Avi Codony. Però encara em faltaven més proves si volia anar a la policia per denunciar-los tots dos. Sabia qui havia mort l'Avi, sabia com l'havien mort, fins i tot sabia quan. Però em faltava el per què. "I per què?", em preguntava mecànicament.
Per què?
Des del peu de les escales, el despatx d'en Cruz al segon pis semblava estar a una distància inabastable.
Vaig posar el peu al primer graó i vaig respirar fons. Tot depenia de la conversa que mantindria dins aquell mateix despatx.



EN CRUZ ES VA REPENJAR A LA SEVA CADIRA i em va mirar durant una estona excessiva. Li havia deixat anar la meva història amb la veu tremolosa, saltant-me coses que reprenia quan el relat estava en un punt oposat, barrejant dies, moments, però sense deixar-me ni un pèl ni una senyal.
-T'ha passat alguna cosa que jo hagi de saber? -em va dir, com si insinués que em drogava, o que m'havia donat a la beguda.
-Collons, li sembla poc el que li explico?
El vaig fitar amb fermesa. Notava la cara calenta, i imaginava que la devia tenir completament vermella. Respirava encara amb dificultat i estava fet un sac de nervis. Però necessitava que en Cruz em cregués, i em semblava que no ho estava aconseguint gens.
-Així que dius que l'amo del bar d'allà baix és un assassí. Que s'ha carregat un iaio…
-Si, li asseguro.
-Vaja, havia sentit de tot d'aquell paio, però que fos un assassí…
-De tot? -vaig fer, estranyat.
-Si. Que passava droga, que era un usurer, que traficava amb prostitutes…
-I alguna d'aquestes coses és certa?
-Mira, tu fa cinc anys que voltes per aquí, però jo ja en fa quinze que m'hi arrossego, i aquest polígon és un lloc bastant propici per tota mena d'activitats clandestines. Des de parelles que venen a fer de les seves fins a lladres de cotxes que els abandonen per aquí… tot el que et passi pel cap. Del bar d'aquest paio, en Sánchez…
-Santos -vaig corregir.
-El que sigui. Dic que aquest bar és un centre de distribució de tot tipus de drogues. Els empresaris del polígon fa temps que ens vam reunir per recollir firmes en contra seu, però no semblen ser suficients per a que les autoritats puguin actuar.
-No ho hauria dit mai -vaig murmurar, al·lucinat-. Sap? Jo esmorzo cada matí allà!
-Com tothom. És lamentable que la gent hi hagi d'anar, però és l'únic bar de la zona. Ja s'ho ha muntat bé, el mamonàs. Però els que saben de quin peu calça ni li dirigeixen la paraula.
En Cruz m'estava deixant de pedra. Mai hauria pensat que el bar d'en Santos fos el que em deia. Ni tan sols m'havia passat pel cap que en Santos fos un personatge tan fosc.
-Aixi, doncs, dius que va pelar un avi? -va fer en Cruz, com si fos la part menys important de la nostra conversa.
-Si, però dubto que fos per un assumpte de drogues.
-El que m'estranya és que ho fes de la manera que dius.
-Això és el que menys m'estranya a mi. Va aprofitar la ocasió perfecta per emmetzinar-lo, i fer-ho amb uns bolets que li provocarien els mateixos símptomes que una hemorràgia hepàtica, quan tothom sabia que l'Avi estava fotut dels ronyons i el fetge. Fins i tot, ara que hi penso, va ser ell qui va organitzar l'excursió, així que ja ho devia tenir planejat amb anterioritat…
En Cruz va tornar a recolzar-se a la cadira. La va fer girar una mica i es va encarar a la finestra des d'on es veia la teulada de la part més baixa de la fàbrica.
-Em creu? -vaig dir.
-Confio en tu. I d'aquell paio em crec qualsevol cosa. Així doncs, què vols fer?
-Ahir al vespre tenia un pla que ara em sembla completament inútil. Mentre venia cap aquí se m'ha acudit una idea que pot funcionar. Però necessito la seva ajuda.
En Cruz va girar la cadira i em va mirar amb interès.
-Demana el que sigui -va dir amb un somriure.



AL MEU RELLOTGE, LES BUSQUES SEMBLAVEN preguntar-se si havien d'anar cap endavant o cap enrera. El temps s'havia aturat pràcticament, com si volgués fer-me un favor i contrariar-me a la mateixa vegada. Per una banda, no deixava de pensar en què faria quan em trobés cara a cara amb en Santos, en quines haurien de ser les meves paraules, quins riscs podien estar implícits dins aquest encontre. Per una altra, el neguit i la por, per què no dir-ho, se'm menjaven per dins com la fal.loïdina i les amanitines, els agents tòxics de la farinera borda, s'havien menjat les vísceres d'en Codony.
Pel que feia a l'escenari on m'enfrontaria amb en Santos, tot estava llest. En Cruz m'havia sorprès d'allò més col·laborant en tot el que li havia demanat. Fins i tot m'ajudaria -si tot sortia bé- amb la policia. Era ell, en Cruz, qui guardava tota la documentació, les denuncies, les firmes recollides i altres incidents relacionats amb el bar Santos, i coneixia, quasi com a amics, els funcionaris que duien el cas, els quals li havien arribat a comentar, extraoficialment, que es trobaven lligats de mans i peus si no podien demostrar, de forma fefaent, que el propietari del bar traficava amb drogues o es dedicava al negoci de la usura. Només tenien proves circumstancials que, davant d'un jutge, tenien el mateix valor que un cromo del Pokémon.
A les vuit del vespre va arribar a l'empresa el primer cotxe de la policia. Havien vingut en un vehicle sense cap distintiu, un turisme d'incògnit on viatjaven el comissari i dos dels seus homes. Amb un to greu i
un posat de no acabar de creure's el que estava fent, el comissari va parlar amb en Cruz, mirant-me dissimuladament i negant amb el cap, com si no estigués d'acord amb el que es faria però que, per algun motiu com ara l'amistat o la influència que en Cruz pogués tenir, li feia aquell favor.
Vaig exposar el meu pla i els policies van acabar de polir allò que se m'escapava o havia plantejat erròniament.
A les deu, una hora abans que el bar Santos tanqués les seves portes, vaig agafar el mòbil d'en Xulo. Tenia un bon grapat de trucades perdudes, però cap missatge a la bústia de veu ni escrit a la pantalla. En Santos era llest.
Vaig teclejar ràpidament, desitjant que en Santos caigués a la trampa: "TINC PROBLEMES. HI HA UN PAIO QUE SAP LO DEL VELL. EL TINC LOCALITZAT. NECESSITO QUE VINGUIS", i a continuació li escrivia l'adreça de la fàbrica. Vaig enviar el missatge i vaig esperar.

Eren les onze i deu quan vaig veure els llums d'un cotxe passar un parell de cops per la porta d'entrada al pati de la fàbrica. L'havíem deixat obert per a que en Santos pogués entrar amb facilitat. Vaig procurar que el propietari del bar em veiés durant uns instants i s'adonés que algú entrava a la fàbrica per l'accés lateral del magatzem on es situava el moll de càrrega i descàrrega. Em repetia contínuament frases de valor i d'esperança, "que no passi res", "que caigui a la trampa", coses per l'estil, a les que m'aferrava com amulets.
Vaig arribar al punt on havia d'amagar-me per esperar l'arribada del criminal, darrera d'una premsa hidràulica gegantina que, quan estava en funcionament, feia tremolar tota la fàbrica.
Des del meu amagatall, a la penombra de la fàbrica inactiva (una penombra i un silenci que eren tenebres per qui conegués el soroll i el moviment diürns d'aquelles màquines), veia el punt on en Santos s'aturaria, allà on havíem col·locat un tamboret on semblava haver-hi una persona asseguda.
-Xulo, on cony ets! -el vaig sentir cridar. Vagava pels trams il·luminats de la nau, com havíem esperat, uns trams que el durien al tamboret i a la figura.
En Santos va aparèixer al meu camp de visió. Vestia un jersei i uns texans vells que li donaven l'aspecte d'un rodamón. En veure el tamboret es va aturar. Va mirar a banda i banda i va tornar a cridar:
-Xulo! Deixa't d'hòsties i surt d'allà on siguis!
El vaig veure acostar-se a la silueta asseguda. Era un fardell fosc amb una bata tirada per sobre que podia semblar, a la foscor, una persona esvanida. Però en Santos no va trigar en comprovar que la suposada persona no era més que un rotllo de cartró ondulat mig gastat i va començar a ensumar-se alguna cosa.
"Ara -em vaig dir-. Ara!"
Vaig sortir de l'amagatall i em vaig acostar per darrera seu. En Santos va notar la meva presència i es va girar.
-Què cony fas aquí, tu? -va fer.
-Sé què vas fer -li vaig dir.
-De què em parles?
-En Xulo m'ho ha confessat tot. M'ha dit que tu li vas donar els bolets a l'Avi Codony el dia de l'excursió.
-Tu delires.
Vaig aixecar lentament la mà i li vaig ensenyar el telèfon mòbil d'en Xulo.
-Aquest tio ja no tornarà. Me n'he encarregat. Li vaig fer dir tot el que em va donar la gana, i una de les coses que em va cantar és que tu vas pelar el iaio.
-I què cony vols -em va dir, nerviós. No el vaig veure espantat, ni amb ganes de fugir. Això no m'agradava gens. En Santos se'n guardava alguna.
-Vull ocupar el seu lloc. Estic fart de trencar-me les banyes per quatre duros en aquest cony d'empresa.
-I què et puc oferir?
-El que en Xulo em va dir que feia per tu. Jo puc ser molt més convincent que ell per fer pagar la gent. No soc tan bèstia, però tinc els meus mètodes.
En Santos em va examinar lentament. Amb un somriure groc se'm va acostar.
-Sempre m'has caigut bé, tu. Sabia que eres llest.
-Però saps que jo apreciava el vell.
-Aquell vell era un cabró -va dir, tot d'una.
-Per què el vas pelar? Si hem de treballar plegats, m'agradaria saber-ho.
-Treballar plegats! Ja ho dones per suposat. Mira, el meu negoci el porto jo i en tot cas treballaries per a mi, i no amb mi. En Xulo em fa… o em feia la feina bruta, que és la que faries tu.
-Com ara?
-Portar la mercaderia, cobrar, perseguir els morosos…
-Digues, en Codony era un morós? -vaig fer, per tornar al tema. No volia que en Santos se n'apartés.
-El vell no tenia res a veure amb el meu negoci. A en Codony el vaig pelar per altres motius.
Un crit triomfant em va esclatar a l'interior. Tenia la confessió, la tenia! Esperava que el micròfon que una policia m'havia instal·lat sota la camisa hagués captat, nítidament, aquell magnífic instant.
-Per què?
-El vell sempre estava sol, i quan s'acostava l'hora de tancar ja estava borratxo. Deia que havia deixat la beguda, però no calia insistir-li gaire per a que s'emborratxés. Un vespre, pet perdut, em va començar a explicar històries de la seva joventut. Em va dir que ell i uns companys de feina havien matat d'una pallissa un tal Fadrí, l'any seixanta-dos. Et juro que una mica més i em desmaio. Saps? Quan jo era petit, el meu padrastre es va encarregar de recordar-me constantment que ell m'havia donat el cognom, i havia salvat la meva mare del convent quan hi acabava d'entrar, embarassada.
Quan en Santos va començar la seva història, quelcom al meu cap va fer un "clic" com si fins aleshores hi hagués faltat alguna cosa, alguna peça que en aquell moment acabava de col·locar-se al seu lloc.
-El meu padrastre, Joan Santos Cifuentes, així es cremi a l'Infern, em va explicar que en Fadrí i en Codony s'havien disputat la meva mare de joves, i que tots dos se l'havien endut al llit, en Codony estant casat i tot. Li encantava torturar-me dient que la meva mare era una meuca, que se n'havia anat al llit amb qui havia volgut o pogut… és clar que mai li va posar nom a, com ell deia, els meus dos pares. Però la història em va encaixar totalment quan en Codony em va explicar la seva vida. Dels tres homes que havien fet de la meva mare i de mi uns desgraciats, en Fadrí, en Santos i en Codony, només quedava l'últim. En Codony havia mort en Fadrí, i el meu padrastre es va suïcidar. Així que només em quedava matar el tercer. He crescut odiant a mort aquelles tres figures, nano, i no t'imagines el que va significar per a mi que aquell vell aparegués al meu camí i el destí em concedís una petita venjança. Però tampoc farà falta -va sospirar. Perquè ni treballaràs amb mi, ni sortiràs viu d'aquí per explicar-ho.
Sobtadament, en Santos es va emportar una mà a l'esquena.
-No! -vaig cridar. Vaig saltar sobre ell i el vaig fer caure a terra. La pistola que havia intentat treure va lliscar a uns quants metres de nosaltres.
Recordo que pensava, enmig de la baralla que va seguir a aquell salt, que la policia m'havia deixat sol, que, pel motiu que fos, havien acabat per no creure en mi i havien marxat.
En Santos no era cap forçut, però es defensava com un animal. Vaig rebre puntades, cops de puny i esgarrapades per tot el cos. Les seves cames es van enredar amb les meves i vaig caure, copejant-me el cap contra el terra. Marejat, vaig rodar sobre mi mateix i em vaig aixecar, just per veure que en Santos, que també havia rebut de valent i sagnava per la boca i el nas, agafava la pistola i m'apuntava.
-Mor, fill de puta! -va cridar, prement el gallet.
L'espetec que vaig notar al mig del pit era calent i feia molt mal. Vaig quedar-me sense respiració i vaig caure de nou al terra de la nau, escoltant les veus llunyanes que ordenaven a en Manel Santos que deixés l'arma i posés les mans al cap, a poc a poc. Però els policies no eren obeïts i, després d'uns quants crits més, van sonar els trets que van ferir dos agents i van acabar amb la vida de l'assassí.
La última veu que vaig sentir va ser la d'en Cruz, que li deia a algú que em sortia sang del clatell, que cridessin un metge, que fessin alguna cosa.
Mentre perdia el sentit, vaig notar que el mal horrible del meu pit i el del meu cap quedaven cada cop més lluny, i en la foscor que em va sobrevenir, vaig veure el rostre meravellós de la Nina.



VAPOR
EPÍLEG



VAIG PASSAR LA NIT EN OBSERVACIÓ. La policia va trucar els meus pares i jo els vaig demanar que avisessin també a en Blai, la Cristina i la Nina. Em van venir a veure i els vaig explicar com havia anat tot.
Els meus pares no podien creure l'embolic en què m'havia ficat. Mai haurien pensat que jo fos capaç d'enredar-me en un assumpte semblant, però s'alegraven que tot hagués anat bé.
L'endemà vaig tornar cap a casa. En Cruz em va venir a veure i em va demanar disculpes per la lentitud en la reacció de la policia, cosa que no havia fet encara cap funcionari. No em va donar gaire explicacions, però vaig entendre que, per voler assegurar l'acció, van badar de valent.
-Sort que duies una armilla anti-bales -va dir. Però què hagués passat si en Santos m'hagués disparat al cap? No volia ni imaginar-m'ho
Vaig aprofitar aquella visita per agrair-li de tot cor la seva ajuda, i per acomiadar-me de la feina. En Cruz em va dir que no podia marxar i que m'arreglaria el contracte tal i com li havia demanat, però vaig declinar la seva oferta dient-li que havia decidit fer un canvi a la meva vida.
En Xulo va aparèixer al cap de poc. El van detenir a Sabadell. Portava dies arrossegant-se com un indigent, amb la cara i el cos masegats per la pallissa rebuda dies enrera. Un cop detingut, i sota no gaire pressió, va cantar tot el que sabia quan li van dir que en Santos era mort. La declaració d'en Xulo va propiciar la detenció d'altres persones relacionades amb la venda de drogues en aquell local.
Semblava ser que, finalment, el Bar Santos tancaria les seves portes per sempre, com ho havia fet el seu amo.
Pel que a la Nina i a mi, bé, com que no li agradaven les relacions a distància i marxava cap a França, vaig decidir anar-me'n amb ella. Per què no?
El dia que vam deixar Terrassa jo estava trist. Però no pel nou camí que estava a punt d'e
mprendre, si no pel camí del que m'havia apartat. Quant més ens allunyàvem de la ciutat, més pensava en ella, amb els seus contrasts de barriades i centre urbà, de construccions i enderrocs, de costums barrejats i enfrontats, de nous habitants i vells residents, de catalans i andalusos, de catòlics i musulmans, entre el comerç i la indústria, entre la construcció d'una nova vila i la destrucció de la vella. Tancant els ulls encara veia les mans d'en Codony, tremoloses i tacades. Allò era Terrassa. Ho havia sigut i ho seria sempre, sota el cel que en el seu dia van solcar els fums de les xemeneies dels vapors.


Actualment vivim en un petit apartament llogat al Quartier Latin de París, el barri dels artistes. Ens va tot bastant bé. Ella treballa de locutora en una emissora de ràdio i és la cantant d'un grup que actua cada nit al bar d'uns amics. Jo he començat a escriure per intentar guanyar-me la vida, i de moment no em va gens malament.
Bé, com diuen els francesos, tout c'est tout!
Per cert, ara que hi penso, ni tan sols m'he presentat. Quin cap el meu! Perdoneu-me.
Em dic Biel. Biel Foix.

París, 21/Sept/2001.






Comentaris

  • Interessant[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 07-06-2004 | Valoració: 8

    La primera cosa que em va cridar l'atenció fou, ehem, l'arma del crim: encara no havia llegit (potser és que he llegit poc) cap relat en el que la víctima morís per intoxicació de bolets.
    Interessant també pel context realment realista i perquè els personatges són, per sobre de tot, "persones". Vull dir que l'assassí no deixa de ser l'assassí, però ni la víctima ha d'ésser santa ni el protagonista és "un detectiu perfecte" (d'aquells que no saps com, per un detall insignificant que apareixia a la pàgina 3 o 4 del relat, endevina la identitat del criminal amb el teatral encert d'Hèrcules Poirot!). Estic d'acord amb Llunatic respecte del final; d'alguna manera (espero que no t'ho prenguis malament) m'ha recordat una mica un thriller americà (d'aquells en els quals els personatges tenen a mà justament el que els cal i en el moment oportú per més estrambòtic que sembli). Potser està una mica forçat.
    També admeto que he llegit amb un pèl de curiositat aquesta novel·la, i es que aquest any havia enviat un relat al concurs Ferran Canyameres; havent llegit el teu i sabent que va quedar finalista, el meu no té... diguem que "gaire res a pelar", je je!

  • llunatic[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 17-05-2004

    Llunatic, tens tota la raó del mon.

    Aquesta novel.la la vaig presentar al concurs de novel.la juvenil de misteri Ferran Canyameres de Terrassa, ara fa uns tres anys, i va quedar finalista (sense dret a publicació). El president del jurat era en Vicenç Villatoro, vaig poder parlar amb ell i em va fer, exactament, la mateixa observació que tu. Em va dir que, si hagués fet un final lleugerament diferent al que té, potser hauria pogut guanyar.
    El cas és que, no fa gaire, fent neteja d'arxius a l'ordinador, vaig veure el que contenia aquesta novel.la i vaig decidir penjar-la del web sense sotmetre-la a cap correcció, tal qual.

    Així que, estic totalment d'acord amb la teva opinió, i trobo que, així i tot, l'has valorat prou benevolament.

    Gràcies!!!

  • molt be![Ofensiu]
    llunatic | 17-05-2004 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt. L'unica pega que li trobo es el final. Potser em resulta massa poc creible, pero la resta de la historia esta molt be.