T'en vas però et quedes

Hola,
no sé qui va dir que mentre hi ha algú que ens recorda no ens acabem de morir mai. Els records hi són, poden doldre i s'han de convertir en un escalf per poder-hi anar quan convé. Tot i no sé de bon tros que tenir la persona, si aconseguim que els records siguin això hem guanyat una batalla important.
No sóc de frases de condol, a vegades fan més mal que ve, però t'he llegit i volia que sapiguessis que estigui aquí, a l'altre costat de la pantalla.
Un somriure,
Anaïs

Bona tarda Marta,

Un poema curt, però intens. Molt intens.
Aquestes antítesis entre anar-se vs quedar-se.
I les paraules ben escollides, sense ornaments.

La importància de deixar-se anar de manera tranquil·la i en pau.

I deixant-nos a la memòria que ens arriba a través del record, que l'esplaiem amb infinitat de vivències: les bones, per a què la nostàlgia no ens ofegui.

M'agrada el teu estil. Una abraçada.

Hola magalo.

Poema curt però magnífic (a vegades, lo curt pot ser magnífic, almenys en certs punts de vista).

Lo dit, magnífic, i toques tecles ideals i ben tocades.

Efectivament, quan tens novia (jo no n'he tingut mai ninguna, però certes coses les sé suposar, certes coses) sols enyorar els bons moments i toquetejos consentits fets... sempre te'n queda un racó en el cor que ningú te'l pot treure excepte, potser, la mort.

T'animo a seguir fent poemes de tanta qualitat com aquest.

Salutacions!!

Jo porto a dins moltes persones estimades que malauradament se n'han anat. I allò que et diuen el dolor passa...no es del tot veritat però si que si el tens ficat molt a dins del cor mai se'n va, el contrari el portes dins. I pots pensar-hi i recordar-lo, inclús amb un somriure.

Sento la pèrdua del pare.

Una forta abraçada

He equivocat la fòrmula per redirigir-te als meus poemes.
T'ho torno a enviar. Espero que ara funcioni.

Com d’una deu de llum i eclipsis
Retrobament
Tal com eres, tal com soc

Disculpa.

Fa anys que he perdut pare i mare. Els vaig perdre i, malgrat tot, intento fer realitat allò material que es va esvair. Per això, cada any els recordo en un poema amb què intento fer reals les presències en l’absència, les vivències en el buit, tangible allò intangible que el temps mai no podrà esborrar.
En definitiva, allò que tu paleses bellament en el teu poema. Sempre ens unirà... cada gest, cada paraula, cada abraçada i petó que a la pell queda allotjada... si et quedes als nostres cors.
Si et serveix de consol et convido a llegir els darrers tres poemes dedicats a mon pare.

Com d’una deu de llum i eclipsis
Retrobament
Tal com eres, tal com soc

Marta, t’acompanyo en el sentiment.

Raül

De vegades en diem pell, de vegades en diem cor, però mai sabrem on queden escrites les emocions inesborrables.

I si el poema va dedicat al pare, quin amor hi ha més sublim que al de les persones que ens van procrear? Perdona la confusió, una fortíssima abraçada, Marta!

Aleix

Ai l'amor, el gran batec intern, el motor de les entranyes, la incomprensió sentimental, la dependencia de l'altre, i tants i tants temes, i tantes i tantes respostes, i tants interrogants com espai hi ha al nostre cervell, al nostre cor, al nostre fetge d'entranyes i ronyons! Què faríem els poetes sense l'amor? Res, escriure, que és la única cosa que sabem fer. I quan dic amor, dic desamor, distancia, enyorança, ansietat. Malgrat tot, una abraçada ben forta, sempre!

Aleix