ENHORABONA!

Hola Unaquimera!

He llegit el teu relat dues vegades... je je i crec que ja l'he entès!! :))) Beeé!

No, el que vull comentar-te és que el que més m'agrada dels teus relats és que extreus moments quotidians de la vida d'una persona o un passatge concret i ho amplies i ho amplies donant-li forma i color amb descripcions i detalls espectaculars. Penso jo que per aquest motiu són relats consistents i amb "substància", you know?.

Així que Enhorabona per Enhorabona ! :).

Una abraçadota digital.

Sussu.

com és la jubilació, la necessitat que té una persona de poder viure una vellesa tranquil.la, viatjar, passejar, sense horaris.... jo crec que l'edat de jubilació hauria de ser als 45 anys, què et sembla?
et torno a agraïr el teu contacte i per la valoració que fas dels meus poemes, ets molt amable
una abraçadota
i fins aviat
joan

No he de perdonar res, Montserrat, més aviat al contrari:
vull agrair-te molt sincerament la correcció!
Imagino que a partir d'ara ho tindré més present i no es tornarà a escapar... per a això serveix que ens indiquem les errades, per millorar.
Et permeto i et prego que ho facis sempre que vingui a tomb i et sembli oportú: les teves indicacions sempre seran ben rebudes!

El mateix serveix per a qualsevol altre que passi pels meus relats i trobi quelcom a millorar: ho agrairé igualment!

Una abraçada agraida,
Uq

No m'extranya que vagis guanyar, està molt ben tramat tot el relat. M'ha fet venir ganes de participar en algun repte, no ho he fet mai ni sé com va. Però m'agrada que em donin temes per escriure.
Particularment, a mi em va saber greu haver-me de jubilar, per conveni als 65 anys. Treballava molt a gust a Normalització Lingüística, com a tècnica. Per cert, ja que ve a tomb, permet-me que et digui que en el teu últim comentari, que agraeixo com tots, uses un paraula incorrecte en català: "aconteixements" la correcta és esdeveniments. Perdona, no he pogut evitar corregir-te, deu ser deformació professional.

Unaquimera, en primer lloc enhorabona pel relat. Em podria sumar a la majoria dels comentaris que t'han fet i ho faig. Descrius d'una manera molt clara molts sentiments que viu la protagonista l'Elvira: Alegria, cansament, espera, objectius assolits (em refereix al passaport català, una metàfora ben clara d'haver assolit la independència). També hi ha la solitud, un cert regust d'esclavitud (quan parles de les persones en qui voldria parlar, però no poden, treballen i els temes personals no els poden distreure), llavors "no pot compartir la seva joia". Tornes a fer menció en una paraula que he trobat molt definitòria: "els deslliurats". També la fredor de la tecnologia, no existeix ni un component humà de l'acomiad. Ha treballat, ha complert tot el que se li ha exigit i ara una màquina li dóna i aprova l'ansiada llibertat. Té un regust de "Un món feliç" d'Aldous Huxley, de control de la vida de la protagonista fins que el sistema ho consideri, ja que podria esser no admesa la jubilació. Esperem que certa part, sobre tot la darrera, entri dins la ficció i no es faci present algun dia.
T'envio una forta aferrada pel coll des de la Vall dels Tarongers

Josep-Keops el beduí

Com independentista demòcrata que soc, m'ha sigut molt grat trobar-me amb aquest relat que fa referència a un tema de gran actualitat, la independència.
Com sempre surts airosa de la teva proposta, el relat és àgil, planer, entretingut, ben plantejat i desenvolupat i saps amagar la clau fins el final.
Espero que jo no tingui d'esperar més d'un any per veure el meu país deslliurat de tant espoli i opressió.
Una abraçada independentista

Lluís

et dic aquí el que ja t'he dit per correo

Els teus relats em superen, estàn a un nivell més alt del que jo puc assolir. Com dic a la meva escueta biografia vaig estudiar fins als 12 anys. O sia que encara que després vaig espabilar-me com vaig poder, em falla la base. Aquest fet fà que tingui moltes llacunes d'ignorància i que a vegades, en mig d'una conversa de gen més o menys intel.lectual, faci mutis, per qué no sé expressar-me. M'expresso millor escriviant que parlant, per qué tinc ocasió d'autocorregir-me, cosa que parlant no puc fer.
El que em passa amb els teus relats és el mateix que deu passar a molts contempladors de pintures de famosos: els sentiments i opinions que aquestes pintures els desperta, no sempre coïncideix amb el que vol expressar el pintor. Malgrat que les pintures agradin molt, com em passa a mi amb els teus relats.
I aquest també m'agradat . . .

ostres ! i tant que m'ha agradat!.

Ha estat un plaer llegir-te. Escrius molt clar i, no sé, de manera solvent (modestíssima opinió).

Mirat de certa manera, cada vegada les persones tenim més esperança de vida i arribem a la vellesa més endavant. En aquest sentit, seria comprensible jubilar-nos als 75 anys, encara que potser quan la nostra esperança de vida sigui, no sé, de 115 anys, i és clar que falten més de 15 anys per això...

El relat, de fet, el trobo amable, potser pel tema de la independència, un "afegitó" que m'ha estat grat de trobar, i per la familiaritat que m'aporta la protagonista i el seu diàleg.

Moltíssimes gràcies pel teu comentari a un relat meu, i encantat de permetre't l'atreviment!
Et llegiré més. Una abraçada!

Totitet

La prolongació obligada de la jubilació limitaria l'entrada dels joves al mon laboral. El cansament dels treballadors influiria en els resultats del seu esforç. La mesura resultaria injusta. fas be de denunciar-la.

No publiquen el meu nou capvespre que vaig enviar després de rebre el teu comentari. No arribat mes que un altre. El desanim és prop.
Tinc un primer poema, si vols saber que Sóc.
T'abraço.

Un relat molt adequat al moment, on ens mareigen amb mil idees totalment allunyades del que els nostres cossos ens demanen per naturalesa.

Una bona critica, com ja estem acostumats al llegir-te. Sempre però, ens sorprens, encara que ja te n'esperes alguna, surts airosa i mantens el suspens fins al final.

Una forta abraçada plena d'esperança i bones vibracions

em partia la caixa. I realment després, reflexionant, m'he sentit trista perquè la teua història pot ser no tinga tant de ficció com sembla. A colp d'ull veiem la realitat quotidiana que esdevé teló de fons en el relat, tan impressionant com sermpre Unaquimera... :)

Aquesta possibilitat de desllomar-se a tan dil·latada edat em torba. I no és una qüestió per riure, no, no; però ho planteges de forma original. Una crítica en tota regla que ens troba el somriure, ENHORABONA, una crítica "com toca", sí senyora.

M'agrada el teu estil, brillant, únic, cuidant el principi i el final. Ritme ben construït. Missió acoseguida :D

Besets mil!

Bé, molt bé. Ets clarivident?
Espero que no.
Molt bé; hi insisteixo.

J. Delgado

En general m'agraden els relats de ciència ficció, i especialment les històries futuristes que aconsegueixen generar un ambient de realisme. Aquesta teva ho fa magistralment amb tots aquests detalls que la situen clarament a la Catalunya d'un futur no gaire llunyà, com demanava l'exercici proposat pel repte.

Tota una colla de detalls que introdueixes amb molta naturalitat, com els que fan referència als avenços tecnològics d'una societat informatitzada i una mica "policial", però també la referència a una Catalunya independent (sospir), les condicions laborals (d'una escola bressol?), la burocràcia, les relacions humanes i finalment el gag de l'edat de jubilació que amagues hàbilment fins al desenllaç final, just a la darrera frase.

Un autèntic plaer llegir-te. Espero poder seguir-ho fent de tant en tant.

Quim

una jubilació als 75 anys?, el final d'una llarga vida laboral que reb la seva comfirmació fredament "... la impresora escup la confirmació" i la necessitat del calor humà que ens dona la nota d'esperança en la condició humana. La cara i la creu d'aquest magnífic relat que tant bé has sabs dibuixar.

Una nova abraçada

leonardo

Potser sí, potser no... deia la Poncellina, la Ventafocs d'en Josep M. Folch i Torres.
A aquest futur que ens presentes, li encaixa aquesta frase.
Poca cosa més es pot dir d'aquest relat que no ha hagin dit els anteriors.
Ja posats... una abraçada!
-Joan-

Qualsevol cosa que es canvia de lloc, ens crea cert desconcert com quan ens canvien les normes establertes. A cops tot esdevé destarotat.
El primer que penso és, a qui beneficia i a qui perjudica l'ajornament de la jubilació? Com sempre mai guanya la gent del poble, no sé com s'ho fa el sistema, quin sigui el que ens governi, els de peu sempre acaben perdent.
La jubilació als 75 anys comportarà greus problemes econòmics. Els jubilats a aquesta edat, no podran tenir cura dels seus nets, generalment en 10 anys les energies defalleixen considerablement.
S'haurà de contractar un cangur, sempre i quan surti més a compte que no pas deixar de treballar un dels dos de la parella.
Això farà que la despesa extra acabi amb els estalvis i no es pugui gaudir d'una jubilació còmoda, com s'esperava. Això si, augmentarà el col·lectiu de cangurs amb feina.
Sembla ser que el sistema ho té tot ben controlat. Els treballadors a sou, sempre són com una mena d'esclaus del sistema.
Si poguéssim assolir la independència i els números sortissin força clars, potser es podrien jubilar abans dels 65 i aleshores sí, que en traurien de profit. Gaudirien dels nets, com una nova paternitat sense la responsabilitat del seu futur. Els joves podrien estalviar, com han fet els vells en jubilar-se, i gaudir de merescut descans i unes vacances a preus interessants.
Però tot depèn de nosaltres, que per molt que el sistema vulgui imposar càrregues cada cop més feixugues, hem de saber que el sistema s'alimenta del fruit que el treballador li cedeix.
El relat, com sempre, com una goma elàstica dóna per més del que sembla.
Enhorabona, Maite!
Una abraçada
Joanalvol

Una tècnica narrativa excel·lent.
Has triat de temes uns d'actualitat.
L'edat de jubilació pot ser els 67 o els 75 en un futur, més o menys immediat.
La independència no ho sé.
Potser si, potser no, tot plegat
m

com si haguessis fet una mirada al futur, a través de l'ull d'alguna porta. Malauradament, a la nostra societat hi veig una tendència que s'apropa i fa versemblant el contingut general del teu relat. Sembla que finalment, si no hi ha algun sortilegi que ens hi pugui allunyar, correm desesperadament cap a la intransigència de les màquines, les normes i la deshumanització.
Tot i així, com que sóc de tendència optimista, vull pensar que al final tindrem una mica més d'enteniment i serem capaços d'aturar aquest destí que sembla més propi de robots que d'humans.
La lectura del teu relat m'ha semblat però amena, ocurrent, agradable i amb una darrera picada d'ull, tal com ens tens acostumats.
Una abraçada ben gran, Unaquimera!

Quin jubileu ens espera!

Ens descrius una jubilació desitjada i esperada amb resignació, caram als setanta-cinc!
Una de les situacions que més m'agrada és que reflecteixes una persona que ja està avesada - menys mal- a la fredor del sistema, tot és soluciona amb el mínim de personal, l'ordinador li dona el seu darrer adéu, tot i així, ella sent una reminiscència de desig de compartir-ho, però accepta la realitat i viu el dia de la seva jubilació, contenta i serena.
He fet el càlcul i per tres anys podria ser jo, se m'ha encongit el cor, quina tristor!
Em sembla Maite que no vas errada, tot arribarà i cada cop ens sentirem més sols, o no! Potser ja no "sentirem" !
Un relat engrescador des del començament, que aconsegueix fer-nos imaginar l'escena com qui visiona un curmetratge.
Com sempre Maite, m'ha agradat moltíssim, el tema toca la fibra i fa reflexionar.
Felicitats Guanyadora de Relats i de lectors !
Una llarga i intensa abraçada, que no oblidem mai que se sent!
Núria

D'aquí quinze anys caldrà rellegir-se aquest relat per tal de comprovar si la ficció es correspon amb la realitat. Esperem que no del tot!
M'ha agradat el discurs narratiu de la protagonista-narradora i la "picada d'ull" del desenllaç.

Enhorabona pel merescut repte guanyat!

Núria

És una possibilitat aterridora!
Ara podriem dir-li exagerat al teu relat, d'aquí a un temps s'hi podriem trobar... que horror!

L'endarreriment de la edat de jubilació tindria moltes consequències i no sols el cansament de qui treballa, no entenc com és que no en pensen.

Bé, jo crec que com més avança el progrés més freda és la sensació i més ampla és la distància entre els codis legals i la gent. Perque tot es complica, mentre observem com el món s'encamina cap a les portes de la mort els interessos econòmics augmenten amb la tecnologia i el benestar va reduïnt la seva plantilla.
Si només ens parlen de crisi, queden apartades les causes per les que val la pena lluitar. Si s'imposa una llei com la que exposes en el relat i a sobre ens submergim més en la societat de consum, de la qual diuen enganyosament que en depèn la nostra economia ( l'economia la fa el milionari, no hi ha crisi, és l'excusa i la mentida ), jo crec que anem més aviat quasi tots al carrer, i augmentarà la guerra i s'explotaran nous recursos sense respectar per a res l'ecologia. Cada dia s'evoluciona cap a un món artificial, però és una ingenuitat: la gent del carrer morirem contaminats i sense recursos, però els "privilegiats" no sobreviuran en un món experimental, els recursos de la terra són bàsics per a que les persones seguim amb vida, Star Trek és ciència ficció, no una meta assolible, tot el contrari.


Sergi

Em temo que, si la cosa continua així, el teu relat no serà una exageració sinó una realitat.
De totes maneres, els meus companys sindicalistes i jo ens vam manifestar el mes passat contra l'endarreriment de la edat de jubilació. Sí, ja sé que això no serveix de gran cosa perquè aquest és un país on tenim dret a protestar però on ningú ens fa ni punyeter cas.

Molt bon relat, Unaquimera. Una de les teves especialitats és tenir-nos en suspens fins a la frase final i sempre aconsegueixes sorprendre'ns. Enhorabona!!!

S'ah de donar l'enhorabona a la dona que ha treballat fins a l'edat del cansament, de l'esgotament. Jo no sobreviuria!
A lo millor és l'alegria de ser independent el que l'ha mantingut alegre, o la vocació, o ... la sort!
Que tinguem sort!
Txell

espero arribar-hi bé, no als 67 anys com s'està insinuant últimament. però espero que tardi força: Com diu el tòpic el temps passa massa ràpid.
Molt bon relat!


Cendra

a mesura que s'allargui la data de caducitat de les personas, augmenti també , la seva qualitat de vida.
Com sempre immillorable.
Una abraçada amb tota la meva admiració.

Nonna

Tant de bo poguem arribar-hi tots i totes a la jubilació. Em deixa un no sé què d'espant i tristesa el teu relat. Sóc de les que allargaran fins als 67..., 70,,,,, 80....? Però felicitats pel resum tant plàstic d'una situació real.
Ah!, i si, treballo en un EAP (Badalona); es nota molt oi?. L'escriptura és la meva via d'escapament. Si necessites alguna cosa d'EAP m'ho dius.
Fins al proper escrit!

L'enhorabona te la mereixes tu per situar-nos en una Catalunya que el dos mil vint-i-cinc alternarà una societat que avença tecnològicament i política -la independència!- i retrocedeix humanament i social -la jubilació als 75!-, seguint una tendència actual.
Som encara a temps d'evitar el costat fosc del futur?
Endavant!

Deliciós, i tan rodó! Pas a pas, amb les píndoles adients d'informació ens fas « veure » tota l'escena; l'escena física i l'escena espiritual de la protagonista. Converteixes les teves històries en un mirall de la societat. Aquesta té el punt d'ironia (trista però també amb tocs d'humor amable) que t'has proposat.
Com sempre: no falta cap paraula i no en sobra cap. Pocs són els escriptors que tenen aquest do.
Dins dels teus relats, toca la perfecció. No són afalacs, és el que penso.
I, és clar: Enhorabona!

Que al dos mil vint-i-cinc se jubilarà la gent el dia del seu setanta-cinquè aniversari?
Quin susto!
que farem el que esperem un lloc de treball, definitiu o de passada?
Que deixin descansat la gent que està agotada de currar i ens donin una oportunitat als que fem cua!

Llepadetes currades, treballadora!

...per un nou Repte Clàssic aconseguit, en un tema que (personalment) em semblava costós, potser perquè quan pensem en el futur creiem que han de ser artefactes voladors i no una simple "jubilació". Actual i probable, el teu relat... el temps ens ho dirà (?).

Una abraçada,

d.

No havia arribat a aquest relat, encara que sí dedueixo, abans de llegir la teva introducció, d'on surt: un repte que ens projecta a la nostra societat, al nostre país, d'aquí a unas anys, uns pocs anys -uns anys que per als que ja n'anem fent molts són cada cop més ràpids i més breus, oi?-.
L'elegància habitual de la teva construcció narrativa, inconfusible, ens endinsa progressivament en aquest món projectat, a través de detalls que accentuen fets i ambients que ens són familiars amb lleugeres variacions que ens preparen per a una lectura futurista.
La nostra diferida i de fet incerta realitat en un temps en què, com hem patit recentment, sabem que pot enfrontar els nostres més assenyats projectes amb un tomb imposat per realitats que ens resulten ingovernables.
El futurisme és una mirada al present amb l'especulativa racionalitat crítica que trastoca el que creiem immutable i el col·loca en la tessitura autèntica de la fragilitat i la intempèrie dels atzars possibles. En aquest relat es compleix aquesta premisa, si més no, i s'emplaça així una lúcida mirada sobre la més rabiosa realitat política dels nostres dies, una política econòmica que ens afecta a tots i ens posa en el bell mig del vertigen de la Història perquè ens hi vegem implicats en els vents que ens sacsegen en la intrahistòria, la nostra història de cada dia.

Una abraçada,
franz

potser força més realista del que tots voldríem si tot segueix igual.

Un grapadet de detalls ajuden a situar el temps a anys vista i ho fan de forma molt efectiva, cosetes com les sensibles alarmes i els monitors. Dóna sensació que tot el món acabarà per ser com ja es preveu: "més control per seguretat".

Dins el pessimisme evident del futur, també es presenta optimista en altres questions, com en que la mare de la protagonista segueixi viva o el mateix detall de "qui ens ho havia de dir, abans independents que jubliats...". He rigut força amb aquest apunt. Si més no d'alguna cosa servirà viure tant! Si més no, espero que amb la pensió de la protagonista pugui acabar de pagar la hipoteca...

Salut!

per confeccionar un relat tan futurísticament real, perque pot ser tranquil.lament que ens trobem amb la imatge que tu ens has teixit: una Catalunya independent (Deu t'escolti) i unes juvilacions tan tardanes que molts no arribaran a disfruta-la (Deu volgui que aquesta predicció no es faci mai realitat).
Bé com sempre genial! reitero la meva ehorabona.

En aquesta narració futurista, toques dos temes ben punyents i d'actualitat: el nostre desig de poder posseir un passaport català, i el perill de l'ajornament de l'edat de jubilació.

Pas a pas, lentament, ens fas saber els pensaments i la il.lusió de la protagonista, alhora que coneixem, també, com ha avançat la tecnologia.

Són, aquests, temes realment importants, però hi ha quelcom més, dins d'aquest relat, que m'ha interessat especialment: La comunicació entre els éssers humans que continua ben viva.

Aquesta necessitat de contacte amb la família, que preval per damunt de tota la tecnologia, l'has reflectida, extraordinàriament, en dues ocasions: Quan expliques que l'Aurora continua tenint cura del nét, de la mateixa manera que fan les àvies d'avui, i quan ens fas saber la necessitat que té l'Elvira de compartir la seva joia amb la filla, la mare o la germana. És amb elles, amb qui primer pensa.

Crec que si realment aquest desig de contacte perdura, cap nova tecnologia ens podrà espatllar el futur.

Rep, en aquest any 2010, una abraçada ben forta,

Pilar

M'he sentit abraçat dolçament per la tendresa del teu Relat i també pel seu personatge.
Fins el darrer moment i fins l'arribada del moment. Sutil però saps explicà molt bé les positives diferències.
Enhorabona !

Gràcies, en primer lloc, pel teu comentari que sempre m'anima a continuar.
I pel que fa al teu relat, trobo que de manera molt ben narrada reflecteix, passat pel sedàs del teu estil, una realitat que se'ns aproxima, que ens cau al damunt com una llosa. Molt bo, Unaquimera. No fa massa dies vaig experimentar la sensació de que la "meva jubilació" s'estava allargant tant com per veure-la tan expandida i arribar a l'any que de manera futura esmentes en el teu relat. Jo també m'he imaginat moltes vegades l'últim dia de feina, molt cansada, fatigada, però satisfeta per tot el que he aportat i, sobretot, decidida a començar una nova vida (si pogués, jo firmava ara mateix per al meu alliberament, que després de quaranta anys de treball seguit, sense cap baixa, què més volen?). Però també hi cap aquesta incògnita futura, aquest altre ambient i costums que la tecnologia ens va imposant i que trobarem un cop en puguem fer us les vint-i-quatre hores lliures de què disposarem. -Com serà la vida aleshores? Tota una vida d'esclavitud assimilada... i sempre amb la temença de noves normatives que ens mantinguin esclaus? -Haurem esdevingut com a país, com el que molts volem, o se'ns hauran acabat de menjar? T'envio una abraçada de dona treballadora i d'esperit lliure, M.Pilar

Unaquimeraha clavat les cinc-centes paraules. Exactes. Ha triat un tema d'actualitat, l'edat de jubilació, que ha projectat a un futur immediat. Tenint en compte la velocitat de canvi, jo penso que el context tecnològic que retrata Unaquimera serà superat (fa quinze anys ¿quants de vosaltres utilitzàveu internet?¿quines prestacions tenia el vostre ordinador, si en teníeu?¿com eren aquells primer mòbils? ) En canvi, sembla que per assolir el context polític que exposa, tenint en compte el pas que es camina, han de caler més de quinze anys. Però no necessàriament.

El ritme i la distribució de les escenes mostra un ofici molt consolidat. La tècnica narrativa és excel·lent.

Unaquimera sí, ella ha interpretat l'esperit de la proposta. Ha envoltat el relat d'uns apunts tecnològics futuristes -ja comentats- i d'una concepció social en la qual el treball personal continuarà essent la forma més habitual d'obtenir els mitjans per viure. Però hi ha introduït, amb absoluta normalitat, el toc diferencial que demanava la proposta. Unaquimera ha optat per una Catalunya amb estat propi que emet passaports.

Sabia que li treuries suc a aquest tema. Tant de suc com sembla que ens volen treure els capitostos.
No n'hi ha per menys. I com en el final del relat qui sap quan hi arribarem, i qui sap si no ens aniran allargant l'agonia fins a deixar-nos només la pell arrugada i els ossos descalcificats.
En fi, i pensar que jo ja em volia apuntar a l'Imserso, ni que fos a tall de pre-matrícula. Poder anar als hotels de platja al mes de gener ha de ser la repera, ja m'imaginava veient com l'aigua gelada acaronava la sorra farcida de gandules apilades mentre llegia el darrerr relat en el R.E.C en el portàtil plegable de butxaca de darrera generació... Bé, ara sembla que ens caldrà esperar...
Si ho mirem pel vessant positiu, també tindrem més temps per somiar que ens toca la loto i ens podem pagar la nova prótesi dental de moda que ens haurà de permetre queixalar el nous fuets de xicoira i soja.
T'envio una forta abraçada joganera de cadell (com que no ens farem mai prou grans...).
Met

per un relat tan ben aconseguit. És sempre un plaer llegir-te.
M'ha semblat un relat esperançador, tot el relat, però que que es podria exemplificar amb el detallet de "almenys, van traspassar amb el passaport català a la mà".
Una abraçada,
Shaudin

De forma molt amena ens situes en una Catalunya que el dos mil vint-i-cinc presentarà una societat amb els seus avenços tecnològics i polítics ( una bona notícia, la de la independència!) però també amb algun desencís social com unes jubilacions molt tardanes. En fi, si la cosa esdevingués així com te la imagines ja em conformaria. Només ens cal esperar quinze anyets com aquell que res, oi?
Vull donar-te la meva enhorabona per confeccionar un text esplèndid en el fons i en la forma. Bravo, Unaquimera, molt ben escrit!
Una abraçada futurista però ben present.

Mercè