En paral·lel

Sempre n’hi ha hagut i mai desapareixeran.

Només porten enveges, gelosia, malviure i en els pitjors del casos pot arribar fins a la criminalitat.

Aquest relat teu em recorda un Musical que anys enrere va ser molt famós: BLOOD BROTHERS, (GERMANS DE SANG). Els dos nois, l’un i l’altre germans reals, però que per circumstàncies de la vida ells ho desconeixen i quan tenen “set anys i mig” decideixen fer-se “germans de sang”.
Un enveja lo del altre, no estan gents contents amb el que tenen i amb la forma de viure personal, fins que quan ja son dos nois fets i drets les vicissituds de la vida els porten a l’enfrontament. No sé si l’has vist.

Descrius molt bé aquest tema tan real. El més trist és que sempre continuarà existint a les nostres vides.

Una abraçada sense diferencies.

Gemma

al final em pilles....
avui t'envio una abraçada lliure
fins aviat
joan

cert, cert i cert, més un petit detall: com que no dius rés de l'exercici, m'imagino que la deuen portar lligada a tot arreu i nomès sortirà per fer les necessitats (quan vull soc fina i tot). O sia que, feliç feliç, molt feliç no pot ser. Els góssos son nómedes per naturalesa i necessiten cansar-se

( ufff !!! m'ha costat trobar-hi una pega a un relat teu, peró ho he aconseguit ), ui... em penso ..

A mi m'agraden molt els animals i quan n'he tingut sempre els he tractat d'allò més bé (si es tenen s'han de tractar bé, o bé no tenir-los), però de vegades em fa angúnia veure que tractem millor als animals que a les persones. El teu relat explica molt bé el que en penso de tot això. Em fa pena el Quim que necessita tantes coses essencials, però també em fa pena la Rebeca perquè la pobra gosseta té massa coses i en canvi no té llibertat. Has fet un relat que, de fet, es força polèmic.
Una abraçada,
Shaudin

Me n'havia oblidat...

Ara entenc perquè me l'has recomanat.

Ambdós relats tenen una certa similitud, si més no bastant curiosa.

M'ha agradat molt! És un boníssim retrat de les diferències de criteri existents avui en dia, i de la importància que donem a segons quines coses sense parar-nos a pensar en quines són realment les importants.

Moltes felicitats!

No té massa a veure, però et convido a que llegeixis aquest altre relat: Traïció.

Espero que t'agradi...

Jortx

M'ha agradat moltíssim, crec que has refectit perfectament els mons oposats de dos nens, que tot hi viure al mateix país, ciutat i carrer, tenen vides oposades, unes massa regalades i sobreprotegides i les altres deixades de la mà de Déu.
Una abraçada
Cendra de Flor

mira entre unes i altres coses m´he emocionat, com tu dius tot el que afecta als nes em senssibiltza molt, és un sentiment molt gran de tristesa.
Els nens sempre pateixen les inconsciencies de la vida, bé dels que la fan.

una abraçada molt gran i molt sensible

Simplement és un relat perfecte. No puc pensar d'aquest a narració res diferent del que ja he fet amb qualsevol dels relats teus que ja he comentat anteriorment. Concretament en aquest m'agrada la lectura entre línees que fas: Els diners no dónen la felicitat, en aquest cas la prenen!

que no deixa indiferent!
Què trist!

Uns paral·lelismes molt ben trobats!

Una abraçada immensa!

Anna

no m´has pogut sorprendre amb el final del relat. Ja estava previnguda... sabia que hi havia de trobar coincidències amb el meu, tot i que no sabia quines serien exactament.

Efectivament, tal i com tu molt bé expresses, hi ha paral.lelismes i fronteres dins de la societat, dins de la vida.A vegades creats per nosaltres mateixos, per la nostra conducta, altres vegades, imposats pel número que ens ha tocat a la loteria de la vida.
Aquesta gosseta de què ens parles podria ser un infant, un jove, un adult, un vell...tots ells tindrien un bon nivell de benestar, però, malauradament, en ser un nivell constant i quotidià, seria també imperceptible als ulls del protagonista. No el valorarien amb tota la seva intensitat; sempre desitjarien quelcom més...

Potser caldria que aquesta reflexió ens la fessim sovint, obrint la mirada al nostre entorn,
a malalties, a desgràcies, a terror...llavors ens adonaríem de com és d´important el que tenim...

He rebut la teva abraçada, és càlida, m´ha reconfortat.

Jo te n´envio una altra igual o més càlida.
Pilar

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Ja te l'havia llegit però m'ha encantat rellegir el teu relat amb un final tan sorprenent , què fa pensar i fins i tot fa mal al cor.
Ja saps que el meu estil és lleuger i de vegades pocasolta però et recomano "La crisi, que ve la crisiiiiii!, que si bé no fa pensar gaire, és un relat entretingut.
Molts petons, amiga.

Meravellós. El contrast del final i també les connotacions paral·leles. Plorar és fer sortir quelcom que sents molt a dins. Gràcies.

Se m'ha escapat el missatge abans de valorar el teu relat!! jeje

Àngels

M'agrada.

Aquests paral·lelismes els visc cada dia.

Merci per compartir aquest relat amb mi i també pel teu comentari, no acabem mai d'aprendre no? I espero que sempre sigui així.

Una abraçada !!

Àngels

Efectivament, tothom vol el que no té :)
clar exemple social...
i els dos casos son greus a llarg plaç!!
ben narrat


pd. Que en penses de "Gota d'aigua": un sobre el pas de ser nen a descobrir el difícil món dels adults...

també en aquest cas passa que, quan som nens volem ser adults, i quan som adults...



izaak

i misèries de la vida explicades de forma molt planera. És tan repugnant, cert i quotidià el que narres que sembla increïble, però és veritat. El final està molt ben trobat. La lectura es fa molt fluïda i tens moltes ganes de saber qui és qui.
El que no és veritat és "L'origen d'una professió", és una inventada de les meves, però sí que és cert que el lloc on transcorre l'acció el conec molt bé.Quan tenia divuit anys hi vaig passar un estiu perfeccionant el meu francès (ara, un xic rovellat) i anava tot sovint a les discos a ballar amb els meus "collègues". En fi, que xalava molt ballant.
M'ha agradat tornar-te a visitar per gaudir del teu paral·lelisme.
T'envio una abraçada de cara a cara.
Mercè

Ai!, permet-me que m'autociti, quan he dit allò de "l'ordre dels factors no altera el producte" (tractant-se de desastres equivalents). En aquest relat demostres que la subtil alteració de l'ordre dels factors, quan estan desequilibrats entre ells, alteren joiosament el producte.
Admirable exercici en el joc de les balances (no simplement fiscals!), que apunta des del principi a la denúncia social, i t'acaba deixant KO amb el cop de puny final que et tomba cap a la lona. Com si el Quim ens donés la patacada que tots plegats ens mereixem.
Una abraçada,
franz

Reconec, humilment, que m'agraden els relats de "primera lectura", els que s'entenen directamente. Aquest n'és un d'ells.
Aniré llegint-te, una abraçada!

No sé com fer un comentari a l'altura (tot i que no he llegit els altres, però, no voldria repetir-me amb cap d'altre), però és com la vida, segur que algú t'haurà dit el mateix, però mil visions o mil realitats conviuran en els mateixos comentaris. La diferència radica en els ulls que ho miren, com tu ens has demostrat. Veiem amb els ulls la diferència i hem cregut fins al final que els dos personatges eren de diferents classes.
Però, quasi sempre, cal arribar al fons de la qüestió per poder obrir els ulls.

Gràcies per ajudar-nos una miqueta més amb aquesta història.

M'ha agradat l'originalitat del relat, en paral·lel, com bé indiques en el títol. El tema ben aconseguit, la perla que ens prepares al darrer paràgraf, una genialitat i rebuscada.

Gràcies per la recomanació, ja veus, segueixo els rastres de molles de pa que em deixes al mail. d.

Els contrastos un per un resalten dos mons que existeixen en paral.lel.
Les coexistències fan reflexionar.
Cada frase és una denúncia.
El relat és una foto.
m

...doncs no només he llegit el relat, sinó tots els comentaris i no sé què dir-te, ja t'ho han dit tot!!!

M'ha agradat moltíssim, tots els contrastos i sobretot el final!!!

Gràcies per recomanar-me'l!

Una abraçada!

Acabo de llegir el teu conte i he pogut comprovar les coincidències que hi ha amb El Camí de l'Escola. Potser aparentment en Quim, la Rebeca i en Quimet no s'assemblen gens, però tots tres viuen en un món que no sempre és com voldrien i és ple de contrastos.
La veritat és que jo ja t'havia llegit i, encara que sóc nova a la web, vaig llegint allò que has escrit, i de segur, que escriuràs.
Espero que ens seguim dient cosetes perquè les sorpreses agradables sempre són boniques i la narrativa n'ofereix moltes.

Una abraçada i fins ben aviat!

Karkinyoli

Totalment d'acord amb tu: "l'enveja és quelcom que corrou, que fa infeliç, que fa obviar les coses bones d'un creient que l'altre gaudeix d'una felicitat que a voltes és també eterea. .." No es pot expressar millor... però el límit de les paraules impideix l'expressió més extensa...

Prenc, això sí, nota de les teves paraules!

Una abraçada ben calorosa,
Unaquimera

Crec què és un bon relat, però massa dualitzat com diu el títol... a mi personalment m'agraden els textos més colpidors. La idea és clara un enveja la vida de l'altre, una per manca de llibertat i l'altre per manca de pedigree. Crec però que no s'aprofunditza prou en el sentiment d'enveja, es mostra la part més amable de cada cas, però només l'embolcall, estic segur que podries arribar més lluny si t'ho haguessis propossat. l'enveja és quelcom que corrou, que fa infeliç, que fa obviar les coses bones d'un creient que l'altre gaudeixd'una felicitat que a voltes és també eterea. Per a ser envejos no cal veure el que tenen els demés que un no té, sinó en allò que un no és capaç de valorar en ell mateix, és aquesta la base de la gelosia, el fet de no saber reconèixe's en la seva plenitud quan hom es mira al mirall. La falta d'autoestima és ,sense dubte, part vehicular de la gelosia.

Un petonas ben fort.

Instants

No se m'acut que pugui dir que no s'hagi dit ja. En tot cas, la mostra més palpable de la qualitat del relat està en l'interès que suscita i el número de comentaris que provoca. És impossible no devorar-lo amb ànsia per arribar a un final tan sorprenent. I també és impossible no posar-li un 10. La meva més sincera admiració.

últimament no volto massa pels relats ni poemes del web (tot i que hi passo a diari), i no acostumo a valorar els escrits amb puntuació (ja que no sabria com "puntuar-ho", i a no sé que consideri el 10, ho deixo sense valorar...). I anava a fer el mateix amb el teu, deixar-lo sense valoració de fet, però el final m'ha impactat, no l'esperava gens! Ella una gosseta! i després, fent un xic de memòria enrere, l'he trobat molt encertat i s'ha merescut el 10!

Què fort sembla el fet que un gos pugui tenir més luxes que un nen... Que mentre alguns es moren de gana i es veuen mancats per necessitats bàsiques, d'altres tinguin animals de companyia sobrecuidats amb abussiu excés... és trist...

Una bona crítica! i ben mantinguda la incògnita fins al final...! jo pensava en la "simple" comparació entre dos nens que han tingut sorts diferents... i cada un sent enveja vers l'altre pel que té i ell no...

ens veiem per aquí!
petons!!!

Gemm@

entre dos persones tanta desigualtat... imaginat a un món sencer... que món de bojos

senzillament genial, al llarg de tot el relat els ulls em xispejaven, i un final perfecte ha acabat d'arrodonir el teu relat.

Avui precisament per obligacions laborals he pogut percebre d'aprop la marginació social a nivell dels aeroports (la busines class), un relat com aquest recomforta perquè descobreixo que molta gent percep aquestes diferències socials tant sobreres.

Gracies!

una abraçada des d'una clariana que deixa pasar la llum del sol.

d'algunes coses que ocorren a la nostra societat... Final sorprenent que encara m'ha dut a pensar més. Coincideixo amb molts dels comentaris: molt ben escrit, sense que manqui ni sobri res.
Una abraçada,

Leela

que deixa alguna carn damunt els ossos.
Ben escrit, sense paraules sobreres.
Sorpresa final.

A reveure, SB

Carn, t'agraeixo molt la teva mirada!

Que vagi bé la festa propera si la celebres.

T'envio una bona abraçada,
Unaquimera

a mesura que llegeixo vaig veient que la comparació entre el Quim i la Rebeca amaga alguna cosa, i encuriosit arribo fins al final per a esbrinar de què es tracta. I la sorpresa és gran, així com el cop que m'enduc al veure el quadre tan tristament real que s'acaba presentant.

A banda d'això, destacaria la teva forma d'escriure, m'encanta, és elegant i amable, sense saber del tot què significa l'adjectiu amable en un context així, però vaja, a mi és el que m'evoquen els teus relats.

Bé doncs, res més de moment, però tornaré per aquí aviat. Una forta abraçada i una salutació mentrestant. Sort!!

Tant de bó entre tots sabessim com donar-li a cadascú el que li fa falta, oi!

El teu estil ho fa fàcil de llegir - és una aventatja, no ens em d'enganyar - fins al final, molt bo realment. Les paraules justes en cada moment.
Endavant, endavant!
Valentí Valent

de què la vida és un carnaval, de què les apariències amaguen la veritat, de què veiem només el que volem veure!
En nom de la sinceritat, t'ho agraeixo!

Carn

quina bufetada a la societat sencera!.
Tan de bo, només fos un relat de la teva imaginació.
Pobre Quim, pobre mare d'en Quim i pobres de nosaltres arrossegant les nostres consciències culpables.

M'ha entristit per la realitat vessada.
Magnífic Uq!, sotragar consciències és una forma de posar un gra de sorra per millorar aquesta merda de món.

petonassos!

gypsy

riquissim relat..........
un bon mirall on els reflexos fan un passeig per cada taula , per cada pell.

Ah!! brindem doncs per aquests tocs sensuals que ens fan paladejar la vida, espero la cita, amb un bon brut nature espero...
Un petonas.

Es un relat trist sobretot perque segurament trobariem molts casos així , m´ha agradat molt fas sevir un llenguatge molt treballat.

Gràcies pel teu comentari.

Has aconseguit portar els sentiments i les emocions de dues vides molt diferents per un camí paral·lel. Els hi has donat un nom, un rostre i una forma de sentir; els has fet reals dins d'un món que massa vegades només vol veure les aparences.
Il.lusions, somnis, mancances, limitacions, crits ofegats, que al final semblen unir-se en un sol clam.
Un tema punyent i profund, on deixes al descobert tots els matisos d'una realitat palpable i la seva vessant més humana.

Una abraçada i fins aviat!

és bo, aquest relat... se sembla a daltres teus!
...
pro te una cosa diferent! és la primera vegada que veig que li poses noms propis a la gent!
...
mhas deixat preguntantme perquè?

Sort,
Pell

Brutal! Encongeix l'ànima i el cos, aquest final no massa esperat.
Enhorabona, Uq!

PS1.- Eficàcia i rapidesa, en el comentari darrer que has fet.
PS2.- Em sembla que als dos ens agrada part de la cançó francesa: Brel, Brassens, Moustaki,... al mateix temps que certs elements de l'anomenada "nova cançó", com el meu païsà de Xàtiva...

Tots sabem que hi ha coses importants.
També són molt importants altres assumptes que no són coses, que no són materials.
Sobre tot, sobre tot, és important el que no tenim, el que desitgem, el que veiem que els altres tenen i a nosaltres en falta.
Ho demostra el teu relat i fa pensar en les necessitats de cada cual!
Felicitats per aquest relat que m'ha encantat... fins al final, quan tot acaba al seu lloc just!
Una llepadeta dolça,

Xocolatina

Tens raó en el que em dius de la pell protectora.
Gràcies per recordar-m'ho!

El pes d'una tarda avorrida m'ha dut, com drogoadicte, a la teva pàgina amb l'esperança de trobar quelcom nou. Vençuda la desilució de veure que el darrer seguia éssent "En paral·lel", m'he convençut per consolar-me amb la seva relectura. Al final del relat, apaivagada del tot la meva desídia gràcies a la qualitat de la teva narració, he sentit curiositat pel que t'havia comentat, segur de que no m'agradaria trobar-me amb algo exageradíssim, reacció natural en mi, però que els teus relats m'accentúen. La sorpresa ha estat no trobar res... caram! Darrerament tinc problemes de connexió i m'enrecordo que no debia funcionar "L'enviar". . A més, tinc una cosa important que dir-te, i aprofitaré aquest comentari. Però ara, al relat...
És meravellós, genial, profund, crític, magistralment escrit, sensible, intel·ligent, irònic,... i paro, que puc incomodar. A més, com anècdota, et diré que és dels pocs relats escrits per a "enganyar" el lector que ho aconsegueix. Jo no m'hagués empescat mai aquest gir, aquesta carta amagada.
La manera en que mescles la psicologia d'un i d'altre, en que destaques detalls que ens fan una imatge precisa i suficient per les necessitats del relat... és uin treball que jo valoro molt. Sobretot em quedaria amb això: esculls els detalls adients, aquelles anècdotes que cobren una importància capital. Aquesta manera d'escriure m'atrau irremisiblement, m'encisa.
En fi, com sempre, a l'espera de més publicacions. Si un s'hagués de subscriure a un autor com es fa amb els diaris, jo ho tenia clar.

Una altra cosa. El teu darrer comentari a un relat meu... senzillament em va omplir de goig, i te'n dono les gracies molt sincerament. Sempre m'encanta el que em dius... però aquest era francament afalagador, i, venint de tu, ho aprecio molt. A més, em describies el perquè del que comentaves, i te, per tant, un valor afegit. Per altra banda -sempre ho havia pensat- però els teus comentaris són petits relats per si mateixos. Aquest estava molt ben estructurat i escrit, a part de (related=relacionat?) amb el mateix relat que comentaves... em va agradar molt llegir-lo, gràcies. I els finals, tan dolços... en fi.

Jo també t'envio una forta abraçada. Fins aviat.

Arbequina.

som més els que estant a un dels dos extrems, i cada cop és més fort el crit que crida que algú aturi el desenllaç, trist i creador d'impotència, que tindrà el Quim i molts com ells...però i ella, que serà d'ella si tant sols li permeten veure les seves pors, si tot ja està fet, decidit, parlat...som molts també els que naveguem entre aquests dos extrems intentant fugir-ne de la seva proximitat i fer les nostres vides...diferents...

petons

Basileia

M'agrada molt aquest relat. Dues situacions extremes , on el dos personatges queden tan ben reflectits, no hi fas critica, ni tampoc hi poses " final feliç", és la crua realitat.
Vull donar-te les gràcies pel teu comentari a la meva poesia "Vitralls", és preciós
A mi m'agrada més fer poemes, però passo molt bones estones llegint relats.
He llegit també el teu poema "Jau", llegir-lo és un regal pels sentits.
Felicitats !, et continuaré llegint.

Suposo que tampoc no podria dir-te gaire més de nou que ja no t'hagin dit en aquests 257 comentaris dels altres relataires , així que simplement: que és un relat rodó, ben trenat i amb un rerefons molt i molt interessant -i real!-

Una abraçada i ens llegim per aquestos móns!

Sol_ixent

I la Rebeca i el Quim marxen, fugen junts, a un basal...de faang...brut, i s'hi estiren...i mentre la rebeca li renta les dents a en quim i ell l'hi embruta tot el cos, s'adonen que entre collars, delicatessen, serveix socials i marginació, hi ha un pas que caldria caminar.

M'ha agradat moltísim la descripció que has fet de un tema tan corrent i a l'hora injust, que per desgracia contemplem amb massa freqüència. Una descripció tan acurada, que m'ha semblat veureu amb directa.
Ens fa adonar que a pesar de semblar que nomes pateix en Quim, al que li manca quasi tot, La Rebeca s'ofega dins el seu mon aparentment tan perfecte i opulent.
Llibertat i afecta, dos ingredients que tothom hauria de tenir.
Estic contenta de que amb continuïs llegint, el teu comentari m'ha encoratjat molt, ja que crec que aquest contacte entre nosaltres, ens ajuda a millorar, creixer i comemplar diferents visions.
Fins aviat i una abraçada ben forta.
Naiade

Un paralelisme ben executat, sense caure de la idea central ni perdre l´equilibri emocional.

Deixes entre les linies la posibilitat d´una critica que no fas.

Feia temps que no entrava i no et llegia, veig que ha valgut la pena passar de nou, per aquestes i per altres novetats que vaig a llegir ara mateix, en veiem all`a.

L'estatus social no hauria de ser així, però malauradament ho és.

Molt ben pensat. Enhorabona!

R.B.

En poques paraules has explicat dos vides!

Cada petit detall revela tot duna les circunstancies!

Cada contrast els allunya, pro les ganes de tenir el que laltre te els aproxima!

Has trobat un bon tema i lhas treballat de forma original, magrada!!!

Sort,
Pell

...m'ha sorprés el teu relat. Enhorabona és perfecte. Mercés pels teus comentaris i una abraçada.

Quina il·lusió m'ha fet llegir les teves paraules! La veritat és que trobava a faltar els teus comentaris, que sempre són una companyia deliciosa.

T'enyorava de veritat, com s'enyoren els moments plaents, les persones acollidores, les bones amigues... Gràcies per tornar per aquí!
T'envio una abraçada d'aquelles fortes i apretades que no fan mal,
Unaquimera

... aquest anar i venir i precipitar-se a saber dels personatges. M'agrada com ens emboliques i ens els apropes i ens construeixes un escenari on contrastar diferències i trenar coincidències.

M'agrada el joc de sorprendre'm en el darrer paràgraf i la rialla per l'ensarronada que m'obliga a tornar-lo a llegir i treure'm el barret.

Gràcies, Unaquimera!
Una abraçada sense paranys, neta, forta, amiga.