El balandreig del pèndol

Les coincidències, algunes, no cal treure-se-les del cap. I més aquestes, que degoten tendresa i s'entenen i et fan sentir ganes d'esmorzar llàgrimes amb llet.
Com m'ha agradat, Aleix!
Una forta abraçada.
MariaM

Plou la tendresa
sobre els dies que oscil·len
de mort a vida
i quan mulla les penes
en fa néixer un somriure

Feia dies que no passava per casa teua. Avui he recordat que l’endemà del meu era el teu aniversari. I m’he trobat amb aquesta petita joia. Petita en el format, però enorme, descomunal, en la força passional que emana. Com t’ho fas per escriure tan bé?
Ànima, sal, sageta. Cada paraula és una metàfora, com cal en la bona poesia. Gràcies per seguir fent públics els teus versos.
Ah, per molts anys, amic Aleix.

Raül

Què dura la realitat que ens narres i alhora, amb quina tendresa...
No sé si és ficció o realitat, m'és igual, la vida pot ser així d'extrema però tu l'expliques amb paraules que encongeixen, d'amor i de tristesa. Gràcies per tanta emoció. Abraçada ;)

Sí, les matemàtiques deuen tenir alguna cosa a veure. En el tanatori un nebot meu va dir: maleït març!!! El mes en que van coincidir diverses defuncions en uns anys seguits. El teu relat m’ho ha recordat .

Un relat ple de tristesa i ben ordit, però la vida de la petita també ens du cap a l’esperança...Perquè la vida lluita també per viure.

Espero que t’estuquis recuperant bé i que la tristesa no t’inundi.

Abraçada.

Un relat realment trist que et deixa el cor encongit. La vida et porta per uns camins inesperats que et poden deixar ben tocat. Sort que sempre ens podem aferrar a aquests punts de llum i d'esperança que són els que ens fan tirar endavant.
Una abraçada.

La descripció d'un cas que fa mal al cor a cada paraula. La pandèmia actual hi va com anell al dit per posar-te en situació, però podria ser qualsevol altra motiu. Hi valoro l'encertat monòleg d'un pare que ha d'afrontar un futur incert, però un futur tan gran com el que té un fill menut per endavant. Paraules de plor barrejades amb paraules d'esperança, un còctel que pot ser explosiu si no se sap manipular bé. Sort que l'Aleix és un experimentat escriptor "anti-mines" i manté l'equilibri fins al final. Bona feina, Aleix!

La vida és això, anar sumant aniversaris a la memòria, esgarrinxades a l’ànima. Els primers anys d’existència, si tenim sort, només anirem sumant aniversaris feliços, però amb el pas del temps, ja adults, ens adonarem que la realitat és una fórmula matemàtica de sumes i restes. I totes les dates, com es veu al teu impressionant relat, les portarem al damunt, cada vegada amb més pes. Llei de vida.
M’alegra molt llegir-te recuperat, encara que aquest relat que ens regales esgarrapa el cor a cada frase. Sembla que anem tots plegats amb una ala penjant.

El relat ja és prou valuós, ben narrat, ben mesurat, com et diuen més avall.
Però ara em quedo amb el títol, m'encanta la paraula "balandreig", si et pares a pensar, fins et pot venir un petit mareig en pronunciar-la.

Bon final de curs i fins a una nova vida literària.



Patrick, qui tu ja saps.

Gràcies Aleix de Ferrater, pel teu amable i bon comentari, és "tacte" i és "sensació i que és molt reeixit! M'alegre de que t'haja agradat. Ara estic repassant un altre poema, que prompte editaré... A veure què tal m'ixirà...
Saluts.
PERLA DE VELLUT

Comences amb una feliç paradoxa. Coses dels temps que ens ha tocat viure, sobretot durant aquests darrers mesos. Després vas desgranant la magrana de la tragèdia. Aquesta situació ens ha deixat moltíssimes realitats difícils de comprendre i que corprenen només de pensar-hi. Morir-se sol, morir-se intentant viure i fer viure, morir-se quan no toca... La Bet et fa plorar, però el seu plançó et trasllada cap al futur. Incert, això sí, després de viure aquest malson que no acaba de cloure’s i que ens amenaça amb tornar. Com és possible?
El joc de dates que ens planteges m’ha portat a la ment la meua realitat familiar. En aquest cas és la xifra 1. La meva germana gran va néixer l’onze de novembre, la petita, el dia u, jo l’onze de setembre, ma mare va morir el 21 de febrer i el pare, l’onze d’octubre.
Tornant al teu relat, m’ha entendrit el cor el diàleg final amb la petita Lluïsa. Pensaràs que mirar-te vol dir plorar; tu ja m’entens, oi que sí?; esmorzarem llàgrimes amb llet, la dansa del rotet...Tu m’ajudaràs, oi que sí? Tendre, però tràgic, com entre els clàssics, amic.
M’alegro de retrobar-te per RC. Nosaltres estem bé.
Ah, gràcies pel teu amable comentari.

Sembla que hagis avocat tota la tristesa en aquest relat, al que amb prou feines n'hi cap una mica més. El dramatisme no pot ser més gran, és difícil llegir-lo sense sentir-se commogut.

Gracies per llegir i valorar el relat que es part fe la meva vida

Aquest relat sigui o no real, a banda d'estar super ben escrit, en fa encongir el cor pel seu dramatisme. Però..., la vida continua i al amb del temps tot acaba acceptant-se per més contradictori que pugui semblar l'esdeveniment. I és que el nostre ésser interior sap que la vida és un teatre, una il·lusió de la nostra ment, una irrealitat, un canvi d'escenari ...Perquè hi ha quelcom en nosaltres que jo juraria que és etern i precisament és en aquesta eternitat on ens trobem tots els actors de la pel·lícula, que és com dir els nostres éssers estimats. Salut i que també jo he estat fotutdet com tu. Nil

Ho he llegit... i m'ha impressionat com ho relates, Aleix. Vaja!, m'ha semblat tan real, que m'ha encogit el cor... El Covid19, maleït, està fent de les seues en tot el món.
Segon he vist, has estat malalt un temps, per això no t'he vist per les meues lletres. A pesar d'haver-te enviat un gmail.
Salut i cuida't. PERLA DE VELLUT

Quants aniversaris es celebraran , mentre es viu un dol?
És trist , real , però hem de seguir ,
Colpidor,
Neus Marín

Les celebracions humanes sempre han d'anar acompanyades de cert dol. Sembla que no acceptem el nostre destí, però celebrem la vida i la mort, en els seus aniversaris, com cal.

És aquest un relat molt mesurat, que es llegeix amb un ritme mesurat, lent, tot un prodigi de mesura.
I per celebrar un aniversari, i un mig aniversari, qui ens ha de dir què celebrar i com (parafrasejant aquell borratxot que va ser president).

Espero que estiguis bé de les molèsties i m'alegra veure que segueixes escrivint.

Una abraçada Aleix!

homefosc

Hola Aleix, realment el teu escrit m'ha encongit el cor. Com diu la companya, desitjo que no sigui biogràfic, perquè ho expliques d'una manera tan real, que sembla que descriguis una situació viscuda. Una abraçada

Ben retrobat, Aleix, ben retrobat. Després d’un silenci de tres mesos et torno a llegir... malgrat el tema que descrius m’agrada com ho dius...
—Joan—

Oh, Aleix, el teu relat d'aquest mes m'ha arribat al cor!
Tan delicat, tan tendre, tan trist!
Desitjo de tot cor que només sigui un relat, que ve pot haver passat, però que no t'hagi colpit en primera persona.
Jo en aquests moments sóc incapaç d'escriure sobre la pandèmia, ja ho has vist, el meu escrit de maig és "d'abans de". Gràcies per comentar-lo!

Gràcies pel teu comentari :))

Que bonic i trist aquest teu! La mort i la vida sempre de la mà... preciós.