AI!

He llegit AI! i m'imagino lo malament que t'ho devies passar davant la incertesa fins arribar a tenir els resultats. Sort que tal com dius tot va quedar en un ensurt. Les agulles apart eh? - je, je.
Davant de situacions així es quan sabem amb qui podem comptar i com s'arriba a valorar l'amistat de les persones que tens al teu costat. Té de dir també que m'he trobat i em trobo amb un problema de salut crònic des de fa molts anys, quasi bé 40 per ser més exactes (en tinc 62). Quan en tenia 22, recent nascut el meu fill, vaig tenir un primer atac d'epilèpsia. Actualment la tinc controlada a base de molta medicació però he passat moments molt dolents. Et puc assegurar que tinc una gran colla d'amics. No tinc per costum queixar-me, al contrari, el que faig és auto-animar-me però tot i així, sempre hi pot haver algun dia que no et sentis igual com voldries de bé. Mai m'ha faltat el calor d'un amic. Pots tenir una família meravellosa però com dius tu mateixa, un amic és un tresor que no té preu.
De tota manera ja vas llegir "Passen els anys". Procuro no recordar-me del que em passa i sobretot NO OBLIDAR-ME de prendre la medicació, sinó, malament ho tindria. Però la meva forma de ser i enfocar la vida, és la que vaig escriure, no em falten alicients no, a casa meva sempre hem estat liats amb temes culturals, des de que vaig nèixer ja em vaig trobar dintre del món del folklore, del que sempre ni he format part, primer com a dansaire i al cap dels anys com a directora. He sigut secretària d'apoderat de l'empresa alemana Bayer durant molts anys, també estic ficada dintre del món de la música i del cant, apart de ser rel.públiques de la coral que ara formo part, cuidant-me de tots els compromisos que comporta aquest càrrec, abans era de l'Orfeó de Sabadell també amb el mateix "atribut".
Per altra banda, el meu fill és professor i director de teatre, amb llicenciatura de l'Institut del Teatre de Barcelona i a més a més és guionista de obres pròpies que ha posat i posa en escena. La filla, professora de cant de l'escola de dansa BOTS, molt coneguda a Sabadell. Entre l'un i l'altre ja tinc de començar a omplir l'agenda només començar l'any. El Carles en aquest moment té vuit o deu obres obertes (potser em quedo curta) i les seves corresponents presentacions i per part de la Gemma, una de les meves dos filles, també té les seves presentacions de cada final de trimestre. (L'altre filla, l'Anna, té una vida diem... més normal).
Vols creure que més d'una vegada ens hem trobat que estem tots tres, millor dit, quatre, el meu home també canta a la Coral, presentant cadascú lo seu al mateix dia i a la mateixa hora i ningú ha pogut anar a veure a ningú, tal com et dic, no ha sigut un tema anecdòtic i casual, és un cas no massa corrent però que ens ha passat i suposo que seguirà passant. En aquest aspecte, a casa meva és un xou. Bé i apart hi han els dos nets, el tercer està apunt d'arribar al món. De moment hi ha la Itziar, de tres anys i mig, l'Oriol de dos i mig i el Nil, que serà germanet de l'Oriol, entre ells son cosins germans.D'això vaig escriure un conte molt divertit que també vaig penjar a RC, es diu TINDRÉ UN COSINET???
Acabo d'arribar de l'assaig i abans d'anar a dormir he repassat el correu, he trobat el teu comentari, que m'ha agradat molt i he decidit contestar-te, tot i que al final s'ha convertit "en un missal".
Apa i ara bona nit, que avui m'he enrotllat una mica.................
Una abraçada.
Gemma

Ben mirat, i mal mirat, també, tens el do de la paraula que abans ha estat pensament únic i intransferible.

Sembla increïble que a partir d'un tall al dit per un malèfic paper s'hagi desenvolupat una gran tragèdia sense ser una tragèdia. Has sabut fer-ho amb un humor fresc i àgil que ha anat embolcallant el lector encuriosit per saber com acabarà la història; i tot per un tallet al dit, amb un paper, això sí. Ui, quin mal!

Gràcies per deixar-me gaudir del teu enginy.

Espero el teu proper relat amb impaciència.

Una forta abraçada,

Materile

Ai quin embolic, per un tall del dit!!!!
És força atrevit i un xic dolorós (pels hipocondríacs)...
Original i personal.
Diferent i ben narrat.
Una abraçada embenada i ben curada!!!

s'assembla, en algun sentit al meu Contrastos, encara que el teu té més consistència. També en quan a la forma hi trobo semblança amb el meu Estrany monòleg.

Entre salts del pensament però en un tot coherent. Es nota el pas del temps, com fa madurar l'estil en que escrius.

La punxada al dit, el dolor, “cruel” que dius, no és comparable en la punxada al pit. El dolor és un avís, sinó fos així ens podríem tallar una mà en rodó i ens dessagnaríem ja que res no ens alertaria del que està succeint.
El dolor del pit, és doble, el de la punxada i el dolor emocional, psíquic o moral, digues-li com vulguis,que va més enllà, ja que no es tracte de posar-hi un simple esparadrap.
El dolor per ell mateix, no és cruel. El dolor forma part de l’existència doncs arreu de l’univers altra cosa no es veu: creació i destrucció, cruspir i ser cruspits, néixer i morir. I l’home entre totes les criatures és l’únic que en té consciència i se n’adona. Aleshores podríem dir que el dolor i el patiment formen part d’una escola, d’un ensenyament que cal aprendre i que quan el sabrem, llevada la incògnita de la ignorància, l’home ja no podrà dir mai més que el dolor és “cruel”.

Una abraçada sense talls
Joanalvol

espero que la expereiència que expliques en el teu relat pertany a una tercera persona, a un personatge inventat per la teva increïble imaginació. Encara que, tal i com ho relates, em temo que ho has patit en pròpia carn, ja que els detalls que ens ofereixes, semblen sorgir de les pròpies vivències o de persones molt properes a tu.

Això de banda, et felicito un cop més pel teu "savoir faire", per la teva prosa clara, perfecta, sense fissures. Obra de mestres escriptors, en diria jo.

Una abraçada ben forta

hi ha moments en què ens sentim tan sols i vulnerables que el cap no para... ni pot parar tanmateix si tot surt bé al final resulta ser una bona experiència de creixement intern....

fins la propera
joan

penso que no és imprescindible ser dona per a entendre i comprendre el teu relat. El homes també es fan exploracions de mama, és cert que moltes menys.
El pitjor és la incertesa.

Aquests troços de vida m'han transportat als meus temps de "txupatintes". Per un moment la sugestió m'ha fet sentir l'olor de l'oficina.

A partir d'ara, no valoraré cap relat de ningú, crec que la valoració està en el comentari.
A més, tinc tendència a valorar-ho tot amb un deu: o m'agraden o no m'agraden, aixís que poso un deu.

però avui amb l'ai al cor.
Comences relatant esplèndidament un episodi d'administratiu que freqüentment sol acabar amb un petit però dolorós accident que du l'accidentat ha assaborir a xarrupades la sang humana que no acaba de brollar pel prim i profund tall que l'inofensiu paper ha provocat. Amb destresa i utilitzant els records que el dolor i la ferida fan aflorar en el pensament, encadenes el que crec una vivència personal exposada admirablement a cavall entre el neguit el temor i l' humor.
T'envio una abraçada i un somriure,

Lluís

Hola guapa, quan ens hem de fer una prova mèdica, passem un mal tràgol per la prova en si i pels resultats, que vulnerables que som en front a les malalties, uff. Si ho vas passar de debó, confio que va quedar en la por d´aquell moment.
M´agrada com intercales la història amb pensaments que van sorgin a l´hora. I el tall amb el full, són emprenyadors i molt, però els AISS!!! són motiu del ensurt què la protagonista portava del dia anterior, "no vull patir més si us plau".
Una abraçada molt gran i AU!!!, a passar d´allò més bé el cap de setmana que passa ràpid i s´ha d´aprofitar a tope. Un petonet

M'ha agradat molt la naturalitat la protagonista tracta el tema de la malaltia, no sense donar-li massa importància, sense ser un pensament obsessiu amb d'altres disquisicions pel mig. Potser és que no vol pensar en el que realment li preocupa. Molt ben escrit. Quina sana enveja per aquesta facilitat que tens de llenguatge

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

M'ha agradat molt el teu relat, per dues coses, una perquè està ben escrit, m'agrada l'estil d'anar intercalant el pensament amb el relat del que ha succeit, i l'altre pel to irònic malgrat la mala experiència que estàs explicant. De fet crec que tenim molts coses en comú. El meu conte "Diagnòstic" tambés sorgeix d'una experiència personal, en el meu cas no em varen dir que tenia una malaltia terminal però sí que m'insinuaven que tenia alguna cosa greu i no em trobaven el què, Em sortien uns resultats extranys en els anàlisis de sang i no sabien que tenia. Finalment després d'anar a diferents especialistes i fe-me moltes proves em trobaren que era cel.liaca, als 40 anys!!!
Espero que la teva experiència acabés bé també.

Una abraçada


Clara

Bona aventura i ben explicada. Algunes expresions negatives, són reals, em fan pessigolles.
Un mal dia és un dia on jo li poso massa vinagre, lalgrat el que passi..... tall, metge, repetició, punxada...
De totes formes, detecto un bon sentit de l'humor i això és boníssim.

Tens un art especial per desdramatitzar situacions. M'ha agradat el caràcter, tabalot de la dona estressada, però portant molt bé el més important. Expressat amb un to irònic que en cap moment pot ofendre a qui per desgracia si troba, tot al contrari, ensenyes una manera d'enfocar-ho ben positiva. Descrius tan autèntic el moment de la tallada del dit amb el paper, que segur que t'ha passat moltes vegades. A mi m'ha fet estremir només de recordar-ho.
Era una pena que m'hagués perdut un relat tan enriquidor.

Una abraçada i no toquis cap paper

he tardat a contestar -te , pero encara que sigui al cap de uns quants dies et valoro. et mereixes el 10 per la teva valentia per encarar la vida. No canvíi la manera de ser. ENDAVANT . AMUNT I CRITS com diem els catalans .

L'havia llegit, i més d'una vegada. Avui m'he proposat comentar-lo.
Els mals seriosos, els de debò, els de veritat… Possiblement, els controlem, els acceptem, els assumim… encara que potser, solament, els aguantem perquè no ens queda més remei. Els mals petits, els petits accidents de cada dia, com el d'un tall amb un full de paper… Ens atabalen més?... No serà que, de manera inconscient ens hi aboquem per a minimitzar els altres, els de debò?
Plego, continuo dient que em dones feina, però de tant en tant ja em va bé.
Una abraçada... sense apretar gaire per si de cas…
-Joan-

...Un monòleg interior tan ben portat, amb una ironia que t'atrapa i no et deixa anar...
Contrast de contrastos, feblesa i valentia perque el senzill es complica per poder fer senzill el que és certament complicat. Real com el mateix pensament que va i torna per abastar mil cabòries. Un relat més profund del que aparenta, que descriu amb força unes sensacions més quotidianes, deixant entreveure les pors arrelades a l'ànima.

M'agrada el final burleta, la mala sort d'avui...

Moltes gràcies pel consell, per la lectura, i fins aviat.

Una abraçada.

Té un doble registre: humorístic més dolorós.
És un recull com caòtic, pero té un fil conductor dels records, l'he seguit i he copsat la dona que va de bracet amb el personatge, és molt real.
Vaig a per la traició!

El teu relat se m´ha posat molt bé al cos. Malgrat tantes agulles i punxades, aquestes han resultat com un tractament d´acupuntura que et va reanimant a mesura que et vas fent sessions.
Desenfadat, fresc, amb bones dosis d´humor has aconseguit que passi una estona més que agradable.
Gràcies per la teva recomanació (la teva prosa és realment bona) i per anar-me visitant.
Una punxadeta però molt suau i inofensiva més que res per alliberar-te d´aquesta calor tan pesadota.
A veure si et fa efecte!
Fins la propera, Una quimera!
Mercè

Ai, que casi me perdo aquest relat i m'hagués sabut greu, per que m'ha agradat molt.
Una història com aquesta és literatura i és vida al mateix temps.
A totes ens fa mal la vida un dia o un altre, pero espero que a nosaltres poquets!

Després de desaparèixer durant mesos i aturar-ho tot, el bloc, la participació en aquest espai, i en alguns moments, el meu diari personal, he decidit que llegir-te seria un bon premi per autocelebrar la meva reincoporació.

Volia llegir el primer relat que vas escriure, però el títol i la introducció d'aquest m'ha cridat molt l'atenció... I tot i que he vist que quasi tothom comenta la contraposició entre els dolors superficials i els profunds, m'agradaria afegir que, moltes vegades, triguem més a oblidar i ens dol encara més un tall petit que no pas una ferida profunda...

En tot cas, moltíssimes felicitats i una abraçada ben gran!

Després de desaparèixer durant mesos i aturar-ho tot, el bloc, la participació en aquest espai, i en alguns moments, el meu diari personal, he decidit que llegir-te seria un bon premi per autocelebrar la meva reincoporació.

Volia llegir el primer relat que vas escriure, però el títol i la introducció d'aquest m'ha cridat molt l'atenció... I tot i que he vist que quasi tothom comenta la contraposició entre els dolors superficials i els profunds, m'agradaria afegir que, moltes vegades, triguem més a oblidar i ens dol encara més un tall petit que no pas una ferida profunda...

En tot cas, moltíssimes felicitats i una abraçada ben gran!

la immensa majoria dels dies que han transcorregut han estat millors. I en qualsevol cas... del mal, treu-ne el millor! I mira, un relat fresc i de lectura agraïda, tant per la temàtica com pel redactat.

Pel que fa a la temàtica, qui no s'ha tallat algun dia amb un full de paper? I de la manera més absurda, a sobre! L'altre dia també em van fer uns anàlisis, però em fa més cosa donar sang: l'agulla és més grossa... Però bé, el cas és que, com pots veure, jo també me'n vaig d'un tema a un altre. No amb el "savoir faire" de les teves línies, per descomptat.

I què dir, pel que fa al redactat? Agilitat, correcció absoluta, puntuació ben trobada que afavoreix el ritme de lectura àgil, precisament... en resum, un bon relat. Torno al principi: del dolent, treu-ne el millor. I si tots els dies dolents són així... bé, pensem que podrien ser pitjors. O no hi pensem, és clar.

Jo també t'envio una abraçada, a més a més d'un moltes gràcies pel comentari a Remor de fons i d'un altre moltes gràcies pels poemes i relats que ens ofereixes!

Salut i lletres!

Vicenç

Un bon recull d'emocions. Has anat des d'una cosa petita i insignificant com pot ser un tall al dit, a un món ple de sentiments, emocions presocupacions...
Has sabut desenvolupar aquest món amb tanta cura i presició k la noció del temps se me n'ha anat!
Per una tall de no res et pot canviar el dia completamnet, kja k en tot moment te'n recordes d'aquell tall.

M'ha agradat, i et seguuiré llegint.
Gràcies per recomanar-me els teus relats, són fastàstics.


Una fotrta abraçada,
Núria.

Un mal gran, que et burxa i t'obliga a preguntar-te coses continuament, i la fotesa del tall al dit, que ben cert és, molesta tot el dia fins que cicatritza. A més no saps que fer, si et poses una tireta pel aliviar la pell es posa tova i sembla que no cicatritzara mai i nua la tens allà emprenyant tot el dia.
Sobre la punxada, jo mai ho he viscut, però ho relaciono a altres casos que en els que et sents molt vulnerable nua davant del doctor, sobre un llit fred i sentint la textura d'uns guants que encara ho están més.


M'ha fet molta il.lusió el teu comentari :)

Petons i una abraçada, s'agraeix que sigui lluminosa, avui el dia ha estat molt apagat.

He llegit els poemes teus. Llegeixo més prosa.
En aquest relat veig una dona que té por. Al dolor, a la mort.
És valenta i aguanta. Pateix i viu. Dia a dia.
Enhorabona a la dona i a l'autora.
m

Molt bona aquesta comparació entre un mal petit, d'estar per casa, amb aquest altre més punyent i fotut.
Desitjo que sigui només un exercici d'imaginació i no fruit de la própia experiència. En qualsevol cas, espero que no hagi estat res massa important.
Per cert recordo perfectament el tema de la cleca per que em va tenir uns dies aclaparat cercant triples sentits a mots inocents.
T'envio una forta abraçada sense cap mena de por de'incrementar el nombre d'arrugues facials.
Ben al contrari, qui no en tingui, que es foti.

Trumfa

Superb monòleg interior. Quan dic superb vull dir molt bo, és clar, res de supèrbia, aquest sentiment d'excessiva autoestima que considerem negatiu... Bé, ara me n'anava per les branques, com l'autora del monòleg, que es dispersa amb facilitat -molt real, molt aconseguit això, tot pensament és erràtic i inconnex-.
No, volia dir que el monòleg no conté supèrbia, sinó la senzilla i entendridora por al dolor que tots sentim -és una eina essencial per a la supervivència, al cap i a la fi-, i alhora aquesta capacitat també tan humana d'esquivar les pors més fonamentals i greus. Que la deriva mental es focalizi cap a un senzill tall, i no cap a la prova que pot ser transcendent per a la vida és senzillament el recurs habitual, expressat amb una meridiana precisió.
Magnífica exploració dels nostres sinuosos mecanismes escapatoris.
Una abraçada,

franz

Gràcies per comentar el meu relat, m'ha agradat el que deies sobre L'infant i el llençol. I en tot allò amb el que t'has sentit identificada amb el meu relat espero que ho hagis pogut superar o que almenys el teu cor ho pugui portar amb força i coratge.
He llegit aquest relat teu que m'has recomanat i es veritat que tenen un punt de semblança, mai sabem que ens pot dur el futur enmig de la nostra vida. Que per jo sol ser normal i feliç, encara que tenc els meus dies dolents. Però, prefereixo veure el futur en positiu que en negatiu.
És molt particular que el teu personatge li doni més importància durant tot el teu relat a un tall al dit i no al fet de què té un càncer de pit. Tot i ser una malaltia més important. M'ha agradat el teu enfocament, com si el mateix personatge li volgués llevar importància a la malaltia.

Cada cop sóc més conscient de la quantiat de bon relats que m'he anat perdent i que ara costa trobar el temps per recuperar-los. Ja ho intento, ja, però no arribo.
Sí, hem de trobar mecanismes per fugir del dolor, els que siguin. En aquest relat (que espero i desitjo no fos autobiogràfic, i si ho era, que l'ensurt quedés en rés), hi veig aquell automatisme que tenim els humans per fugir del dolor, que és centrar-nos en un altre, per petit que sigui, i que ens ajudi a oblidar l'anterior, que era més gran i més feixuc.
Com sempre, un plaer llegir-te. Sabré trobar el moment per donar un vol als teus relats del passat per poder assaborir-los.
Una abraçada ben gran

Una espontaneitat treballada amb esmero!
Vida en directe, en un directe humà i esporuguit...

Eh, el segon m'ha destrempat! Busco, llegeixo, no veig... però he trobat el zero: M.M.Marçal!
Bé...

Gràcies per entrar al meu relat "Necessito el teu consell", justament, per donar-me'n un, jeje.
La veritat pensava que ningú me'l comentaria, ja que els seu temps estimat és de 7 min. segons van posar. m'ha animat que diguessis que darrerament he escrit coses molt interesants, tan sols escric el que sento, o el que em passa o desitjo, se'm fa fàcil escrire, més que parlar. (normalment els temes que més toco son: amor, il·lusió, oblit, enyorança...) La veritat que em costa publicar, em dona vergonya o respecte... :$ .
No ets la única que m'ha dit que se sent retrat/ada amb un relat meu. Com tu dius: " Tots en algún moment o altre coincidim al llarg de la vida". Ben cert. :)


Anant al tall del dit. si m'he tallat algún cop, es estrany potser, però, no he cridat. jeje potser sóc una mica massoca. m'agrada la sang, si em tallo, em miro el dit, sento el dolor que em puja pel braç, contemplo com surt la sang, no me'l llepo, miro com raja, el sento betegar, com si hi tingués el cor. la veritat es que m'agrada aquesta sensació. ^^'

... veure com una cosa tant simple com un tall en un dit pot convertir un dia d'allò més normal en un dia detestable. clar que comparant un dia amb l'altre, crec que he decidit ràpidament amb quin em quedo!

Fins una altra

Menorca

les ganes de cridar, de protestar, de dir a tots que estem patint, es una rao per escriure i deixar de ferho quan restablim lequilibri - encara que nomes resulti aparent - potser un altre motiu. Segueix escrivint si es un mitja dexpressio del teu interior, perque ho fas be, resultes molt facil de llegir i molt interessant per dins i per fora i per tots els costats.
Et seguiré llegint.
Valenti Valent

Que aquest relat no l'havia llegit encara i mha agradat molt, mha fet riure i posarme triste. Penso que esta molt ben escrit, es diferent als altres per que aquest ve de dins de la persona, que parla en veu alta, sembla...
Bona idea parlar d'aquesta manera divertida d'un tema dificil, no se si es autobiografic, pro per tu, per mi i per totes les dones que es troben en aquestes proves: anims i salut!

Gracies per la teva reflexio... em vas alegrar el dia!
Una bona llepadeta
xocolatina

això de que t'has tret el lloro per poder fer-me l'abraçada...

Quin relat més intens, ple d'emocions i d'encreuament de pensaments.

És ben cert, penses en una cosa i se te'n va la ment cap a una altra banda com si res. En una volada!

Suposo que tot el que descrius és imaginari(això dels resultats...) Jo, quan em faig proves, m'esgarrifo només de pensar-hi. Quin desastre que sóc!

Gràcies per comentar-me, Unaquimera! M'ha agradat tenir-te a prop, molt a prop, com si fossis al meu costat fent-me companyia una estona. Gràcies!

Un text brillant, ple de sensacions i sentiments, adjesctius que et transporten més enllà, paraules que guanyen sentit cada cop que les utilitzes.

I mira que és difícil d'ordenar allò que ens passa pel cor i pel cap, i encara ho és més si ens fa patir. Ordenant el caos prens en possessió lletres i frases que desconeixia, maneres d'escriure que em sorprenent.

Ara em sento més afalegat pel teu comentari, tot un honor.

De veritat moltes gràcies

Pol, mooooolt encisat

No sé si es d'una espe¡ontaneitat buscada o no, el cas és fa que el relat sigui molt proper. Moltíssim. A més, no tan sols és de contrastos (entre una fulla de paper i una agulla que m'imagino terrible), sinó que els crea. He rigut i m'he entristit alhora llegint el teu relat, si això pot ser. Els teus comentaris, tan ingeniosos, i la teva manera espontània de fer-los, em feia riure. Quan describies els teus temors, encara que en to lleu... no podia si no torçar el rostre entristit.
Baja, un grandíssim relat.
Encara me'n queden dos per llegir. Els vaig assaborint com les xocolatines que donen amb els cafés, poc a poc, dgustant-les.

Una abraçada.

Arbequina.

Per cert, veina (ja que axí m'anomenes), el que has descrit de Tarragona em fa anyorar molt. És la zona on visc, la que has descrit. I ara que estic podrint-me en una aula d'informàtica de Barcelona, aquí, a no sé quants metres sota terra, m'ha fet enveja i tot.

Una abraçada.

...són precisament els que un es pot fer amb els fulls, tallen com un bisturí i fan que la pell dels nostres dits sembli mantega. A part, jo també m'obsesiono amb els talls, les ferides o qualsevol cosa que en fa mal. També sóc de la classe de gent que també ho passaria pitjor esperant els resultats d'unes proves mèdiques.

Una abraçada.

Fredegard.

les quimeres i les utopies. Per tant, inicialment sóc favorable als relats quimèrics.

No em fan por les agulles. Quan em treuen sang o em burxen, m'agrada mirar. De fet, no em fan por els "grans mals". Potser perquè quan te'ls trobes, normalment ja t'havies preparat.

En canvi, em fan por i em desequilibren molt les pruïges sobtades, els petits talls, les picors, els refredats, les al·lergies, la brossa a l'ull... Aquestes cosestes em fan molt més mal que no les grans.

Crec que podries treure molt més partit d'aquest relat teu, que tracta de tot això i també de les aprensions en general i de com ens escalfem el cap per menuderies. Caldria que l'afinessis una mica, no sabria dir-te com. Potser una repassada de l'ordre de les frases? No em fa res el caos, però tot caos, quan es descriu, té un cert ordre, un pla. No dic que el teu escrit no tingui ordre, perquè un esquema global hi és, però... per mi falta alguna cosa que només l'autor/a pot esbrinar. Perquè no es tracta que ho facis al meu gust, sinó al teu.

Si a tu ja t'agrada com està, llavors no he dit res.

Amiga,
He vingut a llegir-te després del teu amable i intel·ligent comentari. He analitzat atentament per tal de trobar-te alguns errors, per així poguessis també utilitzar aquesta meva crítica, com jo amb la que m'has fet.
Bé, el resultat és: "estés" és estès. Xorrada no existeix. Si escrius "vencida" en castellà millor que sigui amb cursiva. Quan escrius "més en" hauria de ser més em", i "l'he", crec que és li he. Per últim, opino que no hauries de reiterar que vas d'un tema a l'altre.
I per què no? Doncs perquè escrius decididament molt bé, i volent causar aquesta impressió, ja ho fas, sense necessitat de dir-ho. Quan se't llegeix, si entres en el text, ja veus que qui ho ha escrit pensa en diferents coses, però sempre amb un fil conductor, que en aquest cas seria el dolor.
És una història ben explicada, que ha aconseguit fer sentir-me el malestar d'estar en una revisió mèdica i també la fina ironia de la protagonista.
Com ja saps quan hom escriu quelcom, quan s'ha publicat escapa de les seves mans i la interpretació, aleshores, és lliure. A mi, el teu relat quan dius que el mugró per la por s'ha endurit m'ha semblat fins i tot eròtic. Potser si haguessis eliminat aquestes dosis d'ironia, no m'hagués atrevit a pensar-ho. Però a mi personalment m'agrada molt més així. L'humor és sumament vital en tot allò que fem. Per això moltes felicitats. I un petó.

mal malet! mentre llegia aquest relat preimarament em mossegava els dits com per calmar el dolor i després quan parles del pit no he pogut evitar ncongir-me de dolor i fer un: aii quin mal!
M'agrada anar d'un tema a l'altre, jo sempre ho faig!

Un petonet molt fort veïna, per cert no vas néixer a Reus?

Me'n vaig a matar un mosquit abans que ell em prengui sang!

MUUAAAA!

(O veus, d'una cosa a l'altra...)

Hola veïna, ho he provat tres vegades de comentar-te els relats, i aquest es el que m'ha semblat mes fàcil, però tot i així no m'en surto, ja ho aconseguiré.

Ah si un dia et fa falta un xic de sal ja saps coma bons veïns, cap problema, però vigila que també puc recaptar impostos varis jo !!

Ah per cert
Lluna blava ------à Aigua, mar, sorra, indomable, imprevisible, encisadora


Un angelet que torna a volar

gege

M’agrada el teu relat perque sembla autentic, no intenta explicar com se sent la dona que parla sino que mostra directament aquesta dona per dins, el seu dolor, la seva por, els records que amaga dins fins que se li escapa per una tonteria no comparable pero que és “la gota que omple el got”: em fascina! També ho fa la cançó que em vas escriure, vas encertar-la, especialment on diu:
no et tornis a oblidar de tu
ni del teu centre intern
ni del teu jo
encara que et sembli absurd.
Ara he enviat un segon relat i et volia demanar que m’enviessis una altra, si pots ferho. Gracies.
Sort,
Pell

...la veritat, el que més m'ha agradat ha estat la desdramatització de la 'possible malaltia' contraposat a la "dramatització humorística" del tall amb el paper.
La utilització del llenguatge i el ritme narratiu, molt correctes.
Salut i rebolica, xicona!

Em fa l'efecte que ja ho vaig escriure un cop al meu primer relat, però és que aquesta paraula et defineix totalmente, Glauca: això és el que ets, un joiell! I estic tan contenta de saber-ne de tu...

Veure't agafar un relat com aquest ( caòtic: segons els canons, desordenat ) nascut del dolor propi i alié i barrejat amb tot de sensacions, sentiments i records i acollir-ho com tu fas i bressolar-ho i envoltar-ho amb el teu caliu, em deixa un emprenta imborrable.

Per això goso i t'ofereixo aquestes paraules, que no són poesia ( no és lo meu, queda clar ) sinó vida compartida:

Em fa basarda el record
del tall i de la punxada,
de l'agulla no enfilada,
de la fulla no estrenada,
d'uns moments ben diferents
que es barregen al meu cap,
el dit i el pit, a la memòria, al cor!
I és que en dies com aquests
es fa complicat esbrinar
quina de les dues ferides
em permetrà reviure, desitjar...
si l'emprenta nefrada o la por sobtada
m'impedirà escriure o somiar,
amb uns ais i uns ois desiguals
AI! ZAS! NOOO … JAJAJA!
quina em farà riure ... o... plorar.

Una abraçada inmeeensa!!
Unaquimera

tens tota la raó eh!!

comparat amb el què et va passar ahir, això que t'ha passat avui, si que no es pot comparar amb res oi?


l'he trobat molt enèrgic el teu relat,
ple de vitalitat pels quatre costats!!


entres pels ulls del lector amb moltíssima força,
i amb un humor autèntic, marca de la casa unaquimera, que no es pot comparar amb cap altra marca!!


ai! uf quin mal que em faria si no t'hagués llegit mai!! sort que ja ho he fet... em perdones per no haver-te llegit fins ara?


una forta abraçada unaquimera!!


salut

Quina alegria, un segon relat teu Unaquimera!
Mmmmm, has canviat de registre, eh? M'agrada, potser per que sóc una tastaolletes. També hi ha un personatge femení de protagonista, però aquesta vegada em recorda un monòleg interior, és una de les meves dèries, molt probablement perquè el practico sovint, no tant escrivint com en el meu dia a dia.
M'agrada aquesta estructura embolicada d'anar i venir i tornar i confondre. Literatura i vida de la mà!
Si m'endinso en el contingut: el trobo ben escollit, molt més conceptual del que sembla en una primera lectura ràpida. N'hi ha tants de mals connectats! N'hi ha tantes de ferides obertes, tapades, reprimides, negades, disfressades... que de vegades amb un "em fa mal l'ànima" les fusionem.
És real saltar per una fotesa, perquè n'hem empassat moltes i moltes.
Sí, quin mal al dit, perquè ara al pit no puc deturar-m'hi, encara no, potser en saber els resultats, potser llavors el dolor anirà al cap o al cor.
Quin mal dia el de la protagonista i quin bon dia el meu, per haver tingut la sort de llegir-te i reflexionar sobre les teves línies.
Una abraçada... de curar.

per rebre de nou paraules teves diferents cada cop però sempre oportunes, Aiguasalada, perquè són plenes de vida,
Dius, amb raó, que el temps ens castiga a tots: és cert, però en aquest moment m'ha regalat un altre comentari teu tan apreciat com els primers i com aquells m'aporta escalfor. Gràcies!
Una quimera

Ei! Que m´oblidava! M´han encantat els crits lingüístics, crec que donen molta força i vivacitat al text. He tingut la sensació que jo hi era al davant, mentres reflexionaves en veu alta. Aprofito i t´envio una altra abraçada ben bona!

Un segon relat deliciòs...encara que doloròs,oi? Ànim que segur que´l desenllaç és dels bons. M´ha encantat veure com parles amb tu i com ets capaç de rependre el fil, fas que l´atenció no és perdi i torni amb interès a aquell moment carregat de sensacions i sentiments. Repeteixo: sempre deliciòs. Jo estic amb aiguasalada i penso que no has de deixar que un arbre (o arbust) et tapi el bosc. Continua escribint que tinc ganes de llegir-ne molts més!! Una abraçada bona de ser (i de portar a sobre).

Un plaer llegir un relat teu un altre cop!
El tema es més complicat que el del primer, peró igual de ben lligat en tota la seva durada.
El temps ens castiga una mica a tots, peró a la vegada ens dona vida: una vida diferent cada cop i l'únic que em de fer nosaltres es saber com viure-la en cada moment.
Continua escribint, m'agrada llegir-te, a mi i a moltes més persones...
fins la propera